Barcelona Metropolis

Fins fa ben poc era injustament desconeguda i potser hi havia tingut molt a veure la poesia. Eva Baltasar (Barcelona, 1978) havia publicat una desena de llibres de poemes, gairebé tots premiats, abans de convertir-se en l’autora revelació que és ara gràcies a la novel·la Permagel (2018, Club Editor), amb què acaba de guanyar el Premi Llibreter. 

Actualment viu a Cardedeu i, segons afirma, ho fa envoltada de molts altres possessius: la seva casa, la seva família, els seus poemes. Ara també, i inevitablement, amb el caliu dels seus lectors. És discreta. Si fos un animal no humà, segurament pertanyeria al gènere dels felins. Té aquella elegància a l’hora d’amagar secrets i revelar-los quan convé. Sovint deixa anar una rialla nerviosa, un gest amb què l’entrevistador no pot evitar empatitzar. La seva és una presència amable i neta, blanca, clara, tot i que no cal anar gaire lluny per intuir que dins aquest somriure també hi ha molt per furgar. Decidim fer-ho i ella s’hi avé.

Ha estat com una nova torrentada que m’ha passat per damunt després de la de Sant Jordi. Fins ara havia publicat poesia i ja se sap que és un gènere que, si provoca daltabaixos, és en l’àmbit del lector, dins de l’esfera íntima del lector. La poeta en queda al marge. Llavors escric la novel·la i, de mica en mica, es comença a sentir aquell brunzit de fons. Què deu ser? La plaga de llagostes? Una tempesta de sorra? Quins referents més desèrtics, oi? Però és que jo hi vivia, en el desert, en un desert particular construït a la meva mida, amb el meu poblat (ara és Cardedeu), amb la meva família, les meves cosetes d’estar per casa, els meus temes, la meva poesia... Quin espant, tantes possessions! El cas és que la remor creix alhora que fa créixer el Permagel, i em trobo amb tota una sèrie de requeriments que són nous per a mi: entrevistes, clubs de lectura, propostes de col·laboració amb mitjans de comunicació... I caram! Decideixo anar fent. Ha estat divertit, he deixat de percebre amb tanta nitidesa el món que contemplava, les pedres del meu voltant, el cel i el conjunt del paisatge que m’envoltava, tot s’ha tornat força d’aigua que baixa amb ganes arrossegant tota mena de materials. I ha estat bonic. No és el meu ritme, però espero que es tracti de riuades i prou. Tant la bona acollida del llibre entre els lectors com el guardó dels llibreters d’aquest país han estat gràcies que he entomat amb gratitud i amb alegria.

Com ho saps? Sí, i tant! Hi ha hagut de tot i en molt poc temps. M’han arribat molt profundament algunes persones, poques però molt senceres, molt consistents, que havien intentat suïcidar-se en algun moment de la seva vida i d’altres que prenien antidepressius i havien tingut pensaments suïcides, i m’han agraït el fet d’haver escrit el llibre, que hagués tractat el tema del suïcidi tal com ho he fet. I jo els pregunto: com? I em responen: doncs sense tabús, sense dramatitzar, d’una manera natural. Ah! Doncs és tal com el veig. A mi em costa adonar-me de tots aquests jocs socials: què és tabú i què no ho és, per exemple. Em deu mancar alguna mena d’habilitat, en aquest sentit, i mira, parlo de les coses tal com les veig i les sento, i parlant amb aquestes persones m’adono que ho han valorat perquè elles han patit aquests jocs socials. Per altra banda, sí, en un club de lectura se’m va declarar una lectora, es va quedar al final de la sessió i em va dir que s’havia enamorat de mi a través del llibre. La vaig entendre tan bé... A mi això també m’ha passat, alguna vegada.

A Permagel hi ha una dona que vol viure amb sentit, i aquest desig i la vida que sorgeix d’aquest desig la fan patir. Però que bé que s’ho passa quan és capaç de crear oasis de delit al llarg del seu camí!

És una metàfora del llibre, de la protagonista. El permagel són capes de terra permanentment congelada que hi ha a zones molt fredes del nostre planeta i és alhora la membrana que aïlla la protagonista de l’exterior, un exterior que li resulta molt agressiu. El permagel aïlla, conserva, protegeix i no és invulnerable.

No en tinc ni idea. Ves a saber, a mi em sorprenen molt tots aquests discursos, teories, supòsits i interpretacions que es construeixen al voltant de la novel·la. Me’ls escolto i penso: així funciona el meu subconscient? Jo només he escrit una novel·la, ha estat un acte senzill, n’he gaudit, s’ha acabat, ja està. Doncs es veu que no està. El primer capítol l’he batejat amb el nom d’espantalectors, perquè és cert que és un xic més…, jo no en diria poètic, sinó emboirat. Comences a llegir i penses: aquesta dona, de què m’està parlant? S’ha tornat boja, o què? Ara m’he de deixar arrossegar per la seva veu? Quina por, oi? Deixar-se arrossegar per la veu d’una boja. El que m’agrada pensar és que el lector descobreix que ni està tan boja com semblava ni passa la vida deixant parlar els seus pensaments. Ella els domina a través de la parla i ho mostra a mesura que avança la novel·la. Crec que els passatges més poètics, en realitat, apareixen cap al final.

En el meu cas, no gaire. La diferència la marca, en gran part, el temps. Jo dedico un dia a un poema, i quinze o vint dies, potser un mes, a un poemari. Escriure una novel·la ha estat cosa d’un bon grapat de mesos. Al poema sembla que li faci el favor d’escriure’l; ell no hi era i ara hi és, en soc la creadora. En canvi, la novel·la m’ha fet sentir que me l’està fent ella a mi, el favor. Ella ja hi era, molt abans que jo me n’adonés, en algun lloc del meu cap ja hi havia aquesta veu que necessitava parlar i que ha deixat que me n’apropiï.

M’agrada escriure a casa, en una cambra petita i senzilla on tinc tot el que necessito: una taula, una finestra immensa, coses grogues i verdes... Em va bé fer-ho al meu ordinador, un pobre vell que ja només es recorda de processar textos, no li demanis res més. Darrerament bec molt te verd, abans en bevia de negre, però el cor em va dir que potser ja n’hi havia prou, d’aquell color.

No m’hi encaro. De fet, quan escric no m’encaro amb res, tan sols escric, em deixo anar, deixo parlar veus que sento, jugo amb el llenguatge…, m’ho passo bé! Escriure és com anar-se’n de vacances: pujar i baixar muntanyes, visitar museus, conèixer gent, banyar-se als llacs. Poder-ho fer cada dia és una benedicció! Escric el que em surt, hi ha passatges totalment ficticis, d’altres més autobiogràfics... Però la vida també és això. A mi m’agrada pensar que una bona part de la meva vida també és ficció. Aquesta entrevista, per exemple…, això que estem fent nosaltres dos: és biografia o ficció?

Suposo que sí, però crec que el fet de ficcionar exigeix que hi hagi una distància entre l’escriptora i allò que escriu. En aquest espai neix la ficció. I en el meu cas no hi trobo aquest espai. Quan he escrit el Permagel he estat tant ella, la veu d’aquesta dona que parla, que tot allò de fictici és anecdòtic. No m’interessa què diu, sinó què vol dir i com ho diu, la veu que hi ha al darrere, i aquesta veu soc jo, és una dona que se sent lesbiana. Em costaria molt escriure altra cosa i que el resultat fos creïble.

No em sento còmoda amb cap etiqueta. Les trobo reduccionistes, perillosament confortables.

Tenia l’original de la novel·la a les mans, una còpia impresa a casa, i em vaig preguntar: quina editorial t’agradaria que la publiqués? La resposta va ser Club Editor, pel seu catàleg, per aquella finor que desprèn cada publicació... Vaig buscar la seva adreça electrònica a internet, la hi vaig enviar... I vaig acabar coneixent Maria Bohigas, que em va convidar a passar a Club Editor.

Treballar amb ella és com trobar un cabàs de gràcies cada dia rere la porta sense acabar de tenir clar que n’ets mereixedora... Et fa sentir estimada i afortunada, i és fàcil i divertidíssim. La Maria fa que les petites coses siguin interessants, que les coses grans siguin íntimes i de carn. I sí, deu col·leccionar tisores i no li agrada que es rovellin al calaix. Però ella no obliga, suggereix, que és molt pitjor (riu). És una editora fantàstica.

Ha estat molt diferent. Ha estat la primera vegada que m’he sentit realment acompanyada per una persona de carn i ossos al llarg de tot el procés. La Maria et mira als ulls quan parla i això està bé. També és cert que el període d’edició d’una novel·la és més llarg que el d’un poemari i potser això ha afavorit aquest acostament.

Em sento com si m’haguessin acceptat en una germandat i tot plegat em quedés una mica gran. Em sento novella, petita, inexperta, amb peus d’ànec i penso... aiaiai, tu ben encaputxada amb la teva caputxeta i anar tirant, i amb una mica de sort, de tant mirar com fan els altres n’acabaràs aprenent.

Silenci. Una frase com aquesta no es respon.

Hem anat a topar amb les etiquetes. De vegades acabem pensant en nosaltres en termes d’etiquetes i tanta racionalitat no esperona el pensament; el condueix. La protagonista de Permagel gaudeix del sexe en si mateix i s’adona que la manté lligada al present, la salva dels records del passat i les projeccions del futur, la manté estàlvia en un lloc segur.

Crec que no hi té absolutament res a veure.

Cap ni una fora de mi. Cercar-me a mi mateixa, escoltar-me, tocar-me, sorprendre’m, m’ha dut a reflexions com aquesta.

A mi m’encanta pensar la dissolució d’aquests límits, tota mena de dissolucions: acoblaments, substitucions, canibalismes, incorporacions... Que no hi hagi un final, perquè de vegades la carn necessita transcendir els límits de la ment. I quan ho fa, la ment se sorprèn i creix.

Jo crec que ella se salva sola, és prou forta. El sexe l’acompanya.

Néixer és l’acte radical per excel·lència.

Depèn de la família (riu). A Permagel la família representa la vida viscuda a mitges, atenuada, i el sexe és el retrobament del cos en el cos de l’altre. No crec que hi hagi antítesi perquè són termes que avancen per plans diferents.

És curiós, perquè no apareix el nom de la ciutat, oi? Però jo m’imaginava que bona part de la novel·la, quan no es diu el contrari, passava a Barcelona. Crec que és el Lloc, on ella pren consciència de la seva pròpia persona, el símil geogràfic del seu propi cos.

En aquest sentit crec que em manca vida a Barcelona, coneixences a Barcelona i informació, en general, per respondre i que la meva resposta s’adeqüi a la realitat. Puc respondre des de la meva experiència personal dels anys que vaig viure a Barcelona, dels divuit als vint-i-sis, com a dona, com a lesbiana, i per a mi va ser una ciutat acollidora, on vaig viure amb llibertat la meva vida i la meva sexualitat. I puc dir el mateix de la resta de llocs on he viscut.

Per a mi, si és una ciutat, segur que és provisional.

Ah! No. Estic segura que en algun indret hi ha un poblet remenut que m’està esperant. Quan arribi i me n’enamori, si puc m’hi quedaré.

Ostres! No ho havia pensat mai. Em costa pensar la meva obra en termes de diàleg amb altres autores, però si algú hi veu aquest diàleg amb la Marçal, em sembla perfecte.

Ai, són pocs: Walt Whitman, Carson McCullers, Teresa d’Àvila, James Salter, Mercè Rodoreda, R. S. Thomas, Sylvia Plath...

Egon Schiele, Rubens, Johann Sebastian Bach, Vivaldi, Ludwig Wittgenstein, Raimon Panikkar, Hannah Arendt, Simone Weil, Matisse, Van Gogh, la Bauhaus, Jung... Ja paro.

En el de bona esperança. He anat treballant ara en un, ara en l’altre. Darrerament sembla que Mamut ha agafat molta força i m’hi he centrat, va creixent.

Quan m’arribi la bola de cristall et faig un truc.