Barcelona Metropolis

En aquesta mateixa línia, l’estudi del MIT “The Work of the Future: Shaping Technology and Institutions” (2019) assenyala que la probabilitat que els robots, l’automatització i la IA eliminin grans sectors de la força laboral en un futur proper és exagerada. Tant The Economist com el MIT creuen que una part de l’explicació rau en l’envelliment de la població i en el bloqueig de la immigració. “Avancem que, a causa de la desacceleració de les taxes de creixement de la força laboral, l’augment de la proporció de jubilats i unes polítiques d’immigració cada vegada més restrictives, en les properes dues dècades els països industrialitzats tindran més llocs de treball que adults sans que els puguin ocupar”, diuen.

Sembla que aquestes prediccions contradiguin una de les estadístiques més citades en la relació entre automatització i destrucció de llocs de treball. Es tracta d’un estudi del 2013 de la Universitat d’Oxford segons el qual el 47% de les feines estatunidenques tindrà un alt risc d’automatització a mitjans de la dècada del 2030. L’estudi fa referència al percentatge de llocs de treball més vulnerables, la qual cosa no vol dir que necessàriament s’automatitzin, tal com han matisat nombroses vegades els seus autors, sense gaire èxit.

L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) estima que, en els propers 15 o 20 anys^[1], el 14% de les feines en països desenvolupats podria desaparèixer a causa de l’automatització. També és probable que el 32% de les feines canviï radicalment per l’automatització de determinades tasques. Un informe més recent del Fòrum Econòmic Mundial^[2] (WEF) esmenta un escenari de doble disrupció laboral per la confluència de l’automatització i la recessió provocada per la pandèmia. La WEF preveu que, de cara al 2025, el temps dedicat a les tasques actuals a la feina per part dels humans i les màquines serà el mateix, i que llavors s’hauran desplaçat 85 milions de llocs de treball però s’hauran creat 97 milions de nous rols. Si és així, la xifra de treballs creats excedirà la xifra dels treballs destruïts. Però també constata que la tendència a crear ocupació s’alenteix, mentre que la destrucció s’accelera.

Una anàlisi de McKinsey^[3] apunta que les feines que la pandèmia ha posat en risc són particularment vulnerables a l’automatització. Un 94% de les feines en serveis d’allotjament i alimentació, i prop d’un 70% de les del comerç majorista i minorista podrien desaparèixer. En la mateixa línia del WEF, McKinsey prediu que els nous llocs de treball compensaran els que s’han perdut, i pensa fins i tot que Europa es podria enfrontar a una escassedat de mà d’obra qualificada a causa de l’envelliment de la població.

Obligats a cotreballar

El desig d’eliminar el treball humà genera noves tasques per als humans. Es allò que l’antropòloga Mary Gray defineix com “la paradoxa de l’última milla d’automatització”^[1]: el motiu és que els algoritmes que mouen les màquines i la intel·ligència artificial són prou imperfectes com per no poder prescindir dels humans, igual que passa amb els robots i altres tipus de software.

La majoria de les tasques automatitzades necessiten diverses persones que les controlin i tinguin cura dels processos les 24 hores del dia. Centenars de milions de persones ja fan tasques de computació humana necessàries per al desenvolupament i el funcionament de llocs web i aplicacions que tots fem servir. TripAdvisor, Match.com, Google, Twitter, Facebook o Microsoft són algunes de les empreses que recorren a treballadors i treballadores online, els quals contracten a través de plataformes com Amazon Mechanical Turk. Són aquells a qui Gray anomena treballadors fantasma. Fan tasques d’etiquetatge per a sistemes d’intel·ligència artificial, moderen contingut, escriuen recomanacions falses o resolen CAPTCHA, aquelles proves tan molestes —que consisteixen a reconèixer o escriure els nombres i les lletres que apareixen distorsionats a la pantalla— que es presenten com a pas final en les transaccions online.

Els treballadors fantasma són part de l’anomenada economia sota demanda o de les minifeines: la gig economy. L’esquema és senzill: el necessito ara, el demano ara, el tinc ara. I la feina la farà qui, en aquell moment, estigui disponible. És una altra derivada de la digitalizació. Passem de la feina per a tota la vida a la contractació per projectes, sovint a través de plataformes online. És el cas dels repartidors a domicili o dels conductors de transport privat.
 

Treballar per als robots

L’automatització feia la promesa que els robots treballarien per als robots, però ha passat tot el contrari: som els humans els qui sovint treballem per a ells. O per als algoritmes. Si no “per a ells”, com a mínim, “amb ells”. Mentre les màquines no facin la nostra feina, haurem de treballar-hi si no la volem perdre.

La col·laboració entre persones i màquines serà cada vegada més freqüent malgrat els reptes, que no són tan nous. En totes les etapes d’adopció de tecnologia ens hi hem hagut d’adaptar. Primer vam aprendre a fer servir eines, després màquines, després ordinadors i ara, a mesura que els sistemes informàtics simulen que són intel·ligents, passem de fer-los servir a treballar-hi. En el món connectat no només se’ns demana conèixer les noves tecnologies, sinó també col·laborar-hi. Se’ns demana que canviem els nostres coneixements i les nostres dinàmiques, que ens adaptem a les eines que han nascut per complementar-nos, per augmentar-nos i, en molts casos, per substituir-nos.

El futur del treball ja és aquí per a una gran majoria de la força laboral online. La pandèmia ha obligat molts treballadors a digitalitzar-se a marxes forçades. El 84% dels ocupadors diu que està a punt per digitalitzar ràpidament els processos de treball i moure el 44% dels seus empleats per operar de manera remota, segons l’informe esmentat del WEF “The Future of Jobs Report 2020”. Aquí els reptes són la productivitat i el benestar: crear un sentit de la comunitat, connexió i pertinença a través de les eines digitals, i proporcionar nous tipus de serveis i ajudes adaptats a les necessitats del teletreball.

Incorporar a la pràctica diària l’ús de les tecnologies i els sistemes informàtics d’automatització és un repte que es pot percebre com una barrera. Demana modificar rutines diàries i pràctiques molt arrelades, o fins i tot definir rols. Les empreses estimen que al voltant del 40% dels seus treballadors necessitaran una recapacitació, segons dades del WEF. El repte de recapacitar i redistribuir desenes de milions de treballadors de mitjana edat no és menor: el 37% dels treballadors europeus ni tan sols té habilitats digitals bàsiques, segons assenyala la coalició europea The Digital Skills and Jobs. El desafiament augmenta si a l’equació li sumem un robot, que tant pot ser un braç mecànic per assistir una cirurgia com un cobot. Els cobots (o robots col·laboratius) estan dissenyats per interactuar físicament amb humans en un mateix espai de treball. Per exemple, en una fàbrica, per a l’acoblament conjunt de productes. Tenen una presència creixent en empreses de totes les mides, fins al punt que es calcula que el volum d’aquest mercat es multiplicarà per vuit d’aquí al 2026^[1].

El creixement vertiginós d’aquesta indústria necessitarà persones per construir, capacitar i mantenir els cobots. Aquestes màquines substituiran la feina de moltes persones que, alhora, hauran d’aprendre a fer tasques molt més tècniques. La col·laboració entre humans i màquines assegura que alliberarà les persones de les tasques repetitives i alienants, per tal que es puguin centrar en altres feines de més valor afegit, que poden ser tècniques, intel·lectuals, creatives, emocionals o d’assistència i de cures. Així mateix, l’automatització assegura que augmentarà les capacitats humanes, una cosa que en certa mesura ja fan aquests petits dispositius que tots portem a la butxaca.

Tendències reversibles

Malgrat tot, si hi ha una cosa que és certa és que en la cursa entre les tecnologies que substitueixen i aquelles que habiliten estan guanyant terreny les primeres. És la conclusió de Carl Frey, un dels autors de l’estudi d’Oxford “The Technology Trap: Capital, Labor, and Power in the Age of Automation” (2019), després de revisar diversos desenvolupaments tecnològics recents, com ara l’aprenentatge automàtic, la visió artificial, els sensors, diversos subcamps de la IA o la robòtica mòbil. Si bé aquestes tecnologies generaran noves tasques que faran servir mà d’obra, encara predominen les tecnologies de substitució. Aquesta tendència —assegura Frey— és creixent, i això no és gaire encoratjador en termes d’ocupació per a una classe mitjana ja colpejada, les feines de la qual són les que estan més exposades a l’automatització.

Els treballadors altament qualificats tampoc no s’alliberen d’aquesta dinàmica, estan especialment exposats a la IA —capaç de completar tasques que demanen planificació, aprenentatge, raonament, resolució de problemes i predicció—, en front de les feines de qualificació baixa i mitjana, que estan més exposades als robots i al software. De fet, l’empresa consultora i de recerca de tecnologies de la informació Gartner prediu que el 69% del treball rutinari que fan actualment els gerents s’haurà automatitzat del tot d’aquí al 2024.

Si aquestes tendències s’accentuaran o es reduiran és quelcom que encara s’ha de definir. El balanç entre l’eliminació de l’ocupació, la substitució de tasques, la modificació de rols o la creació de noves feines depèn de múltiples factors, sobre els quals encara es pot intervenir.

Totes les economies avançades han experimentat unes transformacions profundes en l’àmbit laboral. El pes del sector agrícola en l’ocupació total dels Estats Units va disminuir del 60% el 1850 a menys del 5% el 1970^[1]. A la Xina, un terç de la seva força laboral va abandonar l’agricultura entre el 1990 i el 2015.

Fa més d’un segle i mig que l’automatització està desplaçant unes feines i creant-ne d’altres en noves indústries i nous negocis. Tal com assenyala l’estudi del MIT que esmentava en començar aquest article, els antecedents històrics immediats conviden a l’esperança: entre el 1940 i el 1980, els accelerats avenços tecnològics i les institucions van generar una productivitat creixent i una distribució ràpida dels salaris de manera relativament uniforme. El problema és que aquesta dinàmica es va trencar a partir del 1980: només aquells treballadors amb títols universitaris i de postgrau de quatre anys es van poder beneficiar d’un creixement sostingut dels ingressos.

Qualitat abans que quantitat

Segons el MIT, aquesta tendència es pot evitar a través d’estratègies de creixement de la productivitat i la distribució d’ingressos amb mesures educatives, regulacions laborals, inversions públiques, polítiques tributàries, etc. que previnguin els errors del passat. Ara que la tecnologia ens ha alliberat del treball físic i del treball de càlcul, i que comença a prendre decisions per nosaltres, es parla d’invertir en la qualitat de l’ocupació, no en la quantitat de llocs de treball.

I la qualitat, precisament, sembla que no millora. The Economist tenia raó: la taxa mundial de desocupació s’ha reduït en els països amb alts ingressos, i això pot servir com a refutació de les afirmacions que el canvi tecnològic està provocant pèrdues massives de llocs de treball. Malgrat tot, tal com puntualitza l’Organització Internacional del Treball (OIT) en l’informe “World Employment and Social Outlook. Trends 2020”, la creació de llocs de treball s’ha concentrat sobretot en el sector de serveis, on el valor afegit mitjà per treballador és relativament baix. I a això s’hi ha d’afegir la generalitzada precarització de les minifeines de l’economia sota demanda i els treballs fantasma.

Paral·lelament, hi ha països d’ingressos mitjans que han patit crisis econòmiques en els darrers anys que encara tenen unes taxes d’atur elevades. Les males perspectives per a l’economia mundial no auguraven cap millora abans, i menys ara amb la covid-19. Amb una taxa d’atur superior al 16%^[1], Espanya no pot presumir gaire quan la taxa mitjana d’atur a la Unió Europea és la meitat^[2].

La pandèmia ha accelerat la digitalització, l’automatització i la robotització. Les noves tecnologies i les més emergents ofereixen el potencial de millorar la qualitat de vida i les condicions laborals. Que s’aprofitin o no les oportunitats depèn de les institucions, del lideratge públic i privat, diu el MIT, “per transformar la riquesa agregada en més prosperitat compartida en lloc de fer-ho en una desigualtat creixent”. Si ho aconsegueixen, i ho aconseguim, quan el 2030 mirem enrere no parlarem de quan els robots ens van prendre la feina, sinó de quan l’automatització i la digitalització van dur-nos un món millor.