Barcelona Metropolis

Ens trobem a la Biblioteca de Catalunya, sota les impressionants voltes del segle xv i al costat d’un reguitzell també imponent de cartells de teatre. Entre aquestes pedres, Clara Segura ha estat Antígona, Filumena Marturano, la núvia (Bodas de sangre), Antonietta (Una giornata particolare), Nawal Marwan (Incendis), Svetlana Aleksiévitx… i les que vindran. Hi ha poques actrius amb el magnetisme i el talent abassegador de Clara Segura a l’escenari, i que a fora tinguin la seva proximitat i honestedat intel·lectual per abordar qualsevol tema del nostre present.

És una actriu que no té sostre. Al febrer va guanyar el tercer Premi Gaudí i va estar nominada al primer Goya per la pel·lícula Creatura. Al març va acabar la segona temporada de La trena al Teatre Goya i a l’abril va començar a assajar Tots ocells, el drama èpic de Wajdi Mouawad que Oriol Broggi ha dirigit dins el Festival Grec i que aquesta tardor ha tornat a la cartellera teatral.

Força bé. És veritat que la xifra de cinquanta la relaciones amb la meitat de les coses. T’adones que ja és una mica més de la meitat de la vida i hi ha com un punt de reflexió de “Uau!, encara hi ha coses per fer, cap a on vull encarar-me?”. És cert que això ja fa temps que em passa: ara ja tens més clar allà on vols destinar el temps i allà on no el vols destinar. Veus que el temps s’escola com la sorra entre els dits i et marques prioritats: poder gaudir dels fills, perquè creixen molt de pressa, i també dels pares, perquè s’estan fent grans, i tens la sensació que comença una carrera d’aquestes que es va embalant, en baixada, perquè sembla que el temps et passa més de pressa.

Sobretot et planteges cap a on vols anar. No vols repetir les coses perquè sí, sinó que vols accentuar més les corbes, que siguin una mica més tancades. Penses: va, apretem una mica més la màquina, per aprofitar que encara tenim energia.

Quan he generat jo les coses, amb La trena o amb el Bruno [Oro], és quan he sentit que estava decidint realment allò que volia fer, i han sigut aventures fructíferes. Ara hi veig amb molta clarividència. Em va passar quan vaig dirigir. T’aventures en una cosa que no saps si sabràs fer i llavors t’adones que és un llenguatge que has estat treballant des de fa molts anys. En el fons, ets a l’escenari i estàs sent espectadora dels teus companys, i és molt gustós perquè notes quan les coses funcionen. Ha sigut molt nutritiu. El que passa és que aquests són projectes de llarg recorregut, a dos o tres anys vista, i si és cinema en són quatre o cinc, i han de conviure amb el que vas triant pel camí.

Jo aquesta sensació ja fa molt de temps que no la tinc perquè l’audiovisual és absolutament cruel, i des de fa vint anys, o quinze, que ja dic: “Però, què és aquesta cara?”.

Home, quan no t’enfoquen bé o la llum no sé què, i et veus, dius: “Però, què vol dir això?”. Llavors és com que ja m’he relaxat, en el sentit que és una mica complicat agradar-se, i ja està, comptem amb això. T’has d’agradar per altres coses que no siguin el teu físic, perquè el físic òbviament s’anirà deteriorant i no t’acompanyarà sempre.

Sí, jo crec que abans ho teníem una mica més fàcil. També perquè el teatre encara manté uns certs privilegis, com el fet que jo, si vull, puc fer una Julieta [fa el gest de tocar-se la barbeta, com els italians quan volen dir “m’és igual”]. Qui em diu que la Julieta ha de tenir catorze anys? Si és teatre podem fer el que ens doni la gana, podem transgredir una mica més. No ets tan esclau de la teva imatge i aquesta és la gràcia, transformar-nos en allò que no som. La tirania de l’audiovisual és molt més cruel. I jo sempre he estat dubtant, m’agrada, no m’agrada, perquè no he volgut sentir aquesta esclavitud del pes de la imatge. No vull que les dones hàgim de modificar el nostre físic per poder treballar, per poder agradar, i m’hi resisteixo, perquè aquest no és el problema. El problema és que algú pensa que aquest és el problema; però, si tu penses que és el teu problema, aquí tindràs un doble enemic: el de fora i tu mateixa.

Sí, sí [riu]; també et diré que llavors estem amb “Hi ha una crema boníssima”…

[Riu.] Sí, però sobretot el que passa és que tenim un audiovisual molt pobre, en aquest aspecte. Jo el critico obertament, amb molt d’amor, però sempre poso aquest exemple: quantes actrius calbes amb panxa estan treballant amb els sous dels actors que estan treballant calbs i amb panxa? Cap. És a dir, hi ha una tolerància amb el físic masculí que no hi és amb el femení. Em reboto amb aquest tipus de cinema que no ho inclou tot. Hi comencen a haver noves veus, noves directores, guionistes i escriptores i nous directors, guionistes i escriptors que estan parlant d’una altra realitat, de la realitat àmplia, diversa, que pugui interpel·lar tothom o bé un sector molt concret. Hi ha altres escoles de cinema que tenen una diversitat no normativa: la noruega, la danesa, l’alemanya… Jo crec que s’està fent una revolució social important, però que encara és molt lent de canviar.

Ha sigut una alliberació en moltes coses. Veig dones molt més joves que jo amb unes idees molt més clares d’aquesta diversitat, que diuen “el meu cos és meu i en faig el que em dona la gana”, i ningú els ha de dir si s’han de depilar, si les estries són boniques, si aquest cos és preciós. Això ho trobo meravellós. Penso que és bonic que aquestes dones, per la feina que han fet les nostres àvies, les nostres mares, nosaltres d’alguna manera, ara estiguin dient: “S’ha acabat”. Igual com el “Germana, jo sí que et crec”.

Personalment, no, però segur que vaig normalitzar moltes coses que no eren normals. A mi em passa que ara m’he posat les ulleres [del feminisme] i ja no puc canviar. Quan veig que s’enfoca la noia amb la samarreta ajustada en la realització d’un concert penso “De què vas?”. Això ho trobo molt heavy, quan abans era normal. I m’adono que molts disgustos que tenia, que els atribuïa a una cosa meva, no ho eren. Si a mi em cabrejava el porno no era perquè jo fos una reprimida, sinó perquè hi havia una cosa que no la trobava igualitària, perquè estava basat en la mirada masculina i ningú estava parlant del meu plaer com a dona, ni del que a mi m’agradava, ni de veure-la gaudir. M’he adonat amb el temps que no era un problema meu, sinó de la societat.

No és ben bé així. La realitat és que vaig lluitar per això i se’m va acabar igualant el sou. Després no vaig fer l’espectacle perquè va aparèixer un altre projecte.

És fort, però quantes obres hi ha amb protagonistes dones on puguis ajuntar l’Espert i la Sardà? Per això ens vam inventar La trena.

No va per aquí, però potser ens trobarem. Hi ha una idea, sí.

[Riu] No. Jo crec que sempre m’ha salvat restar-hi importància, perquè, si no, primer, hauria destinat molt de temps a preocupar-me per això i no pel que s’ha de fer. I segon, m’hauria posat més límits. Crec que la imatge que es té d’un actor o d’una actriu és molt relativa. És un relat. Tu parlaràs de mi d’una manera; un altre, d’una altra, i jo parlaré de mi mateixa d’una altra manera. No m’hi vull enganxar perquè, si tens mals dies, segur que et miraràs des del pitjor pla i prefereixo no perdre gaire temps en això.

Jo ho noto pel carrer perquè veig que algú em somriu. El que recullo és molt bonic, i em sento valorada, em sento apreciada, estimada fins i tot. I amb això ja en tinc prou.

No tinc aquesta sensació, perquè si realment m’hagués arribat una altra pel·lícula com Mar adentro, segurament m’hauria encaminat cap aquí, però aquests projectes no abunden. Ja ho deia el Bardem: “Esto no es normal”. On hi hagi una bona història, jo hi vull ser a prop. Penso més en els nos que he dit, en aquelles coses que no he vist mai i que haurien pogut existir, i em dic: “Sort que vaig dir que no a això!”. Més aviat me n’alegro.

És clar, però, quanta indústria audiovisual de qualitat hi ha? Aquest és el tema. Arriba un moment que tot és un sacrifici, tant al teatre com a l’audiovisual. Tres setmanes de rodatge de nit? Per a fer segons què, prefereixo estar estudiant De Filippo. Hi ha molt audiovisual, però hi ha molt audiovisual que a mi no m’interessa. No vull portar el pes d’una història que a mi no em commogui.

Que la història que expliqui sigui una de les coses que jo vull explicar en aquest moment, o que no hi havia pensat i m’adoni que se n’ha de parlar. Què posa sobre la taula? A quina llaga ficarem el dit? A vegades em fa molt feliç fer riure, només, però quan fas humor amb mala llet, llavors encara m’agrada més.

És més egoista. Penso en la vivència que jo tindré. El teatre m’agrada? Sí, guai. No he currat mai amb aquesta actriu o actor? Perfecte. El text és meravellós? Doncs tota la resta ja ho trobarem. És que, d’una obra de teatre, què en queda? Ara, ni tan sols el programa de mà. En queda un codi QR, no hi ha ni la foto. El record és l’altra cosa que et queda, i aquesta és la grandesa de l’art. Em ve una frase del Guardiola en un documental que diu que els títols a la llarga s’obliden, el que no s’oblida és la felicitat amb què la gent veia jugar un equip, el que sentia, el que generava. I jo crec que el que no s’oblida és el que sents quan veus un acte artístic, el que et commou quan veus el David de Miquel Àngel. Les sensacions són les que et queden, en l’art.

Jo crec que les lectures que fèiem a BUP. Lorca em va fer petar una mica el cap. Com es pot parlar així? Quan vam fer Bodas de sangre vaig tenir una sensació que allò era allà [assenyala al cap] des de feia molt temps i que havia acabat baixant.

Tots ocells és una història que enllaça els camps d’extermini, el conflicte d’Israel i Palestina, i se’n va als Estats Units. És una radiografia d’un segle i d’un conflicte que, a més, està obert. Sempre ha estat obert, però ara hi ha molta sang. I això va ser casualitat, perquè l’obra estava decidida d’abans. Crec que hi ha més dialèctica en aquesta funció que a Incendis. Té molt més pes la no entesa verbal, perquè resumeix perfectament aquest conflicte. Hi ha una recerca de la identitat, òbviament, però també hi ha el fet de voler trobar explicacions al que és inexplicable, que és l’odi. Per què odiem?

Sí, perquè qualsevol fragment descontextualitzat pot ser molt mal interpretat. Això que passa ara a les xarxes pot ser una bomba. Però si tu veus les més de tres hores que dura l’obra vas tota l’estona fent un viatge, no, sí, no… No vinguis amb el prejudici, perquè en el fons és una obra pacifista. Als assajos ja passaven coses que deies: “Hòstia, no sé si li està passant a l’actor o és el personatge”. Encara no puc entendre per què aquestes paraules, combinades com les combina Mouawad, són com bombes. Quan les dius per primera vegada, t’assalten.

Costa, costa una mica. Però és que, si no, sempre vius d’allò que va ser, d’aquell moment. Ara veig els cartells de coses que he fet per aquí i són coses força diferents. Però, és clar, hi ha Mouawad, Lorca, De Filippo… Shakespeare en si mateix ja és un repte, però, sobretot, el que costa és tornar a tenir la sensació que estàs trencant un ou i que en surt una nova manera de fer.