Barcelona Metropolis

Per accedir a drets bàsics com el treball, la formació, la salut o la participació ciutadana cal disposar d'una connexió d'alta velocitat i tenir competències digitals avançades. Ara que tot és digital, la dificultat d'accedir a internet és una nova causa d'exclusió social. El repte de l'Estat és garantir-ne l'accés universal i construir una societat digital governada per criteris justos i no pels que dicten els algoritmes i el mercat.

Escletxa digital és un concepte que ha anat evolucionant en paral·lel a la creixent digitalització de la societat. Inicialment, feia referència a la dificultat de tenir dispositius o accedir a les infraestructures, bé per motius econòmics o d’ubicació al territori, i ben ràpidament s’hi van incorporar les mancances en coneixements i formació per poder entendre i saber utilitzar certes funcionalitats. És a dir, en tots dos casos es tracta de mancances dels usuaris i usuàries que poden impedir o dificultar fer servir la tecnologia amb normalitat. Però, darrerament, estem descobrint que hi ha altres factors que segreguen i perjudiquen col·lectius concrets sense que aquests puguin fer massa per evitar-ho, ja que són provocats pels biaixos dels autors dels algoritmes i de les eines, gairebé sempre homes blancs que hi traslladen els seus prejudicis culturals, morals i de gènere. El resultat és un conjunt de circumstàncies que impedeixen o dificulten l’accés de persones concretes a la societat digital i, per tant, ara que tot és digital, dificulten l’accés de persones concretes a la societat.

El primer factor d’escletxa digital és el que fa referència a les desigualtats en l’accés. Dir que a Espanya el 87% de les llars tenen internet i a Barcelona, el 91% pot fer pensar que el problema es va resolent, però la lectura correcta és que, en ple segle xxi, a les zones rurals d’Espanya encara hi ha un 21% de llars sense internet, i a una gran ciutat europea com Barcelona la xifra és del 8,1%. Això no obstant, si en lloc de parlar de llars parlem de persones, la xifra és encara més crua: més de 5,5 milions de persones a Espanya no tenen accés a internet. És esgarrifós perquè la pandèmia ha demostrat que no tenir accés a la xarxa pot implicar no poder accedir a drets tan bàsics i fonamentals com el treball, l’ensenyament o la salut. La situació encara pot ser més greu, perquè en moltes llars, que segons l’estadística sí que tenen accés a internet, en realitat aquest és precari, insuficient i car.

Els nadius digitals, no sempre els més competents

El segon factor d’escletxa es vincula als coneixements necessaris per poder fer servir la tecnologia. En aquest context s’ha parlat molt dels nadius digitals, com si el fet d’haver nascut en una dècada o una altra justifiqués una major o menor incorporació a la societat digital. Com si pel sol fet d’haver nascut el 1997 ja estigués garantida una capacitat més gran de compartir la informació o una millor comprensió del significat modern d’identitat o participació, que no pas algú altre nascut el 1964. Qualsevol classificació humana sobre el fet digital basada en l’any de naixement conté un error de base. L’edat no és una bona referència, i seria molt millor prendre en consideració el temps d’exposició al fenomen, és a dir, les hores acumulades dedicades al fet digital (ús d’ordinadors, treball a internet, fotografia i vídeo digital, telefonia mòbil, etc.), i encara un matís addicional: quant d’aquest temps d’experiència digital ha estat relacionat amb la resolució de problemes o l’assoliment d’objectius. Hi ha gent de vint anys amb accés a les tecnologies digitals, però amb una capacitat baixa de fer-les servir per resoldre veritables problemes, mentre que hi ha altres persones amb més de seixanta anys que han desenvolupat plenes competències digitals. El que ens defineix i marca la diferència no és tant la data de naixement com l’actitud, l’entrenament i el nivell d’ús d’allò que és digital per resoldre determinades situacions. És cert que hi ha nadius digitals, però això no implica que siguin ciutadans digitals competents. Posats a buscar un factor determinant en la generació d’escletxa, abans que l’edat, hem de considerar el gènere, el nivell d’ingressos, el nivell d’estudis o l’ètnia. Sense anar més lluny, l’estudi d’escletxa digital fet el 2020 a la ciutat de Barcelona mostra biaixos de gènere i culturals en els usos, els homes fan més consultes al banc i les dones s’ocupen més dels temes de salut.