Barcelona Metropolis

La sal li estava prohibida, però amb la puta no puta es permetia l’excepció. Ara bé, se la concedia cada dia i ja començava a tenir una edat, l’Anselm, per anar de pelacanyes que tot s’ho juga a la mateixa carta. Tot i que per a ell, ni accelerador ni ventada: des que l’havien prejubilat ara feia una dècada, sentia que les hores transitaven a un ritme penitenciari, amb la modesta embranzida d’un pastís de gelatina.

No és que enyorés pelar cables a la nau de la Telefónica, agrupant els vermells amb els vermells i els verds amb els verds fins a no saber si l’amenaçava la vista cansada o el daltonisme, sinó que, simplement, a casa seva, no li deixaven fer res. Ni allisar els plecs de les estovalles: només quietud i silenci, com en una d’aquelles casernes militars que avui anomenen museus d’art modern. Per a la dona no dona hi havia un mandat inapel·lable: que quan el rellotge de paret de fusta entonés dos quarts de dues, se’l trobés amb el cul clavat a la cadira de la taula del menjador. Amb el cap encarcarat com l’escaiola i la mirada fixa en el gotejat. En espera del plat de verdura bullida amb un raget d’oli d’oliva verge que només podia servir-li ella perquè amb la salut no es pot fer el burro, però com a tu t’agrada fer-te’l. La resta del dia, l’Anselm es desesperava com un mocós castigat a comptar estrelles: llegia la cartellera, calibrava la força de palanca aplicada al tallaungles i, si la soledat li era excessivament indigesta, baixava a estirar les cames. Però quan feia un pas, s’afligia: entre setmana, la Barceloneta es transformava en un joc de llums i ombres sobre façanes terracota; era travessar el desert asfaltat de la plaça del Poeta Boscà i envair-lo la tristor de qui no jeia al nínxol, a la residència, que els fills et prenen els quartos i corren a fer la seva.

Llevat que hi hagués un motiu irrebatible com l’adveniment del diluvi universal o un dispositiu policial ordenant per megafonia que EVERYBODY OFF THE FLOOR, WE REPEAT, EVERYBODY OFF THE FLOOR PLEASE, l’encontre anava més o menys així: cap a les deu, la dona no dona sortia pel portal del número 7 de la Vila Joiosa i es dirigia cap als Fruits de la Terra, al carrer d’Andrea Doria, on comprava el que era estrictament necessari per infligir, sense pietat, la condemna d’haver de dinar exactament el mateix de dilluns a divendres. L’Anselm s’esperava cinc minuts de rigor per no dir blat fins que no és al sac i ben lligat, i baixava per les escales del bloc; amb els ulls ensagnats del Crist del dormitori clavats al clatell i un xic massa apressat segons el que li havia prescrit el metge de torn. Caminava fins a Felícia Fuster i Viladecans, 13, i picava el 1r 2a, on vivia la puta no puta en un pis amb una nevera plena d’imants de resorts de costa edificada i un balcó amb una barana coberta per caques de coloms i vistes a La Fraternitat. I allà passava el que havia de passar. Que no era res sexualment escandalós, perquè la dona no dona li repetia dia sí dia també que el cor, Anselm!, el cor!, que no vull quedar-me aquí sola batent ous. Però, per sort, la puta no puta, en qüestions de plaer, era de les que sabia treure sang d’un cos mort: massatget als talons, llepadeta al lòbul de l’orella o fregadissa de pestanyes, i l’Anselm ja ejaculava. Òbviament, sense voler. Es netejava i, en acabat, baixaven —primer un, després l’altra— al Pontevedra; fugien de l’Electricitat, La Cova Fumada i derivats: per culpa del pelegrinatge de tanta gent perfumada havien apujat els preus una animalada i no, que no els vinguessin amb el tema del lloguer, que tothom estava al cas dels locals d’herència familiar. A penes s’hi deixaven caure que el cambrer ja sabia que Vichy, cafè sol i bomba per compartir. I que convidava ell. No és que la volgués comprar; més aviat, creia que l’havia de cuidar. De joves, els de la colla se’n burlaven perquè sa mare era una madame de Robadors de les que tallava el bacallà com ja els hauria agradat a molts: se la trobaven pel passeig Marítim i la increpaven amb un què, cercant mariners al cant del parrús? Però ella, ni cas; si per poder-hi deambular havia d’acceptar qui l’havia parit, ho assumiria sense necessitat d’amagar-se sota un tall de cabells radical.

Era principis de juliol, i l’Anselm es negava a prescindir dels pantalons amb pinces per més que l’incomodés el perineu oliós. La puta no puta va obrir-li la porta i van espatarrar-se directes al sofà. Ella li va servir un got d’aigua i va posar-li el ventilador al seu cantó. Millor? Sí, però no en feia pinta. Va segrestar-li el braç i va recórrer-li amb les puntes dels dits: amunt i avall, amunt i avall. Van quedar-s’hi una estona sense dir ni piu, endormiscats i assaborint el poc airet que els atrapava fins ella soltar-li un què, baixem? I van baixar. Quan el cambrer els va distingir sota el rètol, els va indicar la taula de la cantonada: estareu més fresquets. I Vichy, cafè sol i bomba per compartir. Aquell matí, l’Anselm pessigava l’arrebossat amb la forquilla i l’ànim pansit, sense la força per escapar-se-li un uf, quina calda més insuportable. La puta no puta l’inspeccionava tímidament: mai no parlaven de què els preocupava pel risc d’eclipsar aquell espai de fingida ingenuïtat, però l’amoïnava que hi hagués alguna raó més enllà del canvi d’estació. Ben mirat, eren com dos adolescents: no perquè desprenguessin fogositat per les cantonades, sinó per la càrrega simbòlica dels gestos més subtils. Potser, pensava la puta no puta, havia arribat el moment d’admetre que no només li feia gràcia, sinó que també se l’estimava. Com el pedagog a la nena que va néixer amb mono de cavall o la magistrada al violador d’ocurrències tan enginyoses. L’Anselm va adonar-se d’aquella vigilància benintencionada i va somriure-li, amb cert nerviosisme delatant: ell tampoc no ho podia negar. Aleshores, la puta no puta va veure-ho tot d’una i clar: una capa d’allioli havia quedat amarrada en una ala del bigoti. I oblidant-se d’on eren, de qui eren i de què no serien mai va aproximar-s’hi per netejar-l’hi amb el polze. Amb un gest desaccelerat; amb la consciència d’estar fregant amb el palmell, tangent, uns llavis vetats per l’excessiva xafogor de prop del mar.