Barcelona Metropolis

Dos dies després de l’estrena de Lali Symon al Romea, en el marc del darrer Festival Grec, Emma Vilarasau arriba al vestíbul del teatre abans de tancar-se al camerino per sortir-hi com una estrella de la comèdia de stand-up, que ens mostrarà la seva cara B en una obra dirigida i escrita per Sergi Belbel a proposta de la mateixa Emma. És la seva darrera interpretació, però té projectes teatrals fins al 2025. Aquesta santcugatenca orgullosa de ser-ho ha esdevingut un dels noms clau de l'escenari català i s'ha convertit en una de les successores d’Anna Lizaran (paraules majors!). Es va donar a conèixer a Nissaga de poder i no amaga que l’audiovisual (també ha fet cinema) li encanta. Com tothom en la seva professió, va començar sense cap altra ambició que la purament artística i vocacional (i no és poca cosa).

Em ve d’una adolescència molt complicadeta pel tema físic: jo era grassoneta, no m’agradava gens a mi mateixa, em rebel·lava contra tot, principalment contra mi. I al teatre del meu poble, Sant Cugat del Vallès, al qual vaig entrar perquè una amiga hi anava, vaig trobar que pujar dalt de l’escenari em tranquil·litzava, i m’era igual ser grossa.

Exactament. Ja no era jo. Vaig començar per aquest motiu, i vaig anar a l’Institut del Teatre amb aquesta amiga. Vam fer el primer curs i jo ho vaig deixar, perquè vaig pensar que no hi arribava, venia d’un col·le de monges de Sant Cugat i, de cop, em veia a l’Institut del Teatre. Quin xoc! Amb professors com el Joan Enric Lahosa… Vaig pensar: “Jo soc massa merda per ser aquí!”. I me’n vaig anar a Magisteri. Allà vaig descobrir que el que em feia feliç era el teatre! I hi vaig tornar. De tota manera, vaig començar a fer teatre perquè m’agradava i perquè no sabia què fer… No m’havia decidit. No havia somiat mai que viuria d’això; i menys en aquella època.

Quan vaig començar, imagina’t, hi havia el Romea, el Lliure, el Teatre Barcelona, el Capsa i poca cosa més! TV3 no existia… Jo pensava: “Faig això i després ja faré Psicologia o alguna altra carrera per viure”. I vaig tenir la llet que, tan bon punt vaig acabar, em van trucar del Lliure. Si hagués aguantat dos anys sense fer res, hauria optat per una altra professió. El Lluís Pasqual va fer el taller de postgraduats del meu curs, un taller que feia un director en actiu dirigint una obra de teatre (va ser L’impromptu de Versailles, de Molière) amb nosaltres, cobrant poquíssim, perquè érem com becaris, però cobrant, i vam sortir de bolos! Va ser meravellós: hi havia la Núria Comas, l’Andreu Benito, la Mercè Arànega, el Jaume Valls, jo… I llavors el Fabià [Puigserver] volia muntar L’hèroe [de Santiago Rusiñol, el 1983] i li faltava la dameta jove. El Pasqual li va dir: “Prova aquesta noia, que ho fa bé…”, i fins ara.

Sí, vaig estar a la seva escola el 1985: màscara neutra, drama, melodrama, tragèdia, clown, bufó…, tocava tots els registres. Ell va treure coses de mi que jo no havia mostrat mai al teatre: sarcasme, bogeria, i també intel·ligència. Però amb els seus alumnes era molt dur. Cada mes i mig o dos mesos, deia a uns quants que ja podien marxar. Així, directament. Considerava que hi havia molts actors a l’atur a França, molt bons, i que no calia que un alumne es frustrés durant 40 anys perquè mai seria actor. A mi em deia: “Està bé el que fas, és el que s’espera de tu, però a mi no m’interessa; només és el correcte. Ets ràpida, això sí, però ja està”. Jo vaig pensar: “El discurset de sempre: ‘Sigues tu mateixa…’”. Com es fa, això, quan has tingut una educació de col·legi de monges? La veritat és que el Pere Planella, a l’Institut del Teatre, també m’ho havia advertit: “Tu ets molt ràpida, i els directors no et dirigiran perquè tindran altra feina i ja els serviràs i mai aniràs més enllà”. Jo vaig pensar: “Però quina merda és aquesta?”.

Gaulier em va venir a dir que el que feia era convencional. I jo veia gent que feia bogeries, però que a mi no m’agradaven, perquè era locura per locura. Però a ell el feien riure molt. Jo venia de dos anys de Lliure: tampoc s’hi val tot, en el teatre, rebolcar-se per terra i fer collonades… Quan va arribar el curs de bufó, allà vaig treure de mi aquest sarcasme, la bogeria (coses que té la Lali Symon, per cert). Em va felicitar.

Per a mi, sí. Hi ha molts registres, de gest, de cos, de dansa…, però les paraules són fonamentals, per a mi. De vegades hi ha frases que, no sé com, et travessen sencera. I al capdavall, són quatre paraules posades una darrere de l’altra! Per què se m’han clavat al cor? O per què m’han fet tant de mal? O per què m’han donat tanta alegria? Crec que és un dels invents més bonics.

Hi ha de tot, però fins i tot al teatre d’entreteniment, que és meravellós, crec que hi ha d’haver un revulsiu, s’ha de remoure alguna cosa.

Hi ha dues coses que han de tenir: una és sorprendre. Quan et sorprenen, és la cosa més meravellosa que passa al teatre; a la vida, també: quan algú aconsegueix sorprendre és… oooh! Has de poder sorprendre, ja no com a actriu, sinó en el tema, en la manera com el presentes, en la forma com l’entregues, en alguna cosa que hi aportes que no s’ha aportat mai. I després crec en el teatre social, en el sentit que ha de remoure alguna cosa, qüestionar, que l’espectador no surti del teatre i l’endemà ni es recordi del que ha vist. Això és molt difícil de fer, i si només ho fas perquè l’espectador passi bé dues hores i l’endemà ni hi pensi, no val la pena, potser.

És molt difícil. Jo ara sí, puc dir que no, perquè ara tinc projectes i penso que no em queden tants anys, perquè m’estic fent gran i vull fer el que realment vull fer. Tota la meva energia ha d’anar a coses on jo he d’estar molt implicada, hi he de creure molt.

Més que despullat… Evidentment, hi ha una part de mi i de la meva mare. Però hem intentat fer-la més universal i que tothom hi reconegui la seva mare. El bonic que té la dramatúrgia quan és bona és que, malgrat que els personatges siguin únics, toquen tecles universals. Llavors tothom s’hi sent identificat. No perquè hagis fet la tòpica i típica mare, perquè no ho és, però és prou universal perquè tothom hi vegi la seva mare. I això és molt bonic.

El Sergi va ser molt generós. Va acceptar encantat que treballés amb ell, perquè havia d’estar molt d’acord amb tot el que deia i feia. A la primera reunió em va llegir tota l’obra, esplèndida, però sabia que hi havia coses que havien d’evolucionar. Aquí entrava jo, en aquesta primera reunió en la qual ens ho havíem de dir tot: perquè si jo no et dic que un tros no m’agrada perquè et ferirà, per exemple, doncs no anem bé. Cal absoluta complicitat, com si ens coneguéssim (que ens coneixem!) de molt de temps.

És un homenatge al teatre.

Sobretot per ensenyar-te la doble vida d’ella. L’espectador comença pensant que li estan explicant una història i, de cop, li estan explicant una altra cosa. Hi ha moltes capes. M’agrada molt el monòleg en el qual ella analitza la ficció i la realitat perquè és el que hem fet. Això no és la vida real de l’Emma Vilarasau, ni de conya. Això és teatre. És ficció.

No, va ser per la vivència que vaig tenir amb la meva mare, que em va marcar perquè va durar molt de temps i va ser molt dura, com en qualsevol dona. Volia parlar d’això i vaig buscar obres ja existents. Vaig arribar a la conclusió que no n’hi ha, perquè ningú les ha escrit.

Crec que no s’escriuen prou papers de dones grans en cinema ni a les sèries perquè les guionistes són molt joves, encara. Quan hi arribin, potser sí que ho plantejaran.

No, escriure és molt seriós! Sobre una cosa que ja s’ha escrit, sí que puc dir el que crec que funciona i el que no. Però escriure, des d’un paper en blanc? No, no. És un ofici preciós i s’ha de conservar, i hem de valorar els autors. Que, de vegades, estan poc valoradets…

Era un projecte molt important i es va tancar per un problema econòmic. Perquè la Beckett, per exemple, ja dona suport a l’autoria jove, però amb pocs mitjans, esclar. I tenir un lloc on un autor podia pensar un espectacle de nou personatges i fer-lo amb bons actors, perquè se’ls podia pagar… és el que necessiten els autors. Escriuen bones obres, però, per estrenar, les han de fer per a dos o quatre personatges.

Jo crec que el TNC hauria de programar, almenys una vegada a l’any, un autor d’aquí, a la Sala Gran, i donar-li mitjans. S’ha anat fent; l’Albertí ho va fer amb Justícia, de Guillem Clua, per exemple. Però si no, com ajudes l’autoria del país? És cert que hi ha sales petites a Barcelona i companyies que aposten per autors d’aquí i surten coses fantàstiques. Mira La Calòrica, en què s’ha convertit! És meravellós.

Jo crec que sí que els cuida, però és que és delicat! Ho ha d’assumir un teatre públic, si volen escriure obres per a més de tres personatges. La Villarroel està fent una feina molt important amb autors d’aquí i és un teatre privat que arrisca molt amb estrenes com Amèrica, del Sergi [Pompermayer], la temporada passada.

Quan vaig saber que la Carmen Maura [que la va interpretar en castellà] no la feia aquí, vaig demanar de fer-la i, per sort, en van estar encantats. Però crec que els catalans no anem gaire per Espanya, no sabria dir-te per què. Jo he fet El sueño de la vida, amb el Pasqual, al Teatro Español de Madrid [2019], i ja està…

Perquè tinc feina aquí i sempre ha sigut més fàcil. Quan es va fer Nissaga de poder hi va haver un moment en què hauria pogut fer el pas, perquè Nissaga va trencar moltes coses, era molt potent, em vaig convertir en una cara coneguda de la gent. A Secrets de família, que va ser anterior, jo vaig entrar cap al final de la sèrie. El que passa és que jo tenia dos nens petits i no tenia ganes de marxar. No hi havia tanta competència ni tantes plataformes. Era un pelet més fàcil, llavors (o potser tot el contrari… no ho sé). Això depèn de l’ambició de cadascú: hi ha qui diu que el que vol és ser conegut per milions de persones, doncs molt bé, ves-te’n a Madrid i després a Hollywood. Però a mi m’agrada la feina que tinc aquí.

He treballat amb tots! I se n’aprèn molt, dels veterans, però també dels joves. El Pere Riera, amb Barcelona [estrenada el 2013 al TNC, basada en els bombardejos feixistes sobre la capital catalana], va fer una feina meravellosa com a autor, sí, però és que la va dirigir de puta mare. A mi em va portar a fer coses que no havia fet mai. I amb Infàmia també m’ho vaig passar molt bé. Directors fetitxe? Amb el Lluís [Pasqual] hi tinc un lligam… M’agradaria continuar treballant amb ell. Crec que és de les persones que més en sap, de teatre, i n’aprens molt, amb ell. Amb ell treballaria infinit. Però també amb el Belbel, o amb el Mestres. I amb el David Selvas, que ens vam entendre tant a Tots eren fills meus [estrenada aquest any al Lliure]. M’encantaria tornar a treballar-hi; i amb el Riera, i amb la Sílvia Munt…

I la Magda Puyo, i la Carme Portaceli… Amb tots aprens coses diferents. Un actor s’ha d’adaptar al director i a l’inrevés. Cada director té un llenguatge diferent, i de vegades costa. Et preguntes: “Ara què collons m’està demanant? Com parla? Ara no l’entenc…”, però t’hi has d’adaptar, intentar entendre’l, perquè hem de crear una cosa junts.

Amb el Jordi ens vam conèixer quan jo vaig entrar a fer L’hèroe [1983] i ell feia de secretari de l’hèroe. Ja havia entrat al muntatge anterior. Però no ens vam enrotllar fins a Les noces de Fígaro [1989]… [Riu.]

No… És una mica obsessiu, de vegades, però nosaltres vam tenir dos nens de seguida, un darrere l’altre, i això et treu molta ximpleria. L’estona que ens vèiem, que de vegades era poca, perquè jo rodava o rodava ell, parlàvem dels nostres fills. Molt millor! I ara, en els últims anys, que hem treballat junts a Caiguts del cel, o a La cabra… Ja som grans, estem sols, els nens ja s’han independitzat, i és un plaer parlar de teatre a casa. És un plaer perquè a tots dos ens agrada aquesta feina. Un enriqueix l’altre, li dona el seu punt de vista. Està molt bé quan no treballem junts, perquè et ve a veure a un assaig o a rodar, i des de fora et pot dir coses, perquè te les sap dir bé. És important saber dir les coses, no? En aquesta feina som tan vulnerables que de seguida ens piquem. S’agraeix que et diguin bé les coses, i quan toca.

Molts ho fan per tenir menjar. Però a mi m’agrada molt la tele. Primer, perquè és ràpida, no és allò d’assajar molts mesos. [Fa petar els dits.] Has de ser ràpida, per fer tele, que no vol dir que no hagis de pencar, eh? Jo portava les seqüències superpreparades. Treballava molt a casa i arribava allà i en un pim-pam estava rodat, sobretot la telenovel·la, i algunes sèries. És un llenguatge molt diferent i molt agraït. Jo m’ho passava teta fent tele!

Un actor és una persona compromesa amb el seu moment i amb la seva societat. No només els directors són compromesos, no només els autors, també els actors. Llavors, si pots implicar-te en projectes que poden fer alguna cosa…

Mai he tingut aquesta por. Estic convençuda que aquí, a Catalunya, no ens censuraran res, però el que està passant amb la censura no és greu, és molt greu. Tornar a sentir la paraula censura, que ens pensàvem que ja no la sentiríem mai més… Jo vaig viure La torna, als anys setanta, era a l’Institut i vam sortir al carrer i van engarjolar Els Joglars! I pensàvem que ja mai més, després que s’instaurés la democràcia, sentiríem aquesta merda de paraula. I ara la tornem a sentir. És com… no ho sé, fa molta ràbia.

La dreta sempre fa el mateix. L’esquerra fa lleis, instaura drets perquè la gent pugui triar si vol ser trans, si vol avortar, pugui triar la seva vida. L’esquerra simplement et dona l’oportunitat, però no et diu que tu hagis d’avortar obligatòriament. Si tu ets cristiana i no vols avortar, no avortes. Punt. Aquí s’ha acabat el problema. La dreta obliga o censura (que és una manera d’obligar, sense que la gent ho vegi). Per què collons no deixen que la gent decideixi què vol fer amb la seva vida. I qui no ho vulgui, no es farà trans. És que és molt fort. Sempre fan igual. Ja n’hi ha prou de dir-nos com hem de viure!

Està passant a tot Europa, no és només aquí. Per què després d’uns anys d’esquerra ha de tornar la dreta? No sé quina crítica es pot fer a l’esquerra, que segur que sí, eh? El que passa és que, quan la gent juga amb falsedats, amb mentides, amb injúries, i és igual quan es demostra que és mentida el que has dit…, no anem bé. Quan va ser assassinada una dona al juliol a la plaça de Tirso de Molina, a Madrid, els de Vox de seguida van sortir a dir que l’assassí era un algerià, quan els que la van matar van ser un espanyol i una espanyola. No es pot anar injuriant i que no passi res. És el que va fer Trump. El que està menjant-se tot un col·lectiu de gent que s’ho creu. “Nos roban el trabajo, nos traen inseguridad…”, diuen, sempre. Home! S’hauria de poder culpabilitzar. Pagues una multa per capullo i a veure si en dius una altra.

També. Totes les polítiques d’igualtat, que tant s’han lluitat, aquests desgraciats se les intenten saltar perquè resulta que la violència de gènere no existeix, perquè també hi ha dones que maten els marits (ja veus tu!). El patriarcat fa milers d’anys que s’exerceix i hi ha gent que el té molt arrelat. I perdre aquest poder que tenen sobre les dones els toca molt els collons i intentaran fer el que sigui per continuar amb la seva parcel·la de poder, també sobre la dona. Jo no puc entendre les ties que voten Vox. En fi, som en una democràcia i es pot votar el que es vulgui.

Sí, indepes fatxes. De fatxes n’hi ha a tot arreu. És veritat que crec que Catalunya, igual que el País Basc, s’ha diferenciat bastant d’Espanya. Som diferents des de fa molt de temps en moltes coses, i això no vol dir que siguem millors, que quedi clar, però venim d’una altra cultura, d’una altra tradició, dubto molt que aquí pogués pujar la ultradreta.

Estic contenta, perquè en tinc fins al 2025. Ara, del que ja puc parlar, és d’una Ifigènia, amb adaptació d’Albert Arribas i que dirigirà l’Alícia Gorina al Lliure entre l’abril i el maig de l’any que ve. També hi seran el Pere Arquillué, l’Albert Pérez, el Pau Vinyals… Dels altres projectes poca cosa en puc dir: un segurament serà amb el Mestres, a La Villarroel… i serà una cosa molt especial per a mi, en un altre sentit que Lali Symon, però molt especial.

Un que costa molt que qualli perquè és molt gran: La gavina, de Txékhov. Espero no morir-me sense haver-la fet, així que ja va tocant.