Barcelona Metropolis

El 2023 és l’any Picasso-Miró, en complir-se 50 anys de la mort del primer i 40, del segon. Entre altres iniciatives, la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso organitzaran una exposició conjunta que s’inaugurarà el 19 d’octubre i es mantindrà fins al febrer del 2024. La mostra reconstruirà l’entesa i les desavinences dels dos amics, i la relació que van tenir amb Barcelona, on han deixat un important llegat.

En una ocasió, parlant sobre el debat entre història i memòria amb el catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona Andreu Mayayo, em va expressar la seva opinió sobre l’ús i abús de la història oral: “Convé, sobretot”, em va dir, “que el darrer supervivent no fixi el relat d’un fet amb total impunitat”. I això és precisament el que passa sovint, amb l’agreujant que a vegades no és el darrer supervivent el que pot explicar un fet, sinó l’única persona que el va viure. O un que ni tan sols el va viure i no queda cap supervivent per contradir-lo.

Les paraules d’Andreu Mayayo demostren la seva exactitud en una de les llegendes urbanes més consolidades de Barcelona: la que fa referència al nom del Museu Picasso. Recordar-la pot ser útil per comprovar com, a vegades, una imprecisió periodística fa que uns fets quedin per a la posteritat, no com realment van passar, sinó com el periodista els va narrar o els va recollir de boca d’algú que no recordava les coses exactament com es van produir.

El museu Picasso, entrada a la modernitat

El 9 de març del 1963 es va obrir al públic, al carrer de Montcada, el palau Berenguer d’Aguilar amb una exposició d’obres de Picasso procedents de la col·lecció Sabartés. Les informacions que recollia la premsa dels dies anteriors i de l’endemà van ocultar que era el primer pas d’una iniciativa municipal destinada a crear un gran Museu Picasso a Barcelona. Després de la inauguració, i al llarg de quatre mesos, es va presentar a les agendes dels diaris com a “Donación Sabartés de obras de Picasso”. El motiu, que posteriorment s’ha explicat en llibres i cròniques periodístiques, s’atribuïa al fet que el general Camilo Alonso Vega, ministre de la Governació des del febrer del 1957, havia respost a totes les peticions barcelonines per crear un Museu Picasso amb la decisió que, mentre ell estigués en el càrrec —i hi va ser fins al 1969—, mai permetria obrir un Museu Picasso a la ciutat. Però l’astúcia del galerista Joan Gaspar i de l’editor Gustau Gili, amb el suport de l’alcalde Josep Maria de Porcioles, va esquivar la prohibició presentant-lo com una senzilla exposició d’obres del pintor malagueny donades pel seu amic Jaume Sabartés.

Aquest truc ha estat magnificat posteriorment, allunyant-se una mica de la realitat i assegurant que el museu, instal·lat al palau Berenguer d’Aguilar, no havia pogut portar durant gaires anys el nom de Picasso i que Porcioles s’havia jugat la carrera política amb aquella operació. En realitat, des de la data d’inauguració només va trigar quatre mesos a sortir a la premsa amb el nom de Museu Picasso. Quatre mesos i no anys, com en alguna ocasió s’ha escrit.

Inaugurat el 9 de març, ja sortia esmentat el 7 de juliol com “Museo Picasso, horas de visita todos los días de 10 a 1.30” a la guia que publicava diàriament La Vanguardia Española sobre els “Museos de Barcelona y exposiciones de arte”. I així va quedar la cosa, malgrat que les afirmacions de Joan Gaspar en una entrevista publicada al diari El País van donar peu a què s’anés repetint i magnificant el silenci sobre Picasso. Poc temps van poder durar les prohibicions governatives davant d’una realitat impossible d’amagar.

La inauguració del Museu Picasso va suposar un canvi molt important en els plantejaments museístics de Barcelona, una entrada a la modernitat que desviava la ciutat cap a una via molt diferent de la seguida durant les dues dècades anteriors, i la inclusió a les guies turístiques d’un museu al cor de la ciutat més atractiu que els existents fins aleshores. Ara que fa 50 anys de la mort del pintor malagueny és un bon moment per recordar-ho, juntament amb les diverses exposicions que tenen lloc aquests mesos al mateix museu, com també ho és portar a col·lació la singular aportació de Joan Miró a l'atracció de forasters a Barcelona, 40 anys després de la seva mort.

La mala sort del triple regal de Miró

Als anys seixanta, Joan Miró va decidir regalar a Barcelona tres obres destinades a acollir els visitants de la ciutat. Ho faria no de cop, sinó en tres moments diferents. La primera obra donaria la benvinguda als turistes que arriben per l’aire: l’any 1970 va realitzar, amb la col·laboració de Josep Llorens Artigas, un mural ceràmic a l’actual Terminal 2 de l’aeroport, que es va inaugurar l’1 de setembre d’aquell any. La segona saludaria els qui venen per mar: l’any 1976 va fer un paviment al Pla de l’Os de la Rambla, inaugurat el 30 de desembre. I la tercera, a tocar de la plaça d’Espanya, en una de les portes d’entrada a la ciutat per carretera: la monumental Dona-bolet amb barret de lluna, més coneguda com Dona i ocell, del parc de l’Escorxador i inaugurada el 16 de maig del 1983. No va poder ser present a l’acte, perquè ja estava molt malalt. Va morir el dia de Nadal d’aquell mateix any.

Les tres obres de Miró no han tingut gaire sort. La de l’aeroport es va fer en l’única terminal existent el 1970 que, en inaugurar-se la nova el juny del 2009, va quedar en segon pla amb funcions subalternes. La de la Rambla, tot i que Miró ja tenia clara la seva funció de ser un paviment constantment trepitjat, ha estat víctima permanent de xiclets enganxats i, a vegades, de parades de fira posades a sobre. Dona i ocell ha compartit la dissortada fortuna del parc en el qual es troba, retallat per eternes ocupacions provisionals.

Així i tot, de la mateixa manera que l’obertura del Museu Picasso va significar un pas de gegant en la projecció de Barcelona com a capital cultural, la instal·lació de l’obra de Miró a prop de l’entrada de la ciutat per la Gran Via va ser com el tret de sortida d’una cursa, just quan Barcelona entrava en l’etapa preolímpica. Una cursa presidida per la transformació de la ciutat en una de les urbs d’atracció de turisme massiu més importants del món. Una cursa que va alterar el ritme quotidià fins a extrems insuportables, que va sacrificar moltes coses en l’altar dels negocis de restauració i hostaleria. Una cursa les conseqüències de la qual van quedar exposades de manera descarnada quan la pandèmia de la covid-19, que començà el febrer del 2020, va expulsar del centre urbà el mannà que havien estat durant tres dècades l’arribada dels vols barats i el turisme de patacada.

Els mals temps semblen haver passat sense que hàgim après la lliçó. El Museu Picasso i les obres de Miró llueixen més que mai i tornen a ser puntals de l’atracció de forasters i, en conseqüència, del negoci turístic. No era pas aquesta, segurament, la intenció dels dos artistes.