Barcelona Metropolis

Aquest canvi, produït de mica en mica, dia a dia, de manera quasi imperceptible, pren una dimensió enorme quan se’l considera en el lapse de quatre dècades: afecta més de cinc milions de persones, entre nascuts i difunts a Catalunya, gairebé una total transformació del contingent humà de la societat catalana. Aquestes quatre dècades han vist desaparèixer quasi dos milions de persones i afegir-se’n uns tres milions i mig.

El transcendent, des del punt de vista generacional, no són tant les xifres, ja de per si esglaiadores, sinó la naturalesa d’aquest canvi, de les desaparicions i les incorporacions. La gran majoria dels que han abandonat el padró eren nascuts abans de 1940, i els que han anat incorporant-s’hi han nascut a partir de 1976. Hi ha una diferència clara en els contextos en els quals han crescut ambdós grups. Els primers ho van fer en els primers anys del segle xx o finals del xix, els segons en el tombant del xx i els inicis del xxi. Podem trobar diferències entre ambdues èpoques en els àmbits econòmic, social i polític, diferències que han imprès en les persones que han nascut a cada època un segell especial, diferenciat, una empremta generacional.

El pes de cadascun d’aquests grups en el conjunt de la societat fa que aquesta empremta es mostri i actuï d’una manera determinada. No són els mateixos els valors i les idees que predominen en una societat on la majoria de components ha nascut als primers anys del segle xx que els d’una societat on la majoria ha nascut i ha crescut als inicis del xxi. Per força l’empremta generacional dominant ha de definir el conjunt de la societat.

D’aquesta manera, és possible entendre el nostre temps com un temps de canvi generacional, o millor com un temps de relleu de la generació dominant en la nostra societat. Quaranta anys després de la transició a la democràcia, la composició generacional de la nostra societat està mutant de forma evident i és aquesta mutació la que explicaria, en part, les transformacions a què estem assistint en els últims deu anys.

En aquest sentit parlem d’individus més lliures, més capaços d’actuar segons el seu criteri individual, menys proclius a acceptar els “deures” i més conscients dels seus “drets”. Tanmateix, això els fa més susceptibles a la persuasió publicitària, amb la qual han nascut i han crescut (són fills de la televisió i de les noves tecnologies).

Políticament, això comporta que actuïn més en funció d’impulsos immediats que d’elements de llarg termini, d’aquí que es pugui parlar d’una política regida per la volatilitat dels comportaments. Cada cop hi ha més electors que decideixen el seu vot en funció d’elements de conjuntura i en un lapse de temps més curt, la qual cosa provoca problemes en la predictibilitat. A les eleccions al Parlament de 2017, gairebé una tercera part dels fills de la democràcia van decidir el seu vot el dia abans o el mateix dia de l’elecció.

Aquesta volatilitat en la decisió electoral també els fa menys predictibles a l’hora de participar. No és que siguin més abstencionistes o més participatius que els seus pares i mares. Ho són depenent del context. Van a votar només si se senten cridats, és a dir, només si se’ls convenç que anar a votar és important i que el seu vot, el seu particular i individual, és imprescindible per decidir el resultat. Si no tenen aquest convenciment, és possible que no acudeixin al col·legi. I si ho fan, és probable que decideixin el vot allà mateix, davant la taula on estan desplegades les llistes de les diferents candidatures. La seva és una tria instantània, com són la majoria de les seves tries: ho vull, ho compro. El seu món és el de l’acceleració, com assenyala el filòsof alemany Hartmut Rosa.

Un vot d’opinió

No voten en funció d’una pertinença que els ha vingut imposada. En aquest sentit, no se senten part d’un grup per raó de naixement. La seva pertinença és volguda. Només formen part dels grups on han decidit formar part. Són la generació posterior a la crisi de les classes socials. Es poden considerar membres d’una classe social i actuar en conseqüència, però perquè ho han triat, no perquè els hagi vingut definit. Així doncs, no exerceixen un vot “de classe”, sinó d’opinió; no tenen un partit propi, sinó una posició pròpia que a cada elecció poden considerar que encarna (o serveix) una força política determinada. Entenen els partits com a eines al servei de les seves posicions polítiques (canviants) i no com a encarnacions de les seves idees. Per a ells, els partits són els seus servidors, i de la mateixa manera que els trien, els poden rebutjar si consideren que no han complert les expectatives que hi havien posat.

En general, la relació amb la política és utilitarista, com acostuma a ser la seva relació amb els productes i béns de consum. Si no els serveixen, els descarten. D’aquí la volatilitat. No vol dir, de tota manera, que no tinguin una posició política. La tenen, i sovint més dura que la dels seus pares i mares, però això no pressuposa ni que exerceixin el seu dret a vot (un dret, no un deure) ni que votin el mateix partit. Dependrà de la capacitat que tinguin les forces polítiques per convèncer-los del fet que és important fer l’esforç d’anar a votar. D’aquí que puguem registrar grans oscil·lacions en la participació en períodes de temps molt curts.

L’individualisme radical en què s’ha criat aquesta nova generació tampoc comporta la desaparició de les mobilitzacions socials. Al contrari. Precisament el seu individualisme els fa sentir una necessitat molt forta de pertànyer, de ser part de quelcom. Ara bé, amb dues premisses. Primera: hi pertanyen sempre des de la seva voluntat individual. I segona: sempre que entenguin que la seva participació serveix per a alguna cosa i que l’objectiu que es busca s’aconsegueixi en un termini de temps al més breu possible.

Aquesta és una generació definida per l’individualisme i la impaciència. Això no vol dir, com podria semblar, que és un grup antipolític. No ho és ni de bon tros. Simplement tenen una manera de viure la política significativament diferent de la dels seus pares i mares. Una política ràpida, volàtil, efímera. La mena de política adequada a la seva vida. La mena de política que dominarà la nostra societat en les properes dècades.