Barcelona Metropolis

El populisme autoritari modern

A banda de la seva tendència política conservadora, el que és indiscutible és que es tracta de partits i moviments que encaixen a la perfecció dins del que s’entén per “populisme autoritari”: un “populisme” que, mitjançant un estil retòric propi, reflecteix els principis de primer ordre sobre qui ha de governar, tot al·legant que el poder legítim recau sobre “el poble” i no sobre les elits. Se’l considera també “autoritari” perquè dona prioritat a la seguretat “dura” per tal de protegir un grup definit com a “propi” de les amenaces d’un grup “forà” (considerat inferior), així com al compliment de les normes convencionals del grup i a l’obediència lleial als líders.

Els populistes autoritaris plantegen un repte per la democràcia liberal. Alguns, com Viktor Orbán, defensen obertament una democràcia il·liberal, una democràcia sense drets. Però si bé es tornen il·liberals, amb tendència a deshumanitzar la població a qui presenten com amenaçadora (per exemple, els comentaris de Rocío Monasterio, de Vox, amb què es va referir als menors no acompanyats com a “manadas”), en la majoria d’ocasions promouen l’ús de mecanismes purament democràtics. De vegades defensen amb força la democràcia directa, sense passar pels límits i els controls que comporta la democràcia representativa.

A diferència dels moviments del passat, segons les investigacions dutes a terme per l’organització Institute for Strategic Dialogue, ara l’extrema dreta es coordina internacionalment. Ha creat un ecosistema internacional (que ja no es troba circumscrit únicament a l’àmbit nacional) que comparteix tàctiques i estratègies entre diferents partits i moviments, és sofisticat a nivell tecnològic i recluta grups que trenquen amb les línies tradicionals dels seguidors de l’extrema dreta.

El populisme autoritari pren formes diverses i es troba en diferents fases de desenvolupament a cada país. Està més consolidat a Hongria o Turquia —on ja es pot parlar d’una democràcia il·liberal—, i menys en altres països com França, Itàlia o Espanya, on avui dia representa una força important en el panorama polític però encara no ha aconseguit assolir el poder. Tot i les diferències, no és casualitat que aquest moviment estigui guanyant suport, atès que l’apogeu li ve d’un context global compartit, malgrat les manifestacions diverses que adopta a cada realitat nacional.

Les tendències autoritàries: “Us vs. Them” o tribalisme polític

L’acadèmica Karen Stenner parla de la dinàmica autoritària des del punt de vista de la psicologia social aplicada a la ciència política. Des d’aquesta perspectiva, aquesta dinàmica es dona quan la tendència autoritària (un tret psicològic subjacent present en un 30 % de la població) s’activa en casos d’amenaça normativa. Aquesta amenaça es pot relacionar fàcilment amb un ritme accelerat de canvi com el que vivim actualment i està lligada a la necessitat cognitiva d’unitat i igualtat. Les persones que presenten aquesta tendència solen tenir més dificultats pel que fa al canvi i prefereixen l’homogeneïtat; i, aparentment, ara ens trobem en un moment en què aquestes tendències s’han activat, promogudes en part pels populismes.

Mentre les elits cosmopolites parlaven de la defunció de l’Estat nació i de l’erosió de les fronteres, oblidaven que les identitats grupals i, primordialment, la identitat nacional, acompleixen una funció cognitiva important en respondre a les necessitats de pertinença a un grup que es troben arrelades a la psicologia de tot ésser humà. Els estudis sobre opinió pública duts a terme per More in Common a Itàlia, Grècia, Alemanya, França, Holanda i Estats Units constaten que les persones més propenses a donar suport als grups d’extrema dreta són també les qui perceben que la seva identitat està desapareixent o se senten estranyes al seu propi país.

Els actors d’extrema dreta han trobat en aquest context un terreny extremadament fèrtil per tornar a concepcions de l’Estat nació excloents i redefinir el propi grup, un “nosaltres” (in-group) davant d’un “altres” (out-group) diferent i al qual es presenta com amenaçador. Aquest “altres” l’ha conformat, en la majoria de casos, la població migrant. No sorprèn, doncs, que els populistes autoritaris siguin capaços d’instrumentalitzar el fenomen migratori i la crisi del Mediterrani (o de la frontera sud, en el cas d’Estats Units), un recurs que sembla caracteritzar tots aquests moviments polítics, els quals troben en les persones migrades o en les minories una amenaça contra l’ordre, la llei i l’execució de la voluntat del poble al qual diuen representar.

Els reptes per a la democràcia liberal i la polarització

El populisme autoritari planteja reptes reals per a la democràcia liberal tal com la coneixem. El seu apogeu sorgeix en el mateix moment en què també han augmentat els delictes d’odi. Aquests moviments fomenten i es beneficien de la polarització, un fenomen més patent a Estats Units actualment, però que també s’està desenvolupant a Europa. Per exemple, a Nord Amèrica hi ha l’anomenada “polarització temàtica” (issue-based polarization), en la qual, vers una multiplicitat de temes —com per exemple l’avortament, la immigració o la tinença d’armes—, trobem diferents grups polítics que remen en la mateixa direcció; aquells qui defensen la legalització de l’avortament solen ser els mateixos que estan a favor de restriccions sobre la tinença d’armes i d’una política migratòria liberal.

A més d’aquesta polarització temàtica, també trobem la “polarització afectiva”, la qual presenta més reptes i és de la que més es beneficien els populistes autoritaris. El cas del Brexit n’és un clar exemple: en aquesta qüestió particular, cada grup veu positivament el propi i sent aversió cap a “l’oponent”, a qui tendeix a caricaturitzar i fins i tot deshumanitzar. Al Regne Unit, els més partidaris de romandre a la Unió Europea veuen a la resta de remainers favorablement i als leavers (partidaris del Brexit) desfavorablement i de forma caricaturesca, i viceversa. No importa que estiguin d’acord en moltes altres qüestions, el fonamental és la divergència en aquestes identitats que s’han format.

En les societats polaritzades és més difícil fer front als reptes col·lectius i arribar a un compromís, el qual és clau per al bon funcionament de la democràcia. Els populistes autoritaris, a través de la polarització, poden activar les seves bases, atraure a aquells que no són els seus adeptes i agitar als qui no els donen el seu suport de manera que es radicalitzin cap a l’altre extrem. Quan això succeeix, la veritat i els fets perden importància perquè interpretem la realitat des del punt de vista de la identitat i del que aquesta representa per a les nostres afiliacions grupals. La veritat passa a estar supeditada a allò que convé al grup i a la causa. En aquest punt ens trobem ens molts països europeus i a Estats Units, i aquest és el repte al qual hem de fer front.

Referències bibliogràfiques

Chatterton Williams, T., “The French Origins of ^‘You Will not Replace US’.” The New Yorker, 27 de novembre de 2017.
Davey, J. i Ebner, J., “The Fringe Insurgency – Connectivity, Convergence and Mainstreaming of the Extreme Right.” Institute for Strategic Dialogue, octubre de 2017.
Duffy, B. et al., “Divided Britain? Polarisation and fragmentation trends in the UK.” King’s College London, setembre de 2019.
Gardiner, B., “White Supremacy Goes Green.” The New York Times, 28 de febrer de 2020.More in Common, publicacions 2017-2020.
Stenner, K., The Authoritarian Dynamic. Cambridge University Press, Cambridge, Regne Unit, 2005.