Barcelona Metropolis

L’articulació col·lectiva de la por converteix l’ansietat individual en paràlisi col·lectiva, i, en el cas de la crisi climàtica, aquest és el camí més ràpid i segur cap al desastre. Associar-se i organitzar-se permet convertir la por en acció política. Potser l’actitud més perillosa és el fatalisme climàtic; per molt difícil que sigui la situació, el més lúcid sempre és intentar-ho.​

L’onada de calor del maig d’aquest any ens va deixar emocionalment exhausts. Les altes temperatures afecten l’organisme de moltes maneres —poden produir esgotament o agreujar malalties com la diabetis—, però no es tractava només d’això. Arribar a quaranta graus al mes de maig convertia la crisi climàtica en una cosa tangible, tan tangible com la suor que se’ns escorria per la pell. De sobte, ja no la podíem ignorar. L’escalfament de l’oceà o l’extinció d’espècies ens semblen esdeveniments llunyans, aliens a la nostra realitat quotidiana, però les marques de suor i la pell cremada imposaven la realitat de la crisi climàtica com una bufetada.

La conseqüència immediata d’això va ser un augment vertiginós de l’ansietat col·lectiva. Les converses al transport públic, a les xarxes, a la feina, estaven plenes d’angoixa. L’onada de calor anunciava un futur de temperatures extremes, apareixia com una mostra d’allò que havia d’arribar. La imaginació es disparava alimentada per les distopies que fa dècades que configuren la nostra visió del futur. En lloc de ciència-ficció, el cinema postapocalíptic semblava més que mai una predicció de l’esdevenidor.

L’onada de calor del maig va passar i es va reduir l’ansietat, però els seus efectes van romandre. Després va venir la del juliol, per confirmar que no ens trobàvem davant d’un fet puntual. L’esgotament emocional que produeix la por afecta la nostra manera de relacionar-nos amb la crisi climàtica, la manera com ens hi enfrontem. Quan l’ansietat no troba cap sortida, pot produir actituds paralitzants. Aquesta paràlisi ens pot portar a restar-li importància, a intentar convèncer-nos a nosaltres mateixos que no n’hi ha per tant. També a desentendre’ns-en, a pensar que és un problema que han d’abordar els polítics i que les mesures que es prenguin han d’anar adreçades exclusivament a les classes altes, que són les que generen més petjada de carboni. Una altra possibilitat és que ens provoqui fantasies escapistes, generalment anar a viure al camp, en una visió idealitzada del món rural que no té res a veure amb la realitat. La paràlisi també ens pot conduir a actituds fatalistes, a pensar que és un problema tan gros que no podem fer-hi res i, a l’extrem, a pensar que hem d’acceptar que la vida al planeta s’acabarà.

Aquestes actituds són comprensibles perquè sorgeixen de la por, i és completament lògic témer un fenomen que amenaça la nostra supervivència al planeta. El problema no és tenir por, sinó saber què en fem, d’aquesta por. El problema sorgeix quan convertim aquestes actituds en posicionaments polítics i intentem convèncer els altres que haurien d’adoptar-les. L’articulació col·lectiva de la por converteix l’ansietat individual en paràlisi col·lectiva, i, en el cas de la crisi climàtica, aquest és el camí més ràpid i segur cap al desastre. Si intentem convèncer els altres que de la crisi climàtica no n’hi ha per tant, el que fem és contribuir a no organitzar-nos per frenar-ne els efectes més perillosos. Passa una cosa semblant quan insistim que a la classe treballadora no se li ha d’exigir res fins que no se’ls exigeixi a les classes altes.

És cert que és injust que se’ns demani que en siguem responsables quan se segueix permetent quelcom tan contaminant i innecessari com els vols privats o els iots, però també és veritat que no sembla gaire intel·ligent esperar que les classes altes es responsabilitzin d’un problema col·lectiu, perquè l’experiència històrica ens diu que això no sol passar. La justícia social hauria de ser una dimensió imprescindible en la lluita contra el canvi climàtic, però no hi haurà justícia social si no obliguem que n’hi hagi, i no podem fer-ho sense implicar-nos en el moviment. D’altra banda, la conversió de la fantasia escapista en una opció política tampoc no sembla gaire útil: la posada en marxa d’una transició ecològica que pugui afrontar la crisi climàtica es trobarà amb resistències enormement fortes que no es poden vèncer simplement amb un abandonament. Les petrolieres, les operadores de vols o la indústria càrnia, per citar alguns dels sectors més contaminants, no deixaran de funcionar si no se’ls hi obliga. A més, l’entorn rural es veurà tan afectat com l’urbà per la crisi climàtica; de fet, els seus efectes es poden començar a notar abans en el primer a causa de la seva dependència del sector primari i de la manca d’infraestructures que puguin oferir assistència en moments crítics.