Barcelona Metropolis

Israel Rodríguez
Investigador a l'Institut Interdisciplinari d'Internet (IN3).

“Tenim una manca d’eines conceptuals per abordar les catàstrofes”, diu Israel Rodríguez, que s’ha consagrat a l’estudi sociològic del desastre i proposa el concepte de desastre lent.

Desastre és una paraula d’origen occità que vol dir que algun esdeveniment que no està alineat amb els astres, un fet inesperat i monstruós, provoca una destrucció generalitzada en un temps delimitat. “A banda de desastres aguts i puntuals, com l’huracà Katrina o la fuita de Fukushima, convivim amb desastres lents que comporten una degradació progressiva: la contaminació, la radiació, els residus... danys poc aparents però cronificats que afecten comunitats més empobrides i invisibilitzades.

El desastre lent ja no és únicament allò inesperat, sinó que pot ser rutinari. També convindria alentir desastres més accelerats, com poden ser un incendi, una onada de calor o una pandèmia. En el cas de la covid-19, caldria anar més enllà del concepte d’emergència sanitària, que redueix la pandèmia a la dimensió més clínica, biològica i aguda del contagi, i posa el focus en corbes, onades i alertes, fins i tot derivant en narratives bèl·liques. S’han obviat les desigualtats socials en la dinàmica del contagi (els temporers de Lleida o la precarietat habitacional en certs barris), les desigualtats de gènere, menystenint el fet que les dones, més dedicades a les feines de cura, han estat també més exposades... També anem veient que la covid-19 té efectes de llarga durada en la salut mental, que ens obliga a repensar críticament els efectes de la pandèmia més enllà de la immediatesa”.

Paula Bruna
​Doctora en Belles Arts per la UB

Cal qüestionar el llenguatge que emprem per parlar de catàstrofes. Sovint entenem el desastre natural com una desgràcia sobrevinguda, com si no forméssim part dels desastres ecològics que provoquem. Altres conceptes sospitosos són el d’emergència climàtica o el de lluita contra el clima, com si l’escalfament global no tingués causes antropogèniques.

El desastre no és el clima, sinó el model productivista de creixement il·limitat que ens ha portat a sobrepassar tots els límits planetaris, posant en risc la nostra pròpia supervivència. La degradació dels hàbitats i el descens de la biodiversitat ens han fet entrar en contacte amb patògens com la SARS o la covid-19. Els ecosistemes malalts i empobrits generen humans malalts i empobrits. Aquesta societat basada en un creixement il·limitat desemboca en un futur catastròfic i limitant, en el qual no som capaços d’entreveure una alternativa. Per superar el model antropocèntric actual hem de traspassar els límits que constrenyen el nostre pensament racional. La imaginació artística pot ser una via per situar-nos en punts de vista no humans amb potencial transformador que ens permetin pensar en nous models de convivència ecològica.

Laura Benítez Valero
​Doctora en Filosofia, investigadora i comissària independent

Sovint el desastre s’utilitza per paralitzar l’imaginari polític, limitar la projecció d’un futur emancipador i impossibilitar un present diferent.Quan parlem de paràlisi de l’imaginari polític vol dir que acceptem com opera la prepotència axiomàtica del capitalisme, que fa que no s’hagin de rendir comptes de les desigualtats presents ni es pugui entreveure en el desastre una potència de canvi. Hem de parar atenció política a la crisi de la covid-19, que no és només sanitària, sinó també una crisi de sobirania. La hiperestimulació de l’imaginari col·lectiu amb imatges de tragèdia pot ser també paralitzador i alienador. És difícil operar un canvi radical. A les universitats, per exemple, hi ha una visió crítica del que ensenyem, però, durant la pandèmia, la majoria de facultats han fet servir softwares privats de les grans companyies tecnològiques i són aquestes plataformes les que estan marcant què es pot fer i què no des del punt de vista pedagògic. Cal posar en valor les humanitats i les arts a l’hora de travessar els murs i reimaginar les coses, des de la potència i a través de les xarxes de suport mutu.

Agustí Nieto-Galan
​Catedràtic d'Història de la Ciència a la UAB                     

L’incendi que va devastar Londres l’any 1660, el terratrèmol que va esborrar Lisboa l’any 1755 o les erupcions volcàniques que es van produir l’any 1815 i 1883 a Indonèsia són tres exemples de desastres que van marcar un abans i un després en l’autopercepció de la humanitat. A partir de l’incendi de Londres, Rousseau qüestiona la vida urbana de les ciutats. El pessimisme intel·ligent del Càndid de Voltaire surt del terratrèmol de Lisboa. L’erupció del Mont Tambora l’any 1815 desencadena la creació del Frankenstein de Mary Shelley, una obra que ens parla de la capacitat humana per transformar la vida i que funda la imaginació científica i la ciència ficció. L’explosió volcànica de Krakatoa l’any 1883 causa un impacte mundial instantani i esdevé simbòlicament un esdeveniment global i sincrònic. Aquestes catàstrofes porten associades reflexions constructives, creativitat científica i una capacitat de comunicació més intensa. Els desastres tenen un cost dolorós, però també obren una escletxa d’oportunitat. La pesta negra medieval va donar lloc a una nova cultura. La covid-19 ha creat una crisi d’expertesa i de legitimitat. Ara ningú té la certesa del que cal fer, els metges discrepen, les vacunes es fan la competència, la població s’adona que la ciència no és objectiva i neutral, detectem vulnerablitats a molts nivells. També s’obre la classificació del coneixement, perquè els sabers tradicionals no garanteixen res i tenim una oportunitat única per replantejar qüestions fonamentals, com ara les matèries dels nostres sistemes educatius, que venen del segle xix i encara s’estan perpetuant.

Pere Puigdomènech i Rosell
​Doctor en Ciències Biològiques per la UAB. Investigador del CSIC. Membre de l’IEC.

Començaré amb dues afirmacions fortes i després matisaré: hi ha progrés científic? Sí. Hi ha d’haver límits a la ciència? No, no n’hi hauria d’haver. Si observem el progrés de la ciència en els darrers cent anys, veiem que la nostra metodologia ens ha permès analitzar objectes amb una profunditat que mai havíem pogut imaginar. Les idees de la ciència també s’han fet molt més completes i les aplicacions d’aquest coneixement també han crescut.

La ciència no hauria de tenir límits perquè la curiositat humana és infinita, i cal preservar la llibertat de recerca. Ara bé, sí que hi ha límits. En primer lloc metodològics, perquè hi ha experiments que són materialment impossibles de realitzar, com remuntar-nos a 3.500 milions d’anys enrere per observar com es va originar la vida al planeta Terra. També hi ha límits econòmics, atès que hi ha experiments irrealitzables per massa cars, com ara multiplicar per deu les dimensions de l’accelerador del CERN. I, finalment, hi ha limitacions regulatòries i ètiques, que vetllen per la bioseguretat en segons quins experiments amb humans. Només considerem vàlides per a la ciència aquelles recerques que garanteixen bones pràctiques. Hi ha, doncs, límits obvis que marquen l’activitat científica, però hem d’estar segurs que tenim la millor ciència possible a l’hora de decidir sobre aquests límits. La ciència és, en definitiva, el conjunt de mètodes que tenim per entendre el nostre món i una eina essencial per a una societat democràtica que vol prendre decisions correctes.

Miquel Porta Serra
​Metge i epidemiòleg a l’Institut d’Investigació de l’Hospital del Mar (IMIM). Catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública de la UAB.

És evident que hi ha progrés, però no és mai purament científic, perquè és el resultat de la suma de molts coneixements. Admeto que hi pugui haver un coneixement científic pur, aquell que no pretén tenir una aplicació immediata. Però hi ha un coneixement científic que ha d’estar encarnat en problemes socials. La vacuna n’ha estat un exemple. Hem vist que no n’hi ha prou amb fer una vacuna, cal també tenir sobre el terreny gent capaç de convèncer-nos de la seva legitimitat i persuadir la població perquè se la posi.

Hi ha indicadors de progrés que no estan lliures d’inconvenients. Voldria distingir entre dos límits diferents amb què es topa la ciència. En primer lloc, els límits derivats dels conflictes d’interessos dels investigadors i del poc coratge d’alguns d’ells davant de les poderoses institucions que els financen. Davant d’això ens cal un pensament crític i institucions científiques democràtiques, ben dotades i independents del poder, que puguin dir la veritat als poderosos sense deixar-se manipular. La pandèmia ha estat una oportunitat per veure com n’és de necessari integrar tot de factors socials en el coneixement científic. Cal un periodisme crític que faci la seva feina, que ens ajudi a combatre la tecnolatria, que és l’adulació acrítica de la tecnologia, que és religiosa i acientífica. Si hi ha una bombolla genòmica a Wall Street, hem de ser capaços de denunciar-ho.

Annelien Bredenoord
​Professora de bioètica a la Universitat Medical Center d’Utrecht.

En el debat sobre l’ètica de l’edició del genoma cal distingir entre l’edició del genoma somàtic, que són les cèl·lules de persones adultes com nosaltres, i l’edició de la línia germinal, que són òvuls i embrions humans, que és la que centra el debat ètic, ja que, quan s’edita la línia germinal d’un embrió, aquest infant tindrà un genoma modificat, però també la seva descendència i les següents generacions, amb conseqüències importants.

En principi no hi ha arguments invalidants contra l’ús sistemàtic de la modificació de la línia germinal. Ara bé, és important que si utilitzem l’edició de la línia germinal per aconseguir infants sans, cal establir una sèrie de requisits.

En primer lloc, ha de ser segura. És una condició tècnica. En segon lloc, cal establir l’equitat en l’ús i l’oferta de la tècnica; és a dir, que o bé hi té accés tothom o bé ningú, perquè aquest requisit permet prevenir que es produeixi una competició ferotge i bretxes creixents entre les persones a causa de la seva constitució genètica.

La modificació de la línia germinal serà el pas següent per als desenvolupaments biomèdics. Deixem de debatre si estem a favor o en contra de l’edició del genoma de la línia germinal, i comencem a pensar en polítiques prudents i també en disposar de directrius internacionals per a la traducció clínica de tecnologies reproductives humanes.

Insoo Hyun
​Professor de Bioètica a la Facultat de Medicina de la Universitat Case Western Reserve.

En el camp de la bioètica reflexionem no només sobre el que podem fer sinó sobre què hem de fer. Discrepo amb Annelien Bredenoord quan diu que no té sentit qüestionar l’edició de la línia germinal. Abans de modificar un embrió ens hem de preguntar quines alternatives tenim. Suposem que vols procrear però corres el risc d’engendrar un fill amb problemes genètics. Ara mateix, tens tres alternatives: pots adoptar, tenir un donant d’esperma i fer una fertilització in vitro, o fer un embrió amb esperma i òvul propis i analitzar-lo abans d’implantar-lo per descartar problemes genètics. Són opcions realistes, que ens donen garanties a l’hora de tenir un fill sa. En canvi, l’edició germinal ens porta una sèrie de riscos que ara per ara podríem evitar amb aquestes tres opcions. Per fer bé recerca en l’edició germinal, hauràs de disposar d’una mostra àmplia d’òvuls. Després has de crear un embrió que estarà destinat únicament a la recerca i que eventualment hauràs de destruir, però hi ha països que prohibeixen la destrucció d’òvuls fecundats. Al Canadà, no pots fecundar embrions només per estudiar-los. Als Estats Units no està permesa aquesta recerca amb finançament federal. Tampoc pots fer servir els embrions sobrants de clíniques de fertilitat perquè tenen massa cèl·lules i, si vols editar-les genèticament, hi ha cèl·lules que no incorporen el canvi i acabes tenint un mosaic genètic. Serà molt més segur crear en el futur esperma i òvuls humans a partir de cèl·lules mare, com ja s’ha fet en ratolins. No estic en contra de l’alteració genètica si és per curar malalties.

Núria Montserrat
​Professora d’Investigació a ICREA Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC)

La biologia sintètica se serveix de la síntesi de biomolècules o de l’ús de l’enginyeria per construir sistemes biològics amb funcions noves que no es troben a la natura. Les cèl·lules mare pluripotents tenen el potencial de proliferar, d’organitzar-se i dividir-se, i donar lloc a qualsevol cèl·lula del nostre cos. La biologia sintètica ens permet programar aquests tipus de cèl·lules i crear circuits genètics per formar microòrgans humans, organoides. No es tracta només d’aplicar principis d’enginyeria, sinó pensar en principis biològics. Partim d’un sistema viu per entendre com es comuniquen les cèl·lules i, a partir d’aquí, anar modulant les respostes per construir sistemes vius nous.

Al laboratori de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya hem generat microòrgans de ronyó per entendre com s’organitza el teixit d’un òrgan o per què un òrgan deixa de funcionar. Investiguem com es desenvolupa un òrgan per entendre el sistema model a partir del qual es genera un ronyó i, així, poder convertir les cèl·lules en cèl·lules de ronyó. Cap organoide d’aquest tipus s’ha implantat encara en un pacient, i encara som lluny de generar sistemes vius amb cognició o amb memòria, però és interessant que ja en parlem.

Julian Savulescu
​Professor d'Ètica Aplicada a la Universitat d’Oxford

El transhumanisme és un moviment que vol millorar l’ésser humà. No només per tractar malalties, sinó també per estendre l’esperança de vida o fer millors les nostres capacitats físiques i cognitives. Els primers transhumans ja s’han donat amb el naixement de Nana i Lulu a la Xina, dos infants que va ser modificats genèticament des del seu embrió per tal que fossin immunes al VIH. La meva divisa és “ser humà és ser millor”. No es tracta només de ser més sa o de viure més anys, sinó de millorar les nostres capacitats morals. Amb les tècniques adequades podríem reduir les psicopatologies, que tenen un alt component genètic. Ara bé, les capacitats que volem millorar depenen de molts gens. Es podria donar el cas que féssim un humà més intel·ligent, però també més autista.Al principi, l’enginyeria genètica pot augmentar les desigualtats, com fan totes les noves tecnologies, però quan esdevingui més barata i accessible podrà estar a l’abast de tothom, com ha passat amb l’smartphone, l’educació o la salut. L’enginyeria genètica té els seus riscos, però els reptes que té davant la humanitat encara són més grans. Necessitem la biologia per modificar-nos, perquè nosaltres mateixos som el problema. Som l’elefant a l’habitació.