Barcelona Metropolis

Els llibres de Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) funcionen com un transvasament natural d’interessos, lectures i dèries. L’amor i la relació amb l’altre, l’enlluernament per autores com Marguerite Duras o Víctor Català i el maneig de la filosofia li fan crear una obra amb una llengua marcada per la fibra poètica. És autora, sobretot, de poesia (La cabra que hi havia, Nosaltres i tu, Punyetera flor, Amor a la brega i Homes i ocells); ha publicat la novel·la epistolar La princesa sou Vós, i ha editat els contes de Víctor Català. En els seus dos últims llibres, Llegir petit i No cometràs adulteri, estira la veta del pensament.

Segurament, sí, d’una manera molt evident pels passos per l’acadèmia. Em refereixo sobretot a Filologia i Filosofia, que vaig fer-ne un màster. He tingut la sensació que els textos eren utilitzats per exemplificar grans discursos previs. A mi m’agrada el moviment contrari. Hi ha gent que ho fa, sobretot a Filosofia, persones que per a mi són referents, de mètode, com en Josep Maria Esquirol o en Salvi Turró. Decideixen no abastar-ho tot, sinó centrar-se en una cosa molt petita. Em sembla més honest aquest moviment i més respectuós amb els textos.

Defujo la totalització. En el món hermenèutic hi ha bastants gestos totalitaris. Un es dedica a interpretar Rodoreda, l’altre Víctor Català, l’altre Derrida o Adorno, i llavors en són grans especialistes i jo tinc la veritat. A mi això em posa nerviosa. Hi ha persones que en saben moltíssim interpretant temes concrets; penso en Arnau Pons interpretant Paul Celan. En sap més que jo i que la majoria de gent del país, però això no vol dir que els altres no hi puguem dir alguna cosa. Tampoc defenso la idea que un text acull tots els sentits possibles.

Em va passar molt quan vaig descobrir Charlotte Delbo. Després de llegir tants testimonis d’homes, la Delbo em va impactar. També parlo molt de la Duras, que és mainstream, però és que per a mi és fonamental. No només pel que escriu, sinó per com ho escriu. Si hi ha alguna escriptura referent diria que és la de Duras.

Allà on voldria tendir, que és impossible, perquè no ho podré fer mai. I a part, que ho faig molt diferent, jo, se’m subordina la llengua. I la Duras és de frase curta i contundent, però m’agrada tant com la seva llengua reflecteix el seu pensament! Hi ha gent que s’emmiralla en com col·loca els adjectius Josep Pla; doncs a mi m’agrada com els col·loca Duras.

Una mica, sí. Quan em va caure a les mans Thomas l’Obscur, de Blanchot, havia de parar cada deu minuts. Però alhora no podia parar i sabia que no l’abandonaria. Sabia que el llegiria i en vaig acabar fent una tesina, d’ell i Lévinas. Però, que dolorós, quin mareig! Aquesta cosa del metaconcepte m’atrapa. Per això m’interessa tant l’obra de Sebastià Perelló. És el nostre Blanchot català. I se’l llegeix poc. En Tià és una persona amb una biblioteca a dintre que impressiona.

Aquesta pregunta no me l’havia fet mai ningú i, per a mi, és difícil. T’ho agraeixo. Intentar respondre això és necessari perquè són persones a qui dec moltes coses. És un gran homenatge. Per tant, començarem per ordre cronològic. El que més m’ha determinat de l’Enric Casasses és una certa relació no tant amb la llengua com amb la música de la llengua, que té a veure amb el ritme, la rima, la cançó. I això té una implicació amb la manera de recitar, amb la manera de viure la poesia des d’un punt de vista físic. Vaig començar a recitar pràcticament al costat de l’Enric. I de molta altra gent. L’Enric, a l’hora de recitar, ha creat una escola important. No dic que sigui ni l’única ni la millor. Però sí que ha creat escola. Al principi, em retreien que fos l’ombra d’en Casasses. Després, gràcies a Déu, la gent va separant.

L’Arnau Pons m’ha regalat una biblioteca amb potes, m’ha posat molts llibres a la mà. Llibres que per a mi han sigut fonamentals, de Paul Celan, de Michaux, de Jeanne Hersch, de Darwish… De tots aquests autors que no llegeix ni sa mare. M’ha encomanat també el virus anti Heidegger, perquè és una persona que hi ha pensat molt i, a més, a Catalunya s’ha problematitzat poc Heidegger. Amb el que em sento més a prop de l’Arnau és amb el gest hermenèutic, i amb la manera de llegir, i amb la manera de pensar la llengua. M’agrada molt un text que s’ha de reivindicar molt més, que és l’epíleg de l’Arnau a La mort i la primavera. És un text que fa una lectura d’una novel·la fantàstica en clau històrica i política, que no l’havia feta ningú. Ara, Neus Penalba, sí, i a més, la desenvolupa. I la Neus en fa de pròpies i transcendentals.

Amb la Maria som sobretot íntimes amigues, però vam començar sent autora i editora i prou. Per a mi, la Maria és l’editora clàssica i l’editora dura. No fa llibres com botifarres. I amb la Maria, com amb la Montse Ingla i en Toni Munné d’Arcàdia, fas sessions de treball. Això és molt bonic i com antic. D’altra banda, el catàleg de Club Editor és un catàleg que llegeixo amb un gran interès. És molt interessant el recorregut, com la Maria fa dialogar els llibres. I això té un impacte directe amb llegir petit. Com la Maria agafa una obra de Màrius Torres, de Coromines, de Rodoreda i les posa al costat de Lispector i de Virginia Woolf i d’Eva Baltasar… I entenem la llengua concreta d’una manera molt semblant.

Idealitzem poc la llengua. La valorem. Jo m’he sentit molt a gust editant Víctor Català amb la Maria. Castellanismes i totes aquestes coses pensem que s’han de deixar perquè era la vida de la Víctor, el seu context. La Maria és molt poc purista amb la llengua. Jo l’he sentit explicar que certs purismes poden desembocar en actituds protofeixistes. Em provoca un cert descans que algú digui això, amb aquesta contundència.

Llegir, a part d’un acte mental i intel·lectual, primer de tot és un acte físic. Estàs davant d’una pàgina, l’agafes amb les mans, ensumes les pàgines. Jo necessito dir el text en veu alta moltes vegades, llavors també hi ha la veu, coses que passen amb el cos. No ho dic per sumar-me al discurs modern de la corporeïtat, però jo quan llegeixo sento coses amb el cos. Quan llegeixo La mort i la primavera pateixo molt físicament. I cada vegada que la rellegeixo pateixo més. Vaig començar a escriure poesia perquè necessitava dir-la en veu alta. Em va passar amb un poema d’un poeta que després no he llegit especialment, que és Gabriel Ferrater. “Cambra de tardor” era impossible de llegir en silenci.

Exacte. Tenen la raó perquè el món és masclista i el feminisme és necessari. Dit això, jo no penso parlar de feminisme en singular, no em dona la gana. Hem de fer un front comú i hem de fer xarxa, però això no vol dir negar la diversitat. I negar que podem pensar coses molt diferents. I negar que pot existir la tasca de Carla Vall i la de Clara Serra sense que una no acusi l’altra de fer apologia de la violació, que és el que ha passat, cosa que em sembla molt greu. O la senyora Najat El Hachmi pot fer un pregó i pot tenir idees trànsfobes amb les quals hom no està d’acord; però, el que no pot ser és que perquè algú digui “Deixeu parlar la Najat, ja pensarem després què passa”, vingui la Marta Roqueta i m’estampi la cavalleria per sobre, conceptual, a part. Aquesta mena de maternalisme no el suporto. Com a feminista estic preocupada pel moment present, perquè hi ha discursos que acaben sent autoritaris. I per això la Capmany ajuda a col·locar-nos, i en el moment present, Clara Serra.

No defenso una ètica de la lectura elitista, sinó que defenso que, si un autor exigeix, és perquè s’exigeix a ell mateix. Per tant, l’únic que podem fer és intentar no tenir mandra. Ens podem equivocar, no saber, fer preguntes i cagar-la, però almenys intentar no tenir mandra. Ha passat molt. I ha passat amb discursos que serveixen per a qualsevol cosa.

Un exemple molt important és agafar Paul Celan i dir que allò és poesia del silenci. És del tot menys del silenci. És com una mena de sac on ho podries ficar tot. És molt difícil de llegir, jo t’he de dir que la majoria de poemes no els entenc i els vull entendre. Però és evident que Celan ve d’on ve i el que fa és denunciar un extermini sistemàtic contra el poble jueu. I un ús de la cultura que facilita i crea un brou per a aquest extermini.

La literatura i la vida van de bracet. En un moment donat, conec una part del judaisme català a través d’algunes persones. M’adono que no havia estat en contacte amb jueus catalans. M’adono que a Catalunya la figura del jueu és una entelèquia. Hi ha el call a Girona, aquestes rutes pel Gòtic, però és que el jueu català no és només Maimònides o Bonastruc ça Porta: també n’hi ha d’actuals. Això sembla que incomoda. D’una manera encara més bèstia, això passa a Mallorca, amb els xuetes. Els xuetes han fet grans aportacions culturals i hi ha un antisemitisme aberrant, històric i actual. Per feliç contaminació, veig que en aquest poble o en aquesta cultura hi ha, com en totes, diversitat, però també hi ha alguna cosa important amb la lectura i amb la relació amb el llibre. I després, una altra cosa important de dir és que, en el meu espai ideològic, que és un espai que es mou per l’esquerra, és molt complicat parlar d’això, perquè es fusiona amb Israel, amb els atacs a Palestina, que són horribles, atroços… Però és que Martin Buber [filòsof jueu] és una persona que no matava palestins i que denunciava les matances de l’Estat d’Israel. Reconec que és com posar el dit a la llaga, i això m’agrada. Què passa? Que als catòlics els podem llegir i els podem separar de l’Església i als jueus no els podem separar de Netanyahu? És antisemita, aquest gest.

Per a mi, el que té interès és llegir-la en clau de gènere. No perquè pretengui emportar-me-la a l’espai actual. En la seva obra predominen les dones d’una manera evidentíssima. A continuació predominen criatures, animals, gent a qui la societat tracta de boja… Hi predominen éssers oprimits i, sobretot, dones. Davant les violacions, n’hi ha que es consumen i n’hi ha que no, n’hi ha una en què la dona mata el seu violador. Si algun senyor s’indigna perquè la llegim en clau de gènere és que, francament, penso que no la llegeixen. Potser hi ha un rerefons masclista. També t’he de dir que el 1952, quan publica Jubileu, que és l’últim llibre de contes, Víctor Català té un conte en què parla de feminisme, utilitza la paraula. El conte són dos homes parlant de feminisme, un dels quals és un carca i l’altre, no. Un intenta convèncer l’altre que arribarà un moment que només podrem tendir a solucions d’igualtat. Des del punt de vista textual no és un anacronisme, és real.

Ella s’ho va passar bastant bé definint dones, i d’aquí no en vull treure cap conclusió personal lèsbica.

Penso l’adulteri a través dels meus interessos particulars. Fins i tot el penso a través de Joan Brossa o de Joan Miró. En aquest llibre tenia ganes de fer un invent, que era parlar de l’adulteri a través d’objectes, de coses. Les coses físiques m’agraden molt. Els meus llibres cada vegada estan més farcits de coses. A La princesa sou Vós hi ha molts objectes. Allà hi ha un model de llengua que és la Víctor Català, i com a temàtica i posicionament és més present la Duras. M’interessa la llibertat de la mena que sigui, la llibertat sexual, també.

Aquí m’ho vaig passar bé. Em va venir de cop la imatge de la bena de curar i vaig pensar: una bena serveix per curar una ferida, hi ha d’haver una ferida prèvia, si l’adulteri és una bena, just el que hi ha darrere és el matrimoni. Pot ser interpretat en termes de ferida, de cosa que no deixa moure’t, tot i que intento anar recordant que jo no em miro el matrimoni ni les relacions convencionals. Jurar-se fidelitat eterna és d’una performativitat al·lucinant. Em meravella la gent que ho fa. En el fons, jo tinc una part en què la tradició no em molesta. Crec que se l’ha de burxar, però no cal eliminar-la.

En parlar de l’adulteri sembla que estiguis parlant d’un festival sexual. Això és un risc que tenim les dones que parlem d’aquestes coses, que després es pensin que som persones que ens follaríem el primer que passa. Que jo sàpiga, Albert Serra fa Liberté tan tranquil·lament. M’interessa l’adulteri pel que fa a l’alteritat. Crec que tenir relacions sexuals amb diverses persones t’ofereix la possibilitat de relacionar-te i de parlar, amb el cos, amb el cap i amb la llengua, de maneres diferents. I amb això no vull dir que no pateixis. Jo he tingut relacions en què el senyor m’ha imposat una relació poliamorosa i ho he passat malament perquè jo no en tenia ganes. I no és que tingués ganes d’una fidelitat estricta ni de jugar a la possessió, sinó que tenia ganes d’un compromís. Si un dia el desig se t’escapa és fantàstic, però d’entrada, com a contracte, em sembla una manera molt covarda de començar. No defenso el poliamor ni l’ataco, però no és el meu lloc.