Barcelona Metropolis

Totes les generacions han tingut en la música del seu temps un vehicle de transmissió de valors, models de vida i aspiracions col·lectives. Darrerament, alguns dels estils musicals més presents han generat controvèrsia, pel seu contingut i pel llenguatge emprat. Realment, quina mena de valors transmeten les lletres dels cantants i els grups que estan més de moda entre el públic jove?

Cada generació ha estat marcada pels valors amb què més s’ha identificat. Fa dècades que és així, però la gran novetat dels darrers anys és que el nostre imaginari canvia ara a més velocitat que mai a la història. El salt generacional en l’àmbit cultural, de valors i de perspectiva enfront de la vida s’accelera. Les diferències ja no es donen només entre pares i fills, sinó fins i tot entre generacions molt properes, com la dels mil·lennistes, la generació Z o la que està essent la nova generació alfa. Temps enrere, la classificació feia salts de dues dècades i ara només d’una en una. Però, són aquests canvis generacionals tan importants? Hi ha hagut un veritable canvi de valors? Estem contents amb la manera com es transmeten aquests valors?

Aquestes transmissions no han estat quelcom lineal. Alguns valors van quedant aparcats pel camí, mentre altres continuen endavant i es transmeten de generació en generació. De vegades no hi ha res a fer, no ens podem plantejar que els fills dels nostres fills es moguin en el mateix marc intel·lectual i moral que nosaltres. Vol dir això que els principis s’han perdut, com asseguren les veus més apocalíptiques, o senzillament que els problemes als quals s’ha d’enfrontar cada generació són diferents i també varia la seva manera d’entendre el món?

Sempre s’ha intentat definir les generacions amb etiquetes que, possiblement, no s’ajusten del tot a la realitat de cada moment. Els anys setanta no van ser exclusivament els de la llibertat sexual, ni els vuitanta els de la superficialitat, i així podríem continuar fins a l’actualitat. El reconegut periodista estatunidenc Chuck Klosterman planteja aquests temes al seu estudi Los noventa, en el qual analitza les característiques d’aquells anys, però al mateix temps les seves contradiccions i els punts de connexió o distanciament amb dècades anteriors. És ben possible que hàgim de superar el moment actual per definir amb més fidelitat quins han estat els valors d’aquesta generació i quines les seves contradiccions.

La globalització de la cultura

La joventut actual és la generació de la precarietat, les xarxes socials, la visualització de la salut mental, les noves maneres d’entendre el feminisme, la diversitat de gènere, el reggaeton i les músiques urbanes, però també la generació dels qui han de viure en un moment en què el neoliberalisme s’ha introduït més que mai a l’ADN, en què l’individualisme s’ha convertit en un valor latent, en què el masclisme i la dreta radical tornen a revifar sense que ens n’adonem, i en què les notícies ens fan dubtar sobre el que és cert i el que no.

També és fonamental el moment en el qual apareixen. Per primera vegada a l’univers musical català, es tracta d’artistes que són fills d’una primera generació d’immigrants, molts d’ells amb un èxit important i una influència sorprenent. Estem parlant de casos com Morad i Beny Jr —d’origen marroquí, a l’Hospitalet—, Cyril Kamer —de procedència camerunesa, al barri del Besòs— o Munic HB —d’origen gambià, a Sabadell—, tots ells amb milions de reproduccions a les plataformes. Fins i tot, podria sonar sorprenent escoltar el català Alizzz reivindicant amb orgull les seves arrels d’extraradi. I no oblidem la repercussió actual del K-pop —pop coreà—, de la cultura manga/anime japonesa i dels videojocs. Tot i que, en aquests casos, la seva influència se circumscriu habitualment a l’ús d’algunes paraules o referències a sèries o còmics, en el cas de les lletres, o a l’estètica de les portades de discs o videoclips. La preeminència de la música feta a Anglaterra i els Estats Units comparteix protagonisme amb noves formes culturals que estan impregnant, i molt, la nostra cultura. La globalització també és això.

Els valors que es transmeten

Hauríem d’entendre, llavors, que el masclisme i l’homofòbia estan ara més presents que mai a la música que escolten els joves, atenint-nos al fet que el reggaeton i el dancehall han estat titllats des dels seus orígens com a gèneres amb lletres masclistes i homòfobes? Doncs sí i no. Com en tots els estils musicals, la diversitat d’artistes i de propostes del reggaeton, el dancehall i les músiques d’arrels llatinoamericanes i jamaicanes és sorprenent. És ben possible que alguns dels artistes que coneixem o que van iniciar aquests gèneres tinguessin lletres i actituds que entren en conflicte amb els valors de la societat occidental actual. Però la seva evolució ens ha portat al fet que, dins d’un mateix estil musical, puguem trobar cançons en les quals el paper de les dones està relegat a simples objectes sexuals dels homes protagonistes i lletres que són veritables himnes a l’apoderament de les dones, o cançons amb una càrrega queer que potser no trobem en altres estils.

Parlar de transmissió de valors és un assumpte veritablement complex i amb molts vessants a analitzar, però si ens referim a la cultura i la música és evident que també estem vivint un moment en el qual el feminisme, la resiliència o la sororitat estan presents en bona part del discurs actual. Hi ha actituds masclistes, artistes masclistes, comunicadors masclistes, però, en l’altre extrem, potser mai havíem tingut tants exemples de cantants, youtubers, podcasters o, fins i tot, humoristes amb una clara perspectiva feminista. A casa nostra n’hi ha molts, i molt coneguts entre el públic jove i els adolescents. Podem parlar de pòdcasts com Gent de Merda i Deforme Semanal Ideal Total, o de monologuistes com Ana Polo. El seu èxit és una petita mostra que tant els mil·lennistes com la generació Z saben treballar seriosament per fer que s’escoltin els seus principis.

Tampoc podem passar per alt el pas endavant que ha suposat posar en comú els problemes mentals que, cada vegada més, afecten els joves, adolescents i infants en un món hipercomunicat, hiperconnectat i hiperestimulat. Hi ha centenars d’exemples, des d’estrelles del pop actual com Billie Eilish o Lewis Capaldi, fins a un artista de sons urbans com el català Kinder Malo, que ha publicat un single, No te mates, on parla de com la música ha estat sanadora per a ell i on explica als joves que sempre hi haurà gent al seu voltant que els pot donar un cop de mà per superar els pitjors moments. Són aquests els mateixos valors que defensaven les generacions prèvies i que ens transmetien els seus artistes? Alguns, sí, d’altres, potser no.

La perspectiva neoliberal de l’èxit

Si hi ha un punt conflictiu al voltant dels valors que la música i la cultura transmeten avui als joves, no cal tenir cap mena de dubte que es tracta de la perspectiva neoliberal de l’èxit, de l’individualisme, de cert esperit del tipus “somni americà” adaptat al nostre escenari mental. Quan fa cinc anys —en el marc d’una taula rodona organitzada pel festival Primavera Sound— C. Tangana, Bad Gyal i Yung Beef, tres dels noms més importants de la generació urbana espanyola, van debatre sobre quina era la seva relació amb el capitalisme i amb les grans discogràfiques, bona part dels espectadors es van alinear amb C. Tangana i la visió empresarial del seu projecte en lloc de posicionar-se amb la perspectiva més romàntica de Yung Beef.