Barcelona Metropolis

La productora teatral La Perla 29 ha celebrat dues dècades d’existència en plena ebullició, amb nous reptes i grans funcions. En els últims anys, Oriol Broggi ha tornat a muntar Hamlet, 28 i mig i Els ulls de l’etern germà, obres que han marcat la seva trajectòria, però no s’ha dedicat únicament al revival, ha avançat amb una manera de fer teatre que el defineix i que el fa reconeixible arreu, més enllà del recinte de l’antic hospital de la Santa Creu. Al director li agrada mirar enrere amb nostàlgia i exerceix l’autocrítica com pocs, però també sap que l’espectacle ha de continuar i que l’experiència de l’any passat a La Colline parisenca, on va exhibir 28 i mig durant un mes, representa una oportunitat que no vol deixar escapar. Enxampem Broggi assajant Coralina, la serventa amorosa, de Carlo Goldoni.

Quan tothom deia que era difícil, jo no m’ho creia del tot. I ara que el tinc a sobre… Quan fas Hamlet, ja tens el to, i si li poses una mica de drama, l’agafa. Però aquí no hi ha drama possible. Tot és estrident, còmic. El primer dia d’assaig, tot funciona: la primera escena, amb quatre crits se’n va. Quan et poses a fer-lo seriosament, tot allò entra en crisi. El primer dia te’l creus, l’actor, però, el segon, no… També podríem dir: “No assagem i fem l’obra directament”. Tot és qüestió de ritme pur. Ho has d’assajar mil vegades perquè funcioni. A més, ho has d’actualitzar amb l’estil de fer teatre que tenim aquí. I, al final, et fots un embolic monumental.

En Goldoni, encara més. Si no, no s’entén res. Sempre es barreja una mica d’amor, una mica de crítica, no passa gairebé res. Els enuigs són sempre per ximpleries. A la tarda, està tot arreglat.

Últimament, m’ho he replantejat molt. Durant la pandèmia, vaig tenir la sensació que tancava un cicle. Però faig teatre perquè sempre n’he tingut moltes ganes. És veritat que no sabria fer una altra cosa. Em llevo al matí i em venen idees d’escenes, de colors, de sensacions. I necessito posar-les en marxa, fer aquelles proves. Tant dir: “Ara farem aquesta obra i explicarem aquesta història d’aquesta manera” com “ara provarem aquesta escena, aquest ritme, aquest moment, aquella situació en què…”. Em ve de gust venir aquí, a la Biblioteca de Catalunya, i pintar una fusta per posar-la darrere de l’actor. I se m’acut que m’agradaria que entrés la llum per una finestra i l’actor digués un text. Mai penso: “Vull parlar d’això”. Això no em passa. No tinc ganes de canviar el món ni de reinventar-lo. Tinc ganes de treballar, de fer.

Crec que sí. Separaria el fet de tenir una companyia i un espai i la possibilitat de fer coses, de voler explicar unes coses concretes. També tinc una pulsió èpica: les ganes de voler explicar aquella història. No perquè sigui actual, sinó perquè em ve al cap i la vull explicar. Això t’arrossega. Cada cop més, sento la necessitat de passar el relleu, de tancar etapes, de canviar d’escenari. Em sento una mica col·lapsat amb les meves idees. De vegades, penso que m’estic repetint. No crec que repetir-se sigui l’oposat a arriscar-se. Al contrari, repetint-te pots arriscar-te molt. Però tinc la sensació que hi ha feines que ja les he esgotades. I potser necessito parar una mica de fer teatre per poder airejar-me, veure les coses de maneres diferents.

No, no, voldria canviar de perspectiva. El fet de portar un teatre i, alhora, dirigir a fora i a dins, m’atabala una mica. Estem intentant obrir la cosa internacional i també l’espai. Si fóssim més, més creadors, més programadors, més directores, movent-ho tot, estaria bé… Sí, estic una mica esgotat.

Hi ha moments en què ets en un lloc, quan has arribat a certa centralitat, i necessites reinventar-te. O continuar inventant-te. Les fronteres que has creat comencen a ser un límit i has de construir-ne de noves. El fet de voler anar més a Europa, sobretot arran de l’èxit de 28 i mig a París, costa. Potser és que no ens hi dediquem prou. Necessites temps per fer-ho. Aquest any ho hem intentat. Estic, per exemple, pensant en un Macbeth amb un grup de música anglès anomenat The Tiger Lillies. Ara comencem a treballar-hi. També estem fent contactes amb teatres de Nàpols a través de l’Enrico Ianniello, amb la intenció de fer girar una mica més 28 i mig. La pandèmia va estroncar la gira de Bodas de sangre… T’has d’inventar projectes, però, per fer-ho, t’has de desenganxar una mica del que passa a casa. Com quan fas una obra, que t’has de desenganxar del que fa l’actor en una escena concreta per veure com faràs les transicions, com respira l’obra sencera.

Ells són anglesos. A La Perla 29 no tenim els suports que tenen ells. Aquí, al contrari, tot són bufetades. Jo no vaig en contra de ningú. Per créixer has d’inventar molt i treballar moltíssim. A París vam veure que allò funcionava. Vam tenir molt bones crítiques i el públic es deixava emportar per la nostra energia. Allà vam notar que podíem fer-ho. De vegades, com deia, perquè neixin coses noves t’has de desenganxar d’allò que estàs fent, de tu mateix, per tenir nous reptes que t’interpel·lin.

En aquell moment no qüestionava tant les coses que pensava. Aquella aposta era més fresca. Estava més desacomplexat. Amb el temps vas acumulant-ne, de complexos. Per això necessites parar de tant en tant per espolsar-te’ls… Repetir aquest espectacle no m’ha anat del tot bé. Estava una mica més garratibat. Crec que l’energia i la força que tenia a l’inici eren menys porugues.

Aquí és impossible, perquè és molt complicat mantenir una companyia. Però són repeticions diferents. Amb Hamlet vam tornar a començar de zero. Peter Brook va fer La tempesta quatre vegades! Quan et queda alguna cosa per fer, sempre penses: “I si l’enfoco d’una manera diferent?”. Quan vas a una funció i veus l’obra, et dius: “Per què vam decidir fer això així? Potser no calen aquesta escenografia ni aquest vestuari, aquesta idea sobra…”. Te n’adones més tard i tens ganes de repetir-la, l’obra. Ens agrada el teatre de repertori, haver pogut fer Natale in casa Cupiello durant tres anys, que l’any que ve puguem tornar a fer Filumena Marturano, que hàgim pogut fer tres anys consecutius Antígona...

Vull fer Macbeth i La tempesta, amb en Lluís Soler. I tornaria a fer Hamlet i El rei Lear.

I tant… Vaig pensar que, sortint de l’enclaustrament de la pandèmia, ens vindrien de gust totes aquelles preguntes. Però, mentre l’assajàvem, ja vaig veure que no sé… Tornaria a fer les obres que no em van quedar bé, com El cercle de guix caucasià. Va fallar alguna cosa. Aquelles obres que no han acabat de funcionar. Aquelles en què hauries demanat poder assajar un mes més. És tan bonic, assajar…

És així. M’agrada assajar, retocar l’escenografia, el vestuari, l’utillatge, entre assaig i assaig. Quan els actors se’n van, tens un món al cap i pots repintar el terra, canviar les cadires… Si pogués canviar-ho tot, fins i tot canviaria la disposició del públic.

No n’estic prou al cas. Fa tres anys em van proposar dirigir Catarina e a beleza de matar fascistas, d’en Tiago Rodrigues, i em va costar d’entrar-hi. N’estic poc al corrent. Torno a Mouawad perquè el trobo apassionant. Ja sé que és una mica repetitiu, insistent… L’any que ve farem Tots ocells, que és una meravella. Només de fer els càstings, de donar els papers als actors, tothom està molt emocionat. Trobo a faltar que el teatre contemporani evolucioni i vagi explotant cada dia; però això és impossible, fer obres immenses i grosses que puguin perdurar.

Em va agradar molt, sobretot aquell personatge. Ja veus que no n’estic prou al cas: se m’escapen coses.

Sí. Shakespeare va a part. A la Biblioteca sí que n’hem fet, però jo, no gaires. Soc més francès i italià.

Quan vaig a Itàlia sento alguna cosa especial, una connexió molt forta. I tenen tanta riquesa, no només d’autors, sinó de formes, de maneres de fer. Ara que estem assajant Goldoni, que passa en una placeta a Venècia, veus que hi ha un nucli europeu, que hi ha Boscos. El que els grans directors han portat a escena en els últims anys ve d’una espurna italiana.

Exacte.

Aquest matí [2 de maig], a l’assaig, estava a punt de posar-me molt nerviós i he pensat: “No t’hi posis, perquè demà hem de continuar treballant i després hem de fer més coses. No val la pena…”. Es crea un ambient, un clima, en els assajos, que és respectuós, que vol que això sigui un joc al qual juguem tots junts. No estic parlant de bon rotllo, sinó de la sensació que estem fent alguna cosa especial junts, i que jo faig de director, organitzo i mano en última instància, però que l’actor té la tranquil·litat de poder explicar les coses a la seva manera. I que això no s’esgota en ell mateix, sinó que pretenem que vagi endavant, que sigui una cosa grossa.

Això passa amb la Clara Segura. Per confiança… També és veritat que aquests projectes que hem fet, amb aquests actors, els hem treballat junts. Hem agafat i hem anat a dinar i ens hem preguntat: “Què podríem fer junts?”. És diferent trucar a un actor per proposar-li un paper que fer una obra junts. També em diuen que no…

Sí, però cada cop menys. Vaig ser un adolescent i un jove molt nostàlgic. Aleshores em costava molt deixar una cosa, un objecte, perquè tenia por que es perdés. M’agrada molt estar arrelat a les coses i valoro la melancolia dins del món quotidià, dins l’alegria. Em sento incòmode quan tot és alegre i prou; m’estimula la frivolitat, però no la sé crear. Voldria saber no ser nostàlgic i viure al dia, perquè ser nostàlgic, en el fons, vol dir que vius al dia pensant en coses anteriors. M’agraden els terrenys coneguts. Fins fa deu anys, per exemple, em costava viatjar a llocs que no coneixia. En canvi, ara vaig a llocs que no conec de res i que poden fer-me por, fins i tot. Si parlem de teatre, m’agrada estar dins un espai que conec i poder, des d’aquí, sortir-ne. Estèticament, el to nostàlgic, ataronjat, em permet explicar la vida d’una manera millor. Trobo que la melancolia és útil.

Els espectadors venen a veure espectacles a la Biblioteca perquè tenen uns referents, potser del Lliure dels anys setanta i de nosaltres mateixos. Penso que és una cosa bona, però que no és completa si no li dones un altre toc. Ara estem intentant trobar com renovar-ho.

Sí. Però nosaltres vam crear això de zero. Si algú altre ho vol, que faci alguna cosa semblant. Crec que hem arriscat molt en les obres que hem fet, en una línia que ens ha permès guanyar uns diners per poder pagar l’espai. Innovar o arriscar en aquesta línia és difícil.

Crec que ha d’existir sense mi. No és que me n’hagi d’anar, però ha d’entrar algú altre, que renovi les relacions amb l’equip, amb els espectadors, amb les parets. L’espai mana molt. S’ha de renovar també la relació amb les generacions, amb les noves perspectives socials, ètiques i estètiques. Un s’esgota, de cansament i d’ell mateix. M’imagino amb algú altre, amb un equip semblant, un equip que hagi mudat. Allò que deia Peter Brook de les obres, que l’estil apareix quan les persones s’aparten una mica. Quan l’artista desapareix, apareix l’estil. El de La Perla ha d’acabar d’aparèixer quan jo desaparegui. Jo hauria d’estar fent altres projectes.

Això és una empresa privada amb vocació pública. Aquestes enveges que comentes sorgeixen quan es barreja el públic i el privat. Nosaltres som privats, com Dagoll Dagom, però fem les coses com un teatre públic… En els últims deu anys, han passat per la Biblioteca més obres que no he dirigit jo que fetes per mi. Aquí han començat moltes companyies, de La Brutal [David Selvas] a la Companyia Solitària [Pol López, Júlia Barceló i Pau Vinyals]. Però jo m’he de retirar una miqueta.

No. I la Biblioteca de Catalunya no s’ha de convertir en un teatre que programi i prou. Han de tenir-hi cabuda històries molt diferents. Crec que som un centre d’arts escèniques on es gesten uns projectes que neixen dins de la casa, les produccions pròpies. També hi tenim convidats, com el Travy d’Oriol Pla, que vindrà la temporada que ve. A mig camí, fem coproduccions.

L’espai i la manera de fer teatre. Qualsevol cosa no ens va bé: ens hem d’entendre. L’enfocament forma part de les produccions.

Sí… D’aquí a cinc o sis anys em tornaré a plantejar això dels teatres grans. I ja serà massa tard. Hem d’acabar de falcar bé el nostre projecte, que jo m’airegi un parell d’anys… I fer coses.