Barcelona Metropolis

El segle XXI ha comportat canvis en la manera d’exercir i entendre la feina. Els nous treballadors i treballadores donen més prioritat a l’autonomia i l’autorealització que a l’estabilitat i la protecció social. Així, creix la idea del paradigma emprenedor com a arquetip del bon treballador, juntament amb les feines emergents vinculades a la tecnologia i una nova pluriocupació que persegueix equilibrar la vocació i la sostenibilitat econòmica.

La feina està canviant, i també el valor i el sentit que se li atribueixen. En poc més de tres dècades, molts dels trets que definien el que es considerava una bona feina —estabilitat, seguretat, drets i protecció social— s’han convertit, per a molts treballadors i treballadores, en relíquies del passat. “Sincerament, estable, no crec que sigui res. Crec que aquesta mentalitat és molt dels vuitanta, i aquí hi ha una bretxa de pensament molt gran entre, per exemple, el que pensen els meus pares i el que pensa la generació mil·lennista. Perquè el treball ha canviat moltíssim, com també la manera d’executar-lo, i de veure’l. Per tant, “l’expressió ‘ja tens la vida solucionada’, això ja no existeix. No, no és així, és igual que tinguis una supernòmina en una empresa, això pot ser avui i demà no”. Aquesta reflexió de l’Alicia, una dona de 31 anys entrevistada per a una de les meves investigacions més recents, expressa bé aquesta tendència. En el món laboral on ella se situa, la inseguretat, la inestabilitat i la intermitència són situacions considerades normals.

La “nova normalitat” del mercat laboral

En conjunt, als mercats laborals de la majoria de les economies desenvolupades, encara predomina l’ocupació considerada estàndard o convencional, és a dir, indefinida, a temps complet, regulada per la legislació laboral i la negociació col·lectiva i vinculada a drets de protecció social. Les formes d’ocupació atípiques i precàries encara estan molt lluny de ser majoritàries. Tot i això, cada vegada són més diverses i afecten més treballadors i treballadores.¹ Algunes, com ara la contractació temporal, l’ocupació a temps parcial involuntari, la subcontractació o els contractes de zero hores,² es produeixen en el mateix treball assalariat. D’altres, com treballar per projectes, el gig work³ o el treball autònom dependent, n’operen al marge. Però totes comparteixen un cert grau de vulnerabilitat, la probabilitat de patir desocupació intermitent, ingressos baixos o variables, i un accés restringit a la protecció social.

A la recerca de la passió i l’autonomia

Aquesta flexibilització, diversificació i hibridació creixent de les formes de treball va acompanyada de canvis en els imaginaris i les representacions socials associats al treball. La idea, cada cop més estesa, que les trajectòries laborals convencionals —estables i predictibles— pertanyen al passat, unida a processos més globals com el de la individualització o l’hegemonia ideològica del neoliberalisme, ha afavorit l’emergència i l’extensió del que Stephanie Taylor⁴ ha anomenat una “nova mística” relacionada amb el treball. Es tracta del que es podria considerar una nova manera d’entendre la feina segons la qual aquesta ja no només es considera una font d’ingressos i d’estabilitat econòmica, sinó que, a més, abans que res, s’espera que proporcioni realització personal, que tingui un sentit i un propòsit. Aquests treballadors i treballadores accepten la incertesa laboral i els ingressos insuficients a canvi d’autonomia, de flexibilitat i de la possibilitat de desenvolupar les inquietuds o la creativitat.

Les afirmacions següents, que apareixen cada vegada més sovint en les entrevistes a treballadors i treballadores, exemplifiquen aquesta transformació de les cultures del treball: “Jo sempre he prioritzat fer coses que m’agradin en cada moment, abans que posar-me a fer una feina que potser em podia donar més diners o més estabilitat”; “És que és una decisió vital, és que, si el meu pensament estigués més a prop de la seguretat, jo probablement estaria fent carrera acadèmica, però jo vull fer el que m’agrada”; “Faig el que m’agrada com a artista independent precari, amb tots els riscos que això comporta”; “Tinc la llibertat de poder triar en què treballo i en què no, i això m’encanta perquè, a més, soc força creativa i m’agrada inventar-me coses… No m’agrada complir normes estrictes d’una empresa que em digui ‘has de fer això i allò’”. La satisfacció de fer un projecte personal o una vocació, o el fet de no tenir caps —“ser el seu propi cap”—, semblen compensar les condicions de precarietat amb què, sovint, desenvolupen la seva feina.

Un exponent clar de l’extensió d’aquestes noves maneres d’entendre el treball és el sorgiment d’un nou tipus de pluriocupació. En comparació amb els pluriocupats de finals del segle XX, la principal motivació dels quals era la necessitat econòmica, els del segle XXI tenen un altre perfil. La pluriocupació ja no és exclusivament una estratègia de supervivència econòmica; és, sobretot, una via per equilibrar l’autorealització a la feina amb la sostenibilitat econòmica. Els nous pluriocupats combinen una primera feina amb la qual paguen les factures i aconsegueixen tenir unes condicions de vida adequades amb una altra que, encara que els proporciona ingressos insuficients, els permet desenvolupar la seva creativitat, les seves inquietuds artístiques o una activitat vocacional. Així, la motivació principal d’aquests nous pluriocupats no és obtenir ingressos addicionals per poder viure; busquen, sobretot, enriquir la seva experiència laboral.

La producció de noves identitats laborals

Algunes investigacions suggereixen que aquest procés de transformació cultural es podria considerar com una reacció davant de la flexibilitat, la inseguretat i la precarietat de les feines actuals i, més específicament, com una mena d’estratègia de supervivència en les circumstàncies actuals del mercat laboral. De fet, aquesta representació del treball s’assembla molt a la que tradicionalment ha caracteritzat les carreres artístiques. És molt plausible que l’extensió a tot el mercat laboral de la precarietat pròpia de les persones que treballen a les indústries culturals i creatives hagi convertit les pràctiques i les representacions del treball dels i les artistes en un model cultural per als treballadors i treballadores d’altres sectors.

Una altra explicació, que no exclou l’anterior, apunta a la difusió cultural del paradigma emprenedor que s’ha dut a terme els darrers anys, no només com a referent d’un nou model laboral, sinó també com a arquetip del bon treballador. Des d’aquesta perspectiva, es considera que aquesta difusió, que té un alt contingut polític, ha tingut com un dels principals objectius la producció d’identitats laborals ajustades a les regles del joc del nou model productiu. Així, la narrativa de l’emprenedoria ressalta les capacitats individuals i l’esforç personal com a vies per a l’èxit, i promou l’autonomia, la responsabilitat individual sobre qualsevol triomf o fracàs professional, i la representació de la inseguretat com a oportunitat en lloc de risc; en conseqüència, l’autoresponsabilització davant de la vulnerabilitat al mercat laboral. Es tracta d’un discurs que ha calat fortament per la seva intensa difusió a través de diverses vies, entre les quals destaquen els mitjans de comunicació; les polítiques d’ocupació promogudes, entre altres, per les institucions europees, i el sistema educatiu que, en tots els nivells, considera l’emprenedoria com una competència clau.