Barcelona Metropolis

Hi haurà a qui aquestes reflexions els facin reaccionar i recordar que el feixisme mai no va marxar del tot, malgrat la seva derrota a la Segona Guerra Mundial o la seva neutralització electoral durant la postguerra. Alguns, fins i tot, diran que sempre ha estat a les entreteles d’una superfície política que l’amagava i el mantenia latent a la majoria de països europeus. I no hi ha cap dubte que tenen raó. Com podem si no entendre la ràpida consolidació de partits neofeixistes on no n’hi havia, per exemple a Grècia o Espanya, o la proliferació majoritària de fórmules de democràcia il·liberal als antics països de la Mitteleuropa postcomunista? O és que no ens trobem davant d’experiències col·lectives d’identitat reprimida que han desembocat en fenòmens neofeixistes a partir de resignificacions nacionalistes que provenien del període d'entreguerres?

L’impacte polític que la pandèmia tindrà sobre la política europea durant els propers mesos aguditzarà, sens dubte, el vector autoritari que ja impulsava els darrers anys els moviments neofeixistes al continent i al nostre país. Ho farà perquè el corrent de malestar que els alimentava augmentarà i perquè els seus seguidors seran més dúctils per convertir-se, tal com advertia Hannah Arendt, en víctimes d’un totalitarisme que no es basa en el convenciment sinó en la psicologia ferida per la predisposició a fer-se eco de la falsedat, a no voler distingir entre els fets i la ficció, entre què és vertader i què és fals. Un fenomen d’al·lucinació ressentida que menysprea els mecanismes selectius de racionalitat i que disloca el teixit dels fets en els quals es basa la nostra percepció de la vida quotidiana a partir d’un torrent de sentiments que circulen impensats per les xarxes socials i que transformen en polític allò que és personal.

Així, la ira que ha sorgit al voltant de la pandèmia desplegarà, per exemple, la teoria de la conspiració segons la qual les institucions i els governants van contribuir a agreujar els efectes de la malaltia per destruir conscientment l’statu quo de legalitat i propietat previ a la irrupció del coronavirus. I ho farà a espatlles d’aquesta propensió a la cerca d’una percepció d’ordre que actua com una constant a la història, revestida d’aquesta pulsió crítica que respon inconscientment a les experiències de caos que desbaraten el coneixement dels marcs definitoris d’allò que està establert.

Una tensió mítica

Parlem d’una tensió que, tal com va analitzar Georges Balandier, és mítica i es relaciona amb l’acreixement de la complexitat i la por que provoca en l’statu quo el sorgiment de situacions socials que s’interpreten com a caòtiques i que, a més, alteren les capes de normalitat que sostenen l’estabilitat i la continuïtat de les comunitats.

El coronavirus està rebentant aquestes capes de normalitat i dislocant l’experiència de comunitat degut a les mesures extraordinàries que els governs democràtics s’han vist obligats a adoptar per frenar-ne la propagació. Aquesta circumstància està alliberant una fam d’ordre vers la percepció creixent d’un caos sistèmic que s’estén i que afectarà els suports de la pau social si no es redreça el curs de la pandèmia. La concurrència d’aquests factors és el que pot impulsar una nova experiència del feixisme, que tindrà com a aliada la ira reprimida de la gent senzilla que ha complert les regles de confinament i distanciament, però que no ha obtingut cap reconeixement pels seus sacrificis en haver perdut la feina o no poder fer front al pagament mensual del lloguer o de la hipoteca com a conseqüència.

En qualsevol cas, és important mencionar que el feixisme que s’està covant no serà una reproducció mimètica del fenomen polític que va hegemonitzar violentament el període d’entreguerres, entre altres raons perquè aquell feixisme d’uniforme militar ja no és operatiu. La violència que encarnava està mancada de capacitat seductora quan es tracta de reorganitzar una societat al voltant de l’arquitectura identitària d’una trinxera a la línia de front.

El feixisme que pot sobrevenir tindrà l’aspecte d’un comunitarisme de nou encuny basat en la mentida com a estructura de vida, la por com a psicologia col·lectiva i la ira com a actitud selectiva. Un feixisme que aprofundirà en el llenguatge bèl·lic de les noves guerres culturals iniciades al segle xxi per un conservadorisme reaccionari que a Estats Units i Europa va veure, tot seguint les idees de Leo Strauss i els seus hereus neoconservadors, que la moderació, el consens i la centralitat eren traïcions ideològiques que havien precipitat les democràcies liberals a la decadència moral. Sobretot perquè qüestionaven, tot fent seu l’imaginari progressista, la tradició que havia sostingut l’hegemonia política a Occident. Un fenomen que, actualitzat amb l’experiència traumàtica del coronavirus, revifarà la guerra contracultural i decretarà, com apunta Michiko Kakutani, la mort de la veritat per culpar els administradors de les institucions de perjudicar la gent i d’exposar-la deliberadament a la malaltia.

Estratègia cohesionada

Per combatre aquest fenomen farà falta adoptar una pedagogia que combini la confrontació intel·lectual amb el distanciament institucional. Per una banda, caldrà una estratègia que eviti la victimització del neofeixisme sense eludir categoritzar-lo com el que és: una ideologia intolerant, fanàtica, perversa i conduent a l’odi i a l’autoritarisme. Per fer-ho, cal posar en evidència les seves contradiccions i debilitats intel·lectuals, així com les arrels immorals dels seus plantejaments. Cal confrontar-lo i demostrar la seva dinàmica falsària, la manca de destresa de les seves argumentacions i la perversitat de les seves idees. I, per altra banda, cal distanciar-s’hi èticament, però sense desplegar un cordó sanitari que transmeti la idea que es tem el seu contagi perquè estem mancats de la suficient capacitat de resistència política per combatre’l. Això és fonamental, però també s’ha de traduir en no cedir a la temptació de normalitzar-lo institucionalment tot acceptant els seus suports o col·laborant-hi en la confecció de governs o en el desenvolupament de polítiques per raons utilitàries.

Europa sencera s’enfronta al repte d’abordar una estratègia cohesionada que rebutgi de manera intel·ligent l’amenaça del feixisme que s’està incubant com un virus ideològic en la sensibilitat de milions de ciutadans que es veuen amenaçats per un inevitable empobriment generalitzat en els propers mesos. Per això cal propiciar un distanciament vers ell que no es tradueixi en exclusió i un debat que no desemboqui en menyspreu intel·lectual. Cal convèncer, amb arguments fàctics i raonaments ètics, que el feixisme és falaç, feble i immoral.

Cal reivindicar una democràcia basada en la veritat i l’excel·lència, ja que, si no, estarà lligada de peus i mans. I, a més, caldrà demostrar al conjunt de la societat que aquesta veritat i aquesta excel·lència estan relacionades amb uns principis ètics capaços de restablir un ordre moral col·lectiu que es fonamenta indiscutiblement en la llibertat, la igualtat, la tolerància i la solidaritat.

Per tot això, la confrontació amb el feixisme no serà fàcil. No ho va ser durant el període d’entreguerres i no ho serà després de la pandèmia. Això no obstant, el desenllaç ja s’està forjant si assumim que les accions i les reflexions que plantegem en aquests moments crítics tindran una influència determinant sobre el futur que ens espera. I en això han de començar a treballar ja aquells qui assumeixin la decisió de neutralitzar l’assalt a la raó que vindrà.