Barcelona Metropolis

Quan sentim la paraula coder, ens ve al cap un enginyer jove perillosament a prop de la sociopatia, obsessionat per convertir-se en el nou Mark Zuckerberg. Mónica Rikić (Barcelona, 1986), artista de nous mitjans i creative coder, és tota una altra cosa. En comptes de trencar-se el cap per inventar l’enèsima app del milió de dòlars, treballa amb la tecnologia per canviar-ne la nostra relació tòxica. La seva proposta passa per l’art: la pràctica de Rikić consisteix a treballar amb codi, electrònica i objectes no digitals per dissenyar experiències artístiques interactives que ella prefereix anomenar “jocs”, tot i que pretenen anar més enllà de l’entreteniment i dur els espectadors a una reflexió social.

Malgrat la seva joventut, Rikić ja és una referent del seu camp. Després d’anys participant en festivals de primera línia com l’Ars Electronica, el Japan Media Arts Festival, el Festival FILE o el Sónar, ha guanyat el Premi Nacional de Cultura de Catalunya 2021.

És la setmana que estic més enfeinada de l’any [l’entrevista es va dur a terme la primera setmana de juliol del 2021]. Dimarts vaig al CosmoCaixa de Madrid a muntar una peça per a l’exposició Homo Ludens. Videojuegos para entender el presente, comissariada per Luca Carrubba [del 20 de juliol al 31 d’octubre del 2021]. La peça és una joguina gegant, de metre cinquanta per metre vint, i és una màquina que està jugant sola: l’única interacció que té amb els visitants és que, quan detecta que l’estan mirant massa, s’enfada, diu que vol jugar sola i s’apaga.

Jo vinc de Belles Arts i d’allà vaig passar a la programació i l’electrònica, de manera que sempre m’apropo a la tecnologia des del vessant humà. Em vaig trobar amb la tecnologia com una eina artística i després la mateixa eina es va convertir en un niu de pensament conceptual. De la intel·ligència artificial, el que m’interessa és el mite, la narrativa universal i generalitzada que l’envolta. No m’interessen els aspectes tècnics que expliquen com les màquines es tornen intel·ligents, sinó les conseqüències socials del fet que ho siguin. M’interessa deixar de preguntar-me si els robots arribaran a ser igual o més intel·ligents que l’ésser humà i començar a pensar en totes les possibilitats que apareixen a partir d’aquest fet. I sempre intento esquivar els punts de vista apocalíptics. Em pregunto què sentirien aquestes màquines intel·ligents. Per exemple, una altra peça meva, La computadora que quería ser incomputable (2020), és un robot amb síndrome de l’impostor. El seu problema és que els humans l’estan obligant a ser creativa i se sent frustrada: no és la seva naturalesa i, si els robots arribessin a ser creatius, tampoc ho serien d’una manera que es conformés amb les expectatives dels humans.

Tal com la treballo a les meves peces, atorgo a la tecnologia una condició de subjecte. Com diu el filòsof Éric Sadin, la tecnologia ha deixat de ser un objecte per passar a ser un agent governador, un biopoder. Des de la cultura occidental, i penso sobretot en el paradigma colonial, la nostra aproximació als altres sempre ha estat des de la superioritat. En canvi, percebem la tecnologia com un altre superior a nosaltres: els robots ens roben la feina, la tecnologia ens està dominant, no podem sortir del control de les xarxes, etc. Per què es crea aquesta narrativa? Perquè la intel·ligència artificial és capaç de fer associacions de conceptes dins de la seva base de dades a gran velocitat. Però encara que és cert que la màquina és molt eficient, no està replicant tota la riquesa que té el pensament humà. Si en la nostra societat, els valors principals són la productivitat, l’eficiència, la falta d’afecte i la falta de cures, aleshores sí que la màquina ens guanyarà sempre que competim amb ella. Aquest sistema de valors és el responsable que veiem la tecnologia com un altre superior. I també ho és el desconeixement que hi ha, interessat o no, dels processos tecnològics. La gent pensa que per entendre la tecnologia has de ser un gran enginyer, però, en realitat, tothom la pot entendre, com jo mateixa, que vinc del món de l’art i ara treballo programant.

La tecnologia no sempre és neutral. Els algoritmes del tipus machine learning són discriminatoris perquè sempre afavoreixen trobar patrons per damunt de la diversitat. Per això intento obrir altres realitats de pensament. Les xarxes socials són com són perquè estan dissenyades per ser addictives i perquè, si tens tanta gent comunicant-se a través de canals impropis, que no hem concebut per nosaltres mateixos, al final serem tots iguals. Això fa por perquè la manca de diversitat ens fa més fàcils de manipular. Jo no soc optimista, però intento demostrar que podem dir i decidir moltes més coses sobre la tecnologia de les que ens volen fer creure.

La gent pot creure que, quan parlo de convertir la tecnologia en un subjecte, parlo d’elevar-la. I és exactament el contrari: parlo de rebaixar-la. La tecnologia no és un ens superior amb qui tenim una relació de subordinació, com si les màquines fossin déus tecnològics: la tecnologia és un subjecte pel qual podem sentir empatia. I, per crear empatia, necessitem ser capaços de veure la vulnerabilitat de l’altre. Un cas clar són els famosos robots de Boston Dynamics. Hi ha molts vídeos de gent que hi reacciona amb por o fàstic. Per què? Perquè són robots dissenyats per copiar i superar l’humà. En canvi, si dissenyes robots de colors, tous, que semblen joguines, l’aproximació és diferent. També per això sempre intento evitar el disseny antropomòrfic: els robots són éssers diferents dels humans. La clau és mantenir l’alteritat i alhora crear empatia. Veure la màquina vulnerable, patint o amb una crisi existencial, fa que la gent desenvolupi empatia per reflex.

Sí. Créixer en un entorn on hi ha religions com ara el sintoisme japonès és molt diferent. Jo crec molt en el poder de la ficció. A Occident creixem veient representacions de Hollywood en què els robots normalment són dones superiors als homes, que estan sotmeses als seus amos fins que, finalment, els traeixen. És la narrativa de pel·lícules que han tingut molt d’èxit, com ara Her o Ex Machina. En canvi, al Japó la gent creix veient exemples com el robot Astroboy. Per començar, Astroboy és la rèplica del fill mort del seu creador. Aquí això seria vist com una cosa horrible. En canvi, en ell ens trobem amb un univers en què la convivència entre humans i robots es presenta com una cosa natural i bona. Crec que els robots de cura i d’assistència per a la gent gran, que al Japó són molt més acceptats que aquí, poden ser una ajuda. El tema és la col·laboració amb les màquines, no la competició. Si la relació que la persona té amb els agents robòtics és sana, per a mi no ha de ser un problema. El perill arriba quan la relació és tòxica.

L’art és una eina que deixa molt espai a l’experimentació lliure, com un joc. En un joc pots interpretar diferents rols i anar canviant sense patir conseqüències directes, però sí que hi ha conseqüències per al teu pensament. Quan vaig començar a programar vaig tenir la sensació que havia de demostrar moltes coses (sent dona en un territori d’homes, venint del món de l’art, etc.). Quan em vaig alliberar d’això, va ser quan em vaig adonar que l’art és representació: jo no he de demostrar res tècnic, sinó portar els coneixements tècnics cap a llocs on no es pot arribar des d’altres camps que tenen expectatives associades a la productivitat. L’art és l’únic camp on es pot treballar amb la tecnologia per buscar resultats diferents. I això arriba fins a l’espectador, que, quan s’acosta a la tecnologia en un context artístic, ho fa amb expectatives molt diferents.

El Sónar mateix va canviar de nom. De “Festival de música avançada i art electrònic” va passar a dir-se “Creativity, Technology & Business”. Jo em vaig queixar molt d’aquest gir, però vaig parlar amb gent del Sónar i em van dir que era un canvi d’estratègia. Ara el Sónar ja no té exposicions d’art, tot i que el Sónar+D intenta mantenir aquell esperit i la gent que conviden a les xerrades està força bé. Però el cas és que van ser honestos i van canviar de nom. A mi em semblen més greus altres festivals on s’intenta confondre, perquè, en realitat, són festivals de música on l’art digital es fa servir de mera decoració. Crec que tens raó, molta gent es vol apropiar de l’art digital, però per a mi el problema principal és que l’única possibilitat d’exposar dels artistes siguin aquests espais. Són espais amb preus prohibitius que fan que no puguis arribar a gaire públic.

Fa uns anys t’hauria dit que no, i jo mateixa treballava molt més a fora que aquí. Però ara hi ha més interès i molta gent treballant, sobretot a Barcelona. També hi ha la Col·lecció BEEP (que és de Reus però que es mou molt per aquí), l’exposició Ars Electronica, la residència artística del CERN que dirigeix la Mónica Bello... A Barcelona, ara mateix hi ha interès en l’art digital i s’està fent bé.

El joc et permet experimentar altres realitats i perspectives diferents sobre el món en primera persona, i mai no hi ha dues partides iguals. Quan dius que una cosa és una obra d’art interactiva, la gent s’hi acosta amb certa cautela. En canvi, si dius que és un joc, la cosa es rebaixa i la gent hi entra molt més.

Quan jo dic que m’agrada reapropiar-me dels sistemes tecnològics, parlo de la capacitat de desaprendre. El sistema capitalista intenta apoderar-se de tot el que troba per treure’n un benefici econòmic, perquè està basat en això. Però la gràcia és saber jugar al joc i intentar sortir-ne. Ens trobem en un moment molt complicat en molts sentits, però penso que s’ha de tenir un discurs positiu, que cal intentar canviar les coses.

Les meves inspiracions venen de lectures. Jo sempre estic llegint per agafar idees, i, a partir d’aquestes idees, vaig buscant relacions. També intento mirar el mateix concepte des de diferents perspectives. És el que parlàvem al principi de les implicacions socials de la intel·ligència artificial. M’ajuda repensar la mateixa idea durant un temps perquè em porti a diferents llocs. I de la idea en sorgeix l’objecte. A mi m’agrada molt l’objecte, el resultat del meu treball sempre és un objecte. Pel que fa al mètode, sempre treballo per capes. La primera que es troba l’espectador és la capa física, que sempre intento fer amb materials tous, plens de colors que despertin interès per la peça. Si vols, et pots quedar allà. També intento que sempre hi hagi una capa lúdica perquè l’espectador hi pugui interactuar. Per exemple, a La computadora que quería ser incomputable, al final, si veus que està patint massa, la pots matar pitjant un botó. L’espectador també es pot quedar aquí, però si la capa física i la capa lúdica són prou atractives com per cridar-li l’atenció, llavors intento que arribin fins a una capa més enllà: la del concepte. En el cas de La computadora que quería ser incomputable —que, encara que la matis, al cap d’una estona torna a viure— la idea és que tenim agència sobre la tecnologia i, al mateix temps, la tecnologia té una agència pròpia diferent de la nostra. I, finalment, hi ha una capa tecnològica: normalment són sistemes que desenvolupo jo mateixa, però si tinc més pressupost puc ser més ambiciosa.

He anat a parlar sobre aquesta mateixa peça a la Sala Beckett i m’han dit que els robots són, en realitat, dispositius teatrals. I he pensat: “Tenen raó”. Jo els anomenava “narratives robòtiques interactives de ciència-ficció futurista”, però és molt millor anomenar-los així. La gràcia de la peça és que fa pensar molt i que la gent es despreocupa sobre si els robots fan el que jo dic. Són chatbots que tenen informació meva a la base de dades, però la gent no pot comprovar fins a quin punt això és real. La peça desperta molts pensaments i de seguida la gent s’hi veu reflectida i vol saber-ne més. És la gràcia del treball per capes.

La gràcia de no estar regulats per una única narrativa és que es produirien moltes maneres diferents de relacionar-se amb les màquines. Jo no només intento veure les màquines com a éssers més humans, també els humans com a éssers més tecnològics. Intento que, a través de la tecnologia, puguem veure l’altre com una cosa que no és amenaçadora, un altre amb qui podem col·laborar.

El codi és màgia. Quan vaig començar a programar vaig veure que amb codi podia fer tot el que volgués. I en l’àmbit teatral vaig veure que es pot fer que les coses prenguin vida. La gràcia del món físic, que és el que m’agrada treballar, és que pots crear dispositius que poden sentir el món i reaccionar-hi. Una màquina amb un sensor pot percebre un input i reaccionar amb un output. Pot ser una cosa tan senzilla com un sensor de llum que respon encenent una altra llum, o pot ser tan complex com un robot tafaner. El que més m’agrada és poder portar-te a altres mons i fer-ho jo sola amb els meus coneixements.