Barcelona Metropolis

Un estat de modificació contínua

L’encreuament de confluències en el que ens trobem és resultat de la superposició, juxtaposició i simultaneïtat de processos personals i col·lectius, interns i externs a la vegada, a escala local i escala mundial. L’increïble flux d’informació al qual estem sotmesos crea un estat de modificació contínua, un canvi en l’estatus del saber; posa forma (in-forma) on abans no hi havia hagut contorn. L’univers es construeix permanentment gràcies a un augment constant d’informació i la nostra cultura internauta, junt amb el desenvolupament dels mitjans de comunicació i de transport, és vehiculadora d’aquest impuls creador que conté una dimensió transcendent, tot i que [encara] no s’expliciti.

Tot això comporta una nova manera de relacionar-se amb la dimensió espiritual o intangible de l’ésser humà. L’ateisme combatiu i bel·ligerant del segle passat dona pas a una generació que, més que considerar-se atea, es considera ateista, en el sentit que no creu en un Déu personal, però està oberta a considerar una dimensió interior o espiritual que no pot o no vol anomenar per no encasellar-la de nou. Ha aparegut el pluriteisme, que és diferent del politeisme. Aquest consisteix en la creença en diversos déus, o bé en el fet d’idolatrar allò que és relatiu, d’absolutitzar allò que és efímer i de sacralitzar el que és banal, mentre que el pluriteisme es refereix a les diverses formes d’aproximar-se al transcendent, conseqüència de la multireligiositat i de la pluralitat de cosmovisions, resultat de la convivència planetària en la qual ens trobem. Alhora, assistim a un renéixer de la recerca espiritual sovint al marge de les religions mil·lenàries, fenomen que s’anomena espiritualitat sense religió. Cal també esmentar manifestacions de conservadorisme religiós i els fonamentalismes, atrinxeraments cognitius i afectius més o menys defensius i ofensius, com a conseqüència d’unes identitats que se senten amenaçades. Són reaccions inevitables davant un cicle de la humanitat que s’acaba i un altre que comença.

Hereus del llegat espiritual de la humanitat

És l’hora d’heretar el llegat espiritual de la humanitat. Podem agrupar les tradicions religioses en tres grans constel·lacions: les religions abrahàmiques o teistes, les religions oceàniques o orientals, i les religions aborígens o teocòsmiques. Cadascuna té una excel·lència, i aquesta és el do més preuat que poden oferir a les altres.

Les tres religions abrahàmiques o teistes conceben Déu com el Totalment-Altre, la relació amb el qual produeix la consciència del jo, ja que és en aquesta relació on la condició humana pren la màxima consciència de la seva dignitat. El vehicle fonamental és la paraula, per la qual cosa a les tres tradicions se les coneix també com les religions del Llibre. Bíblia vol dir precisament això, Llibres, que són portadors d’una Paraula revelada, a l’escolta de la qual l’esser humà creix. Més particularment, a Israel la revelació es fa poble, en el cristianisme es fa rostre i en l’islam es fa recitació (que és el que significa Alcorà).

A les religions oceàniques l’accent està posat en la consciència de la Totalitat, on el jo es dissol per obrir-se a aquesta immensitat de què formem part i de la qual en cap moment estem separats. El seu vehicle és el silenci. Més específicament, allò propi de l’hinduisme és la identificació de l’esperit individual (atman) amb l’Ésser Absolut (brahman); allò propi del budisme és la identificació amb la Vacuïtat fèrtil que possibilita totes les formes, i el propi del taoisme és la capacitat de fluir en totes les situacions perquè la realitat mateixa és aquest Flux (Tao).

Per a les tradicions aborígens, l’experiència del Sagrat és inseparable del seu vincle amb la terra; d’aquí brolla l’instint de reverència per la natura tan necessari per a la nostra civilització. El seu vehicle per excel·lència són els rituals de restitució.

Aquestes tres constel·lacions estan en relació amb el que el pensador Raimon Panikkar va encunyar en el terme de realitat cosmoteàndrica per expressar la inseparabilitat de la dimensió transcendent, humana i còsmica.[1] Tota la realitat conté aquestes tres dimensions, i cada religió arriba a la totalitat a través d’un accent determinat. Podem dir que les religions aborígens hi accedeixen preeminentment per la dimensió còsmica, amb una particular sensibilitat per la relació amb la natura i el que ella ens dona; les religions abrahàmiques posen l’accent en la dimensió comunitària i, per tant, en les relacions interhumanes, i les religions orientals cultiven particularment la dimensió interior, de la qual cosa se’n deriva una relació més despresa amb el món material. A aquestes tres constel·lacions hi hem d’afegir la mentalitat secular, que no deixa de ser una relligació més amb la realitat.

Avui som més conscients que mai de la coexistència d’aquestes quatre aproximacions i de la necessitat de coinspirar conjuntament per resoldre els grans reptes que tenim com a civilització i com a espècie.

La triple obertura

Forma part d’aquest nou paradigma la consciència de la interrelació de tot amb tot i de tots amb tots. D’aquí neix una comprensió integral de la realitat, la qual cosa comporta una actitud d’obertura i d’escolta per viure amb qualitat i disponibilitat cada moment. A través del camí específic que cadascú esculli per conrear aquesta disposició, el que cal tenir present és en quina mesura ens ajuda a mantenir-nos oberts a les tres dimensions constitutives de la realitat.

En primer lloc, cap al transcendent, sigui com sigui que anomenem la instància primera i última que sosté el fons de la realitat, l’Ésser-més-enllà-de-tot i, alhora, l’Ésser-més-ençà-de-tot. La progressiva obertura al Misteri comporta el progressiu respecte pels diferents camins que s’hi endinsen. Això obre la via mística. En segon lloc, cap a la comunitat humana, creixent en una sensibilitat ètica cada vegada més gran. El nostre món globalitzat requereix coneixements de la complexa societat en la qual vivim per promoure diverses formes de solidaritat i per assolir el canvi social. No ens és permesa la ingenuïtat. Això obre la via ètica. I per últim, cap al respecte i la veneració per la terra. L’antropocentrisme de la civilització occidental ha portat a un greu col·lapse en relació amb la natura i els seus recursos. L’espiritualitat emergent assenyala de moltes maneres la necessitat de restablir els vincles amb la terra. Això obre la via ecològica.

Aquesta aproximació integral —cosmoteàndrica— a la realitat és una característica del nostre temps en què convergeixen múltiples perspectives i disciplines. Tots els accessos són necessaris per obrir-nos al misteri de l’existència i tenir cura de la vida, el fons de la qual es manifesta de múltiples maneres i no s’esgota en cap interpretació.