Barcelona Metropolis

Els urbanistes no són els de les grues ni els de les llicències. Com a ciència a mig camí entre les carreres tècniques (cal dominar els paràmetres matemàtics i estadístics) i les humanitats (fem ciutats per millorar la vida col·lectiva amb tota la seva complexitat), l’urbanisme s’exerceix des de la col·lisió de sabers. I aquest llibre va precisament d’això: de recordar, d’unir idees, d’ordenar-les, d’escriure-les i de gosar proposar. Res en concret i tot en general; propostes per àmbits, sense apriorismes polítics i amb ganes d’elevar el nivell de discussió sobre la ciutat.

Les passejades per la ciutat són un gènere literari agraït. Des del mític Barcelona pam a pam d’Alexandre Cirici, ampliat per Itziar González, fins a Barcelona 1929-1979. Guia d’arquitectura moderna, de Patricia de Muga i Laura García Hintze, passant pel Barcelona retro d’Òscar Dalmau... Llibres sobre Barcelona que són a totes les cases, i no només les dels arquitectes. Llibres que són llistats (acompanyen el “què s’ha de visitar”) i que són deliciosament prudents (“i si goséssim...?”), perquè cadascú n’hi faci el cas que vulgui.

Pisos a la Pedrera?

Per què el carrer Pere IV té uns plàtans centenaris com els de les velles carreteres de l’Empordà, arribant a Orfes, a Corçà o a Figueres? Per què utilitzen els urbanistes el recurs de les mitgeres quan no confien en l’arquitecte que els succeirà? Per què no repesquem els patis de 50 × 50 com a jardins plantats? I si omplíssim els edificis patrimonials per a l’ús per al qual es van projectar? I si tornéssim a fer pisos a la Pedrera i activitat sanitària a l’Hospital de Sant Pau? Quants petits pobles catalans caben dins d’una illa de l’Eixample? Són preguntes importants que haurien de ser a l’ordre del dia a les comissions i l’activitat plenària, en lloc de l’habitual bronca i sordidesa burocràtica.

Hi ha preguntes que interpel·len, també, moltes altres professions. Perquè la diferència entre aquest llibre i els textos de fa uns anys és que ara ja hem après que Barcelona no és només la ciutat dels arquitectes. Anoto, doncs, qüestions com la de la plantació de 500.000 arbres més als carrers de la ciutat o les platges sense sorra, per saber què opinarien els ambientòlegs del potencial impacte d’aquestes obres sistèmiques. O la urgència de recuperar la Monumental, “que necessita la implicació dels barcelonins i un programa”. Jo hi afegiria que hi caldrà, també, la mirada del propietari actual (o qualsevol que se n’ocupi en el futur), amb els requeriments de fer-hi programes culturals viables, que és tota una altra qüestió.

Maria Rubert de Ventós, que ha estat durant molts anys professora d’urbanisme a la Universitat Politècnica de Catalunya, aborda de manera molt sintètica algunes de les qüestions sobre les quals ha investigat, com el metro, les estacions i els enllaços, que és un debat encara molt estancat. I, com molts dels urbanistes de la ciutat, revisa la doctrina del 22@, que obertament pretenia substituir la indústria per oficines, a la llum del resultat actual. També aborda la febre constructora, que va omplir de grues el paisatge entre el 2002 i el 2008. Llavors jo estudiava a l’ETSAB i ningú no qüestionava les xifres d’urbanització ni el model econòmic hipotecari que la suportava. La realitat d’una crisi social galopant ens va fer desaprendre moltes de les consignes que llavors s’ensenyaven a les facultats. La professió ha mutat, com la ciutat, i llibres com aquest demostren que cal qüestionar-ho tot, sobretot el que es fa ara, perquè els efectes dels projectes actuals es notaran d’aquí a vint anys. Barcelona sense GPS és un bon llibre per a implicar-vos en els futurs de la ciutat, amb coneixement de causa.