Barcelona Metropolis

La preocupació social que suposa aquesta situació es detecta també en els baròmetres d’opinió del Centro de Estudios Sociológicos (CIS), on periòdicament s’acostuma a preguntar quins són els tres problemes que preocupen més la població. Es tracta d’una pregunta oberta, per no condicionar la resposta, que es codifica a posteriori. L’evolució històrica d’aquesta pregunta mostra que una de les preocupacions creixents és l’apujada de les tarifes elèctriques, que ara mateix se situa per sobre de les preocupacions per problemes polítics, d’habitatge o educatius. Només els problemes econòmics, d’atur, sanitat, medi ambient i qualitat d’ocupació passen per davant de la preocupació per l’accés a l’energia (en un llarg llistat de 68 problemes percebuts), la qual cosa dona una idea de la rellevància que ha adquirit el tema. En els dos darrers anys, la proporció de persones que pensa que és un tema preocupant ha passat de ser molt minoritària (0,1%) a ser d’un 9%-11%.

El Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible va fer un informe (CADS 3/2014) en el qual s’identificaven tres causes de les situacions de pobresa energètica: els alts preus de l’energia (electricitat, gas, etc.), la qualitat insuficient dels habitatges i la reducció dels nivells de renda. Potser caldria afegir-hi també un marc legal advers que afavoreix els oligopolis elèctrics.

Els estudis sobre pobresa energètica mostren com les persones exposades a aquest risc sí que actuen en conseqüència i posen en pràctica comportaments d’estalvi molt elaborats (Delgado i López, 2020). En aquest context, les mesures polítiques encaminades a facilitar l’accés a l’energia esdevenen un tipus de política social indispensable, amb uns beneficiaris molt clars.

L’atzucac de les infraestructures

L’altre front obert de conflicte és el de les infraestructures. Qualsevol sistema energètic necessita desplegar-ne sobre el territori en forma de plantes generadores, cables, canonades, torres, magatzems... Són habitualment elements poc visibles per a la ciutadania en general, situats en terrenys poc habitats o perifèrics, la qual cosa facilita que passin desapercebuts excepte per a les poblacions afectades, que solen ser minories amb poc poder de decisió. Des de fa anys, els mapes de conflictes ambientals publicats a Catalunya (el de la Federació d’Ecologistes de Catalunya del 2009, el del Centre per a la Sostenibilitat Territorial del 2016, el publicat pel diari Crític el 2020 o el mapa permanent de justícia ambiental de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB)) mostren que una part important d’aquests conflictes tenen a veure amb l’emplaçament d’infraestructures energètiques, en particular, de renovables.

D’acord amb les teories de percepció del risc, l’oposició o rebuig a una tecnologia, activitat o infraestructura rau en un conjunt de factors. Una part té a veure amb la percepció de possibles danys per a la salut, la biodiversitat o el medi ambient en general; una altra està relacionada amb la percepció de potencials pèrdues econòmiques; un tercer conjunt de motius té a veure amb la percepció d’amenaces a les xarxes de relacions socials de la població afectada, a les seves formes de vida, paisatges, identitats locals..., i, finalment, un quart conjunt de factors inclouria la percepció de situacions d’injustícia o iniquitat, de greuges comparatius amb altres territoris o poblacions, i, sobretot, la pèrdua de confiança en les institucions que promouen, gestionen o regulen aquelles tecnologies, activitats o infraestructures.

Per entendre les protestes davant les infraestructures d’energies renovables a Catalunya, caldria tenir en compte quina d’aquestes quatre dimensions predomina en cada cas. Si els motius del conflicte fossin principalment preocupacions pel medi ambient o per pèrdues econòmiques, aquest es podria intentar mitigar mitjançant la provisió de majors garanties de respecte ambiental o de compensacions més beneficioses per a les poblacions afectades. Però si, com sembla, els motius descansen predominantment en preocupacions per formes de vida amenaçades, per percepcions de greuges comparatius entre territoris o per pèrdua de confiança en les institucions, aleshores la resolució és molt més complexa i requeriria un procés de construcció de vincles per bastir projectes en els quals tothom es pugui sentir reconegut.

La forma com s’han dissenyat i presentat molts dels projectes energètics renovables comparteix massa característiques amb models “extractivistes”, consistents a prendre un recurs d’un territori sense deixar-hi gaires beneficis, però sí molts problemes i riscos. Alguns estudis han mostrat que, tal com s’han desplegat els projectes d’energies renovables fins ara, la proporció de beneficis que es queden al territori és mínima (Saladié, 2018) i, en canvi, les opcions de desenvolupament endogen es veuen limitades i hipotecades a llarg termini. La història de les infraestructures energètiques a Catalunya va plena de casos similars. La gestió d’aquests conflictes requeriria uns tempos a llarg termini i uns procediments d’implicació ciutadana més integradors. De moment, probablement no tenim ni una cosa ni l’altra.

Conclusió

Tendim a pensar que la transició energètica consisteix a substituir combustibles fòssils per fonts renovables. Però l’energia no és únicament una mercaderia que podem comprar i vendre, sinó un prerequisit que fa possible tota la resta d’activitats socials i econòmiques. Per això la transició energètica no es pot pensar sense la transició envers models de producció i consum diferents dels actuals.

Aquí rau un dels nuclis més potents del conflicte socioideològic vinculat a l’energia. Per exemple, en l’estudi esmentat més amunt sobre percepció del canvi climàtic, el que semblava diferenciar més els dos grups, escèptics i preocupats, és que aquests últims estarien disposats a canviar de forma de vida, mentre que els primers preferirien no fer-ho (alguns, per clara adhesió ideològica al model socioeconòmic actual; d’altres, perquè percebien els costos de transició com a inassumibles per les seves possibilitats). Si no volem que el desenvolupament de les energies renovables suposi problemes similars als dels combustibles fòssils, necessitarem sistemes polítics capaços de facilitar deliberacions i consensos, formes de cooperació social inèdites, noves tecnologies i, sobretot, noves formes de pensar i d’actuar, noves narratives que ens permetin redefinir els models socioeconòmics de manera més justa i sostenible.

Referències bibliogràfiques

CADS (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible). Els reptes energètics de Catalunya en l’horitzó 2030. Informe CADS 3/2014. http://ow.ly/IO3V50LueVm

Idescat. Privacions de les llars: Població que no pot mantenir la llar escalfada adequadament. 2022. http://ow.ly/4S9A50LueYQ

Delgado, L., i López, D. (coordinació). Emergència habitacional, pobresa energètica i salut. Observatori DESC, Agència de Salut Pública, Enginyeria Sense Fronteres, Aliança contra la Pobresa Energètica i Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH) de Barcelona, 2020.

Espluga Trenc, J., Ruscheinsky, A., i Prades, A. El concepto de riesgo y su aplicación al análisis de conflictos socioambientales. Vallejos-Romero, A., Valencia Hernández, J. i Boso, Á. (eds.). Riesgos, Gobernanza y Conflictos Socioambientales. Ediciones Universidad de La Frontera, 2018.

Espluga Trenc, J. El cambio climático y sus metáforas. Icaria, 2019.

Saladié, S. Conflicte entre el paisatge i l’energia eòlica. El cas de les comarques meridionals de Catalunya. Pagès Editors, 2018.