Barcelona Metropolis

Un dels indicadors del canvi climàtic és l’increment de la temperatura, que eleva el risc de mortalitat en les persones grans o amb malalties cròniques. Les onades de calor seran un dels riscos climàtics més importants en les properes dècades, juntament amb les illes de calor i les nits tòrrides.

Els més de 7.800 milions d’humans —que a mitjan segle actual seran gairebé 10.000 milions— i el sistema socioeconòmic capitalista imperant ja constitueixen el sisè component del sistema climàtic, que tradicionalment estava constituït per l’atmosfera, l’oceà, la superfície emergida, la biosfera i la criosfera. Això és així perquè, des de fa quatre dècades aproximadament, ja deixem petjada a escala global en els altres components del sistema natural. La primera manifestació d’aquest fet és l’escalfament global, la part més visible del canvi climàtic.

L’escalfament global és inequívoc en vista d’un enorme conjunt de dades i observacions de tipus diferents, ja siguin les convencionals dels observatoris meteorològics, les que ens remeten els satèl·lits artificials, les de variables oceàniques o els indicadors naturals, que dibuixen un planeta progressivament més càlid. No cal ser un savi per acceptar que els humans som els causants de l’escalfament global, per l’enorme consum de recursos i la ingent producció de residus que generem cada dia.

Encara no fa un any, a l’agost del 2021, van veure la llum els resultats del primer grup de treball del sisè informe del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (GICC), a partir de l’anàlisi de les sèries de dades climàtiques i afins, i les projeccions climàtiques. El sisè informe del GICC actualitza el comportament recent i futur del clima del planeta, així com regionalment. En aquest informe s’avalua l’augment actual de la temperatura de l’aire en superfície en 1,1 ºC sobre la mitjana de la segona meitat del segle xix. No sembla excessiu quan els ciutadans estan acostumats a una variació força més gran de la temperatura en un mateix dia. Això no obstant, aquest valor és considerable i suposa una gran acumulació de calor en el sistema natural. La causa principal de l’escalfament rau en les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, fruit del consum massiu de combustibles fòssils i de canvis generalitzats en els usos del sòl, inclosos els agraris.

Si s’aplica el zoom a la conca del Mediterrani, a la qual pertany Barcelona com a ciutat destacada, l’augment tèrmic frega els 1,5 °C. Si analitzem les millors sèries de temperatura de la ciutat de Barcelona, que són les de l’Observatori Fabra, propietat de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, a tocar del cim del Tibidabo, amb dades des del 1914, l’augment es xifra en 2 °C, que és un valor considerable¹. Com a fet que reflecteix de manera molt clara l’escalfament de tota la ciutat barcelonina, la temperatura mitjana anual que obtenim avui a l’Observatori Fabra és la que es registrava a la plana de Barcelona fa mig segle aproximadament. En aquests 2 °C d’augment hi ha imprès l’escalfament global, més el plus tèrmic de la conca del Mediterrani i un altre increment addicional derivat del creixement de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

El fenomen de l’illa de calor

Als peus de l’Observatori Fabra s’estén una ciutat d’1,6 milions i escaig d’habitants i una àrea metropolitana que supera els 3 milions. És ben sabut que les àrees urbanes desprenen calor, com si es tractés de calor metabòlica, per fer el símil amb el cas dels animals de sang calenta. A les ciutats hi arriba una quantitat ingent d’energia (electricitat, gas natural, gasolina, etc.), necessària per als nostres usos, com ara la il·luminació, el transport, les calefaccions i refrigeracions, i altres usos domèstics. Tanmateix, en aquests processos es genera calor.

A més, els materials de construcció dels edificis i de recobriment dels carrers presenten una calor elevada específica, i emmagatzemen durant el dia la calor que desprenen a l’atmosfera nocturna. També la morfologia dels carrers i edificis, com si fossin canons, atrapa els raigs solars i en redueix la radiació nocturna cap al cel. De manera semblant, les superfícies impermeables que dominen i l’eficàcia dels sistemes de drenatge, amb l’extensa xarxa de clavegueram, impedeixen que l’aigua de pluja o de reg mulli el sòl, perquè, posteriorment, en evaporar-se, aquestes superfícies i l’aire que hi està en contacte perdin calor latent. Tot plegat dona lloc al fenomen de l’illa de calor, que es manifesta amb unes temperatures nocturnes relativament elevades en els centres de les ciutats per contrast amb el medi rural o més naturalitzat circumdant.

En el cas de Barcelona, els estudis que s’han fet des dels anys vuitanta del segle passat han mostrat intensitats elevades de l’illa de calor, de fins a uns 7-8 °C, entre la plaça de la Universitat o l’encreuament entre la Gran Via i el passeig de Gràcia, i el quilòmetre 18 de l’autovia de Castelldefels o l’aeroport Josep Tarradellas Barcelona - El Prat. Evidentment, les necessitats de calefacció a l’hivern són clarament inferiors en el cor de Barcelona respecte a les dels barris perifèrics.