Barcelona Metropolis

Però jo marxava. Ells es quedaven com les lletres de Molly sobre la fusta de la porta del lavabo del Raval i jo havia d’agafar el tren i tornar, així que tota era també romandre, passar-hi la nit, tota era el que jo volia i el nom dels llocs encara per estrenar. Tota era fondre’m enmig de la multitud, tota era el camuflatge de ser nova i estar sola i a la vegada la fressa de les intimitats de tothom que ressonaven dins meu dotant el meu imaginari de perles per a la posteritat.

Tota. La volia tota. Era un desig ferm però tenia una manera ingènua de verbalitzar-lo. Agnòstica i encara censada a la Manchester catalana, jo desitjava viure a Barcelona malgrat que la naturalesa del meu desig, en la seva forma més pura, no em permetia anhelar en veu alta, per això ho demanava fort cap endins, perquè només és cap endins i des de la precarietat des d’on poden demanar-se les coses grosses; aleshores feia ressonar aquell per favor, per favor, per favor, fins que em quedava el dubte de si amb allò n’hi hauria prou i el convenciment de no estar-me equivocant de desig o de futur, que vindria a ser la mateixa cosa.

Com totes les grans ciutats, Barcelona construeix el seu propi relat irreflexiva i deixant-se arrossegar per la inèrcia i pel pes que conformem tots els que l’habitem d’una manera o una altra, tots els que l’empenyem sense saber-ho, a força de records i moments crucials en les nostres vides, tots els qui hi pertanyem d’entrada o hi som nouvinguts que ja no en sabrem marxar i que anem fent més grossa la ficció que porta implícita una metròpolis d’avingudes lletges, de rambles boniques, de l’extraradi que la fa intrèpida i descarada i de les parts altes que la doten d’elegància hipòcrita però tan magnètica.

Més tard també hi va ser ell, que hi vivia, que hi havia nascut, que parlava amb el seu accent, que s’hi movia amb la destresa de qui coneix els racons de tota la casa. Ell i aquella Vespa negra destralada que agafava al seu pare sense gaire permís. Abans no vaig conduir una moto vaig seure molts anys al seient del darrere, des d’on redimensionava el relat de la ciutat quan ell m’acompanyava fins a l’estació de tren. El trajecte era un regal: badava mirant totes les finestres amb els llums encesos dels edificis de l’Eixample. A cada finestra una escena de capvespre i el meu desig de ser-hi a dins. A cada desig un murmuri i a cada murmuri un desig.

Plovia a bots i barrals aquell vespre que jo desitjava cap endins. Vam aparcar la moto al passatge de Mercader, entre Mallorca i Provença, i ens vam aixoplugar sota el porxo d’un edifici baix fins que amainés la pluja i poder fer via cap al tren. Em va atacar un mal humor sortit del no res com un gos rabiós que tot d’una apareix a la cantonada i t’ensenya totes les dents. Era un mal humor reincident, reiterava un mateix estat d’ànim o defecte tots els diumenges al vespre, com un agreujant aplicat a la rea que era jo, de la responsabilitat criminal de no voler deixar la gran ciutat, pujar al tren i tornar a casa dels pares tallant de soca-rel moments estel·lars de la meva breu joventut.

I la pluja que no parava i els trons que no queien pas tan lluny, i el tren que se m’escapava i ell cargolant-se un cigarret. I la seva calma que amb els anys va esdevenir la meva, però jo encara no ho sabia. Aquell vespre em sembla que me la va deixar com es deixen les coses materials, una jaqueta o uns apunts d’art medieval. Em va deixar la calma mentre el seu cigarret llambrejava sota la pluja i ho vaig veure clar. La metròpoli ordenada, lògicament i urbanísticament previsible i aquell carreró que era com un salt en el temps, silenciós, amb un taronger enorme farcit de taronges bordes i una vorera de casetes amb jardí al davant esquitxada també d’antiquaris i consultes mèdiques. Potser va ser la suma d’aquell préstec de calma i el gos rabiós del mal humor queixalant-me els baixos dels pantalons, però sé que vaig murmurar per favor, per favor, per favor amb l’embranzida d’una conquesta íntima i em vaig jurar que ben aviat deixaria d’agafar el tren i engegaria la meva vida des de dins d’aquesta ciutat.

Fa gairebé dues dècades que hi dormo, que hi penso, que hi pateixo, que hi estimo, que hi ploro, que hi gaudeixo, que hi llegeixo, que els trens que agafo m’hi porten de tornada quan el dia cau, que hi menjo, que hi passejo, que hi tremolo, que m’hi manifesto, que m’hi enfado, que la deixo de banda, que no hi participo, que me n’allunyo. Fa gairebé dues dècades que no desitjo cap endins perquè el meu desig ja em va ser concedit. Hem canviat totes dues, entre altres coses ens han anat caient les benes dels ulls. Ens hem enamorat i desenamorat una de l’altra en més d’una ocasió. Aquells defectes que al principi ens feien tant de riure, ara ja no ens en fan tant, però aquí seguim les dues, aquí segueixo jo tan enganxada a la franja blava del seu mar, al bullici de la seva capitalitat, als capvespres reflectits dins dels bassals, als xiscles dels nens que surten de les escoles, a la pau d’una cua al cinema, a les persianes metàl·liques dels comerços que pugen i baixen com el sol a l’horitzó, al paradís de les seves llibreries i al caliu dels seus bars.

Tot sovint li murmuro coses vagues per recuperar aquella energia de quan tot s’estrena i les coses bones són a tocar, li murmuro coses dolces perquè encara la trobo bonica, li murmuro que l’estimo, perquè és cert, és cert que hi ha amors que no moren mai.