Barcelona Metropolis

El canvi d’època que vivim altera molts dels valors, dels esquemes conceptuals i dels equilibris amb què es va bastir l’Europa de la postguerra. La Biennal “Ciutat Oberta” vol relacionar les reflexions sobre el paper de la ciutat en aquest moment crucial amb els grans corrents de pensament que debaten sobre el futur de la democràcia, l’explosió de les diferències, els reptes del canvi tecnològic o la vigència dels models urbans.

Les ciutats han estat, des de fa molt temps, espais i llocs on viure i conviure amb intensitat. La concentració de gent, la necessitat de buscar fora de la ciutat el que cal per viure i de produir per tal d’intercanviar, les grans possibilitats d’innovació que genera la densitat de vincles i interaccions, han fet de les ciutats llocs especials. Atractius i també difícils. Les ciutats combinen la dimensió “espai” i la dimensió “lloc”. No són només marc físics en què passen coses, sinó que també són llocs on es concentren identitats, interessos, projectes, memòries i significats diversos. I les dues coses, els espais i els llocs, són igualment importants. Els espais de la ciutat són llocs de celebració i conflicte, on es viuen amb intensitat tota mena d’experiències humanes i socials. No ens pot, doncs, semblar estrany que quan en el món es viuen moments de canvi d’època, moments en què molts dels paràmetres de funcionament social (família, treball, informació, ciència, tecnologia...) canvien molt intensament i amb molta rapidesa, les ciutats necessitin repensar-se.

En efecte, al llarg de la història, sobretot quan s’han viscut moments especialment intensos de canvi (Renaixement, revolució industrial...), el debat sobre el paper de les ciutats ha estat molt important. Repensar la ciutat esdevé sovint repensar la vida en societat, repensar valors i maneres de fer.

Avui dia, les incerteses que planen sobre el futur, els dubtes sobre la continuïtat de moltes de les solucions col·lectives que s’havien anat trobant per resoldre conflictes socials de tota mena, estan generant preocupants tendències al tancament de les comunitats en si mateixes, basades en el rebuig als “estrangers”, a convertir els altres en els responsables dels propis neguits. Les ciutats han estat sempre espais oberts, que necessiten els aires de fora i els nouvinguts de tot arreu per seguir innovant i trobant noves oportunitats.

En el pregó de les festes de la Mercè de l’any 2000 Robert Hughes deia que la ciutat és la condensació més intensa de cultura que la humanitat ha conegut. Richard Sennet comentava que “les ciutats poden estar mal gestionades, plenes de delictes, brutes o decadents. Tot i això, molta gent considera que fins i tot en la pitjor de les ciutats imaginables val la pena viure. Per què? Perquè les ciutats tenen la capacitat de fer-nos sentir molt més complexos com a éssers humans”. La ciutat és relació, és diversitat, és aprendre a conviure amb qui és diferent de tu. L’homogeneïtat adorm, la diversitat estimula i expandeix la imaginació. I la ciutat és diversitat. Per tant, la ciutat permet que convisquin moltes identitats, que existeixi més riquesa de pertinences. La sensació d’estar en comunitat, però al mateix temps ser estrany quan es desitgi, atorga a la ciutat tota la seva fascinació i atractiu. El problema és que aquesta mateixa diversitat, heterogeneïtat, pot provocar neguits i intranquil·litat. Emmanuel Levinas parla de la ciutat com un espai en el qual és possible el “veïnatge dels estranys”, expressant probablement així la barreja desitjable de comunitat i societat que tota ciutat hauria de contenir per evitar tant la intolerància de les identitats excloents com l’estranyesa o fredor d’una convivència sense vincles. Xavier Rubert deia que “la ciutat d’on va sorgir la idea d’urbanitat es caracteritza per un equilibri no gaire fàcil de mantenir entre diversos elements: entre concentració i anonimat, entre espai i temps, entre forma i memòria, entre reconeixement i distància”.

Avui som conscients que vivim una transformació tecnològica enorme que impacta en els modes de producció, en les lògiques de consum, en la generació i distribució d’informació i saber, etc., i tot plegat en un context marcat per una gran diversitat de tota mena, dins d’una dinàmica imparable de globalització però també de moviments que busquen protecció en marcs de tancament i d’homogeneïtzació cultural. El coneixement científic i tecnològic és al centre d’aquest escenari, tant pel que implica de fonamentació del canvi tecnològic com per la immensa quantitat d’incerteses que genera des del punt de vista ètic i cultural la constant superació del que fins fa poc es considerava les fronteres del saber.

Les ciutats segueixen situant-se en aquest escenari com a pols privilegiats que acumulen diversitats, oportunitats, capacitats d’innovació i de creativitat per resoldre des de la proximitat el que costa molt fins i tot de definir des de lluny. És a les ciutats on s’acumulen saber i espais d’interrelació i combinació de coneixements i d’oportunitats. Al mateix temps, es desplacen cap a les ciutats oportunitats i problemes, sense que això vagi sempre acompanyat de poder i de recursos suficients per fer front a noves incumbències. La densitat demana i justifica l’existència d’equipaments i serveis amb la capacitat suficient per encarar problemes cada cop més complexos i interrelacionats. I tot plegat en un context d’economia global en xarxa i que usa les plataformes digitals per moure’s i innovar sense fer cas de fronteres ni de les lògiques d’estat nació. Les ciutats són, doncs, espais d’experimentació de noves concepcions de progrés i al mateix temps han de ser espais de protecció i de reconeixement de la diversitat enfront de les incerteses del moment.

No és senzill esbrinar quins són els elements centrals de què han de gaudir una ciutat i els seus ciutadans per encarar les noves dinàmiques de treball, exclusió, innovació o marginalitat. L’educació segueix sent un factor clau per reforçar les capacitats de les persones i de les comunitats en aquest escenari d’incertesa. Però cada cop més apareixen com a aspectes complementaris —i finalment decisius— els bagatges cultural i de coneixement científic i tecnològic que han d’acompanyar aquest nivell educatiu, ja que són precisament el pòsit i les experiències culturals de cada persona i les capacitats de comprensió dels avenços científics i tecnològics els que li permetran reforçar les seves potencialitats de treballar en xarxa, compartir idees, millorar les possibilitats de resposta individual i comunitària enfront de problemes cada cop més difícils de definir, caracteritzar i resoldre amb les eines conceptuals i la divisió en competències tècniques i en especialització educativa que van ser útils en la societat industrial. Si tothom concorda que imaginació, creativitat, innovació i flexibilitat són atributs necessaris per a la societat en què estem entrant de manera accelerada, la combinació educació-ciència-art-cultura és central en qualsevol nova perspectiva de progrés en un sentit contemporani.