Barcelona Metropolis

Variacions profanes, que s’inspira en un diàleg entre la vida passada i present de l’autora i un seguit de lectures bíbliques que la interpel·len, és un destil·lat de poemes de belles proporcions tant internes com externes, com només es poden assolir quan una ja ha après a veure’s, a llegir-se i a escriure’s com a autora i espectadora al mateix temps. Algú en dirà maduresa, d’aquest equilibri. Però la paraula més justa potser és saviesa, ja que la poeta estableix conversa amb textos sapiencials tant del Vell com del Nou Testament, i no sempre per dir amén, sinó també per dir no i contrastar-s’hi. “Un bon nom és millor que un bon perfum i el dia de morir millor que el de néixer”, es llegeix en un verset de l’Eclesiastès, 7,1, i al qual Marta Pessarrodona respon: “i jo no puc creure que un dia / serà millor que el de la meva naixença”.

Aquesta filosofia encarnada que beu del tel·lúric de l’existència en amor de celístia, amor a la saviesa, doncs, que practica Marta Pessarrodona a Variacions profanes, és d’una nuesa lluminosa, com si el sol del pensament il·luminés un bodegó d’objectes plens de vida en una habitació a les fosques. Aquesta comparança està inspirada en els mateixos versos de l’autora quan escriu: “Qui ha dit que no existeix / l’ànima de totes les coses?” I tant, que existeix. I interroga fins i tot quan la casa està en silenci, i potser més i tot en aquesta hora íntima en la qual a l’ànima s’hi senten les veus dels morts.

Morts que per a res ho són, de morts, ja que són en l’estadi de l’immaterial de l’existència. De manera que res del que s’ha estimat mor, vibra d’energia en nosaltres com vibra la llum a l’aire que ens duu l’enyor de l’amor que va ser encara que no fos perfecte, i per què ho havia de ser, si som aprenents: “Si penso en tu no visc... potser / (aquella allau de retrets / avui em semblen mots dolços: / jo estava, més que mai, viva)”. Vius estem quan estimem encara que sigui a les palpentes perquè l’amor no és un substantiu en grau d’absolut, sinó en grau relatiu; més encara: l’amor és com un verb en exercici de fer-se, de declarar-se a cada instant, de respirar-lo com es respira l’oxigen d’un bosc del Pirineu.

Entre els vint-i-cinc poemes ben cisellats que componen Variacions profanes molts s’adrecen en conversa sense temps a persones estimades, admirades: Aurora Bertrana, Maria Mercè Marçal, Esther Tusquests, Montserrat Roig, l’àvia Enriqueta Isanta Mosella o Gabriel Ferrater; però també a Pere Quart, T.S. Eliot, Sòcrates, Sèneca, Ciceró, Michelangelo, Caravaggio, Rafael, sant Joan de la Creu (“sant Joan, el de la Creu, m’havia escrit el primer vers”)..., i això en els escenaris que per proximitat lectora coneixem de la poeta, narradora, assagista i traductora Marta Pessarrodona: les ciutats de Londres, Berlín, Buenos Aires, Nova York, Barcelona, i el seu refugi actual a Mira-sol Alt: “Un cel groc, vermell, gris... / Un Bosco, un Goya al Vallès?”

Amor és el que queda quan ja no hi som, amor a través de la memòria que es perfà en una de les formes més càlides que pren l’amor. Perquè “l’amor serà la qualitat, la vida”, escriu a Variacions profanes Marta Pessarrodona en uns versos reposats, gairebé contemplatius, i escrits amb una veu directa, despullada d’artificis i que, com la llum que va al cor de les coses, les il·lumina amb mot precís.