Barcelona Metropolis

Poques persones al món tenen les coses tan clares com el francès Pierre Lemaitre (París, 1951). Com si fos un Napoleó de les lletres o un Dumas ressuscitat, la seva imaginació abasta el món sencer, tant els grans moviments socials, històrics i polítics com els petits maldecaps i les passions de la gent del carrer. Si fos un polític, diríem d’ell que és un estadista. Com que és un escriptor, direm que l’anomenen el Balzac o el Dumas del segle XXI.

El seu projecte literari actual (ell no funciona per llibres, sinó per cicles de llibres) és, ni més ni menys, que “retratar la totalitat del segle XX”. “Si l’edat m’ho permet, vull fer no tant un fresc, paraula pretensiosa, sinó una fotografia del segle XX fins als anys vuitanta o noranta —ens diu. Explicar històries divertides que succeeixen en aquells temps.” Ha ideat tres trilogies: la primera és Els fills del desastre, ja acabada, que narra les dues grans guerres mundials i les seves causes i conseqüències; la segona (al final, tetralogia), que té a mitges, Els temps gloriosos, recorre els anys cinquanta i seixanta, i la tercera, només projectada, Els anys grisos, s’ocuparà dels setanta i els vuitanta. Sobre la gènesi d’aquest magne projecte, diu: “Va ser una cosa purament mecànica, a Els fills del desastre havia escrit sobre els anys vint, trenta, quaranta… i em vaig dir: ‘Ara faré els anys cinquanta! I després els seixanta!’. No li sembla una genialitat? La sé molt llarga… Els temps gloriosos acabarà el 1965. I sap què faré, després? Una altra trilogia! Una que començarà a principis dels anys setanta i acabarà amb la caiguda del mur de Berlín el 1989. Em queden uns sis anys de feina. Quan hagi acabat tindré 78 anys i calculo que, aleshores, ja em podré morir, tot i que no descarto altres opcions”.

Al llarg dels anys, ens hem anat trobant amb aquest gegant de les lletres, tant a les seves visites a Barcelona com als seus domicilis successius (no para mai quiet) a Courbevoie, Montmartre, Arles i els afores de Bordeus (amb el temps, s’ha allunyat de París). O, durant la pandèmia, en xerrades pel Zoom, on, sempre amb els personatges de les seves ficcions ballant-li pel cap, ens ensenyava, per exemple, el cap de cavall de cartró amb què dormia un dels seus protagonistes.

Quan Lemaitre és a Barcelona sempre intenta arribar a la platja i no ho aconsegueix. La seva agenda d’actes, sempre atapeïda, li impedeix reservar-se una jornada de lleure, de manera que tots els espais que ha conegut tenen relació amb activitats literàries on participava. Així va ser amb el castell de Montjuïc, on va anar a una xerrada i va quedar impressionat pel recinte i, sobretot, per les vistes de la ciutat. Entre els records més intensos que conserva, hi ha la seva trobada el 2017 amb John Banville —un autor que admira des de fa anys— al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), on també va conversar amb Jean Echenoz. Fa uns mesos, en una trobada multitudinària amb lectors a la biblioteca Jaume Fuster, es va sorprendre en veure la quantitat de gent que es quedava sense poder entrar, i va passar una bona estona atenent les persones que havien esperat a fora només per veure’l passar.

La seva prosa és adrenalínica i tragicòmica. L’humor, l’acció dramàtica i la màxima tensió sacsegen uns personatges que compleixen la seva funció i que es mouen sovint de manera exagerada, emfasitzant sentiments i gestos. La trama mana sobre l’aprofundiment psicològic. Cada capítol acaba amb l’acció en suspens, com quan els autors de fulletons no sabien com continuaria el llibre la setmana següent. No és el cas de Lemaitre, un gran planificador que desplega els seus esquemes per tot l’estudi. “Fa molts anys, veient Els Soprano i A dos metros bajo tierra, em vaig adonar que les sèries actuals funcionaven amb el mateix esquema narratiu de les novel·les del segle xix. Vaig apostar per les virtuts modernes de la literatura decimonònica i me’n vaig sortir prou bé…”

Tot va començar amb la sèrie policíaca de l’inspector nan Camille Verhoeven (del 2006 al 2012). Lemaitre, psicòleg que en va arribar a exercir, era un apassionat de la literatura i feia de professor de francès, literatura, cultura general i comunicació a la banlieue parisenca, en escoles de formació per a adults. També en una escola de bibliotecaris, on es va embolicar amb una alumna. “Com que era un professor modèlic, em vaig dir: ‘Si has seduït una de les teves alumnes, el més correcte és que t’hi casis.’” I així ho va fer i va publicar el seu primer llibre el 2006, ja als 55 anys, gràcies a la insistència d’ella. “No és que em convertís aleshores en escriptor —aclareix—, jo ja ho era des dels 18, sempre he escrit, tot i que no publicava. Admeto que tot va ser gràcies a la Pascaline, ella va tenir la fe en mi que aleshores jo no tenia. Vaig enviar les meves primeres dues novel·les a vint editorials, i totes me les van rebutjar. Jo m’hauria rendit, però ella insistia: ‘Estan equivocats, Pierre’. Finalment, una editorial va respondre que sí, que em publicarien la novel·la del policia Camille Verhoeven. Va sortir el llibre i ens vam casar.” A prop dels 60, va ser pare per primer cop.

Defineix Verhoeven com “algú marcat pel destí. És extremadament baixet, fa 1,45 metres, i es troba en un estat colèric perpetu; no és agradable, sense arribar a esdevenir antipàtic, però a la vegada és seductor. Tot i que no és fàcil per a una dona sortir amb un home així, tan petit, ell posseeix un gran carisma que ho compensa. És essencial el seu punt de vista: sempre veu el món des de sota, i aquesta perspectiva visual l’ajuda a resoldre els casos. El personatge té alguns trets del meu pare i el meu principal defecte, he hagut de fer molta feina per no deixar-me endur per la còlera”.