Barcelona Metropolis

Antoni Vila Casas (Barcelona, 1930) fa molt de temps que destina part de la seva fortuna a projectes filantròpics. La fundació que va crear té dues ànimes: la sociosanitària, entroncada amb la seva professió d’industrial farmacèutic (el 1960 va fundar Laboratorios Prodes, embrió del hòlding Prodesfarma, que el 1995 es va fusionar amb Laboratorios Almirall), i l’artística, que l’apassiona. Té una xarxa de tres museus: un de fotografia al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, un d’escultura a Can Mario de Palafrugell i un de pintura a Can Framis de Barcelona, a més de la sala d’exposicions més gran de la ciutat, els Espais Volart. La seva tasca de mecenatge no s’acaba aquí: promou mostres itinerants i finança festivals, universitats i institucions museístiques.

Antoni Vila Casas acostuma a atendre la premsa a la seu de la seva fundació, a l’Eixample, però aquest cop ha de fer una excepció perquè es troba a casa recuperant-se d’un any en què ha patit diversos ensurts de salut, inclòs el maleït coronavirus. Ens rep a la sala d’estar del seu àtic, a prop del Turó Park, confortable, però sense luxes, folrat d’obres d’art del gust burgès “de tota la vida”, en contrast amb les més de 3.000 peces d’artistes contemporanis que atresora la seva fundació. Som a mitjans de juliol, i Vila Casas, tot i sentir-se dèbil i parlar amb veu fluixa, ens regala una conversa emocionant (amb llàgrimes i somriures), que entrellaça episodis personals, la seva visió de la ciutat i del país, una declaració d’amor incondicional a la cultura catalana i, fins i tot, una confessió lluminosa: té un darrer projecte per fer per a Barcelona.

Heu arribat cinc minuts abans. Estava fent gimnàstica amb el físio [la fotògrafa i jo ens l’hem creuat a l’ascensor]. Ve cada dia a les onze.

El van posar en una subhasta per cinc milions de pessetes i els vaig dir que, tan gran com és, no el vendrien de cap de les maneres. I vam fer una juguesca: si no el venien, me’l quedava jo per tres milions. I així va anar. Llavors era barat, ara seria car. Ja no els val pas, tres milions. Tot això [dibuixa un cercle horitzontal amb el dit per resseguir totes les parets de la sala, atapeïdes de pintura catalana de finals del xix i principis del xx] ha baixat molt de preu. El del costat també és un Urgell, aquest era de la meva sogra. La majoria de quadres que tinc aquí són de la família, i encara m’he de rumiar com poden casar amb els de la fundació. Els mobles també; aquell d’allà era del despatx de l’avi. I mira que m’he canviat 21 cops de casa!

Soc el quart de cinc germans, érem molts a repartir. En tinc de seus, sí. Em vaig quedar sense pare als 11 anys . Ferm. Em va ensenyar com t’has de comportar. És una de les persones que he estimat més en la meva vida. Vivíem a Casp, i vaig estudiar als Jesuïtes que hi ha al mateix carrer. Em van inculcar una manera de ser i de fer que he seguit sempre: quan vaig a dormir faig examen de consciència, què he fet bé i què he fet malament aquell dia, i què puc millorar. Tinc 91 anys i continuo pensant totes les nits què puc fer l’endemà que pugui ajudar el país [no ha deixat de plorar]. Ploro perquè estic tou. El coronavirus m’ha deixat tocat. Quan parlo de les coses que veritablement aprecio i m’han fet feliç, m’emociono molt.

Des del 14 de gener que estic fotut. Vaig estar ingressat a la Vall d’Hebron 40 dies. I després, quatre mesos al llit. A més, vaig caure de la manera més tonta de totes. Tinc una cama fora de servei. Ara quan marxeu he d’anar al dentista. I demà passat, al cardiòleg. M’ho noto, que estic malament.

De les tres vacunes. El metge em va dir: “No et vull enganyar: això que t’ha agafat és com tirar una moneda a l’aire. Si surt cara te’n sortiràs, però si surt creu ja li pots dir a la teva dona que compri un terreny on enterrar-te”. A la Vall d’Hebron em van tractar molt bé i em van dir sempre la veritat. La sanitat pública és un tresor.

Va coincidir amb la preparació de l’exposició dels tapets d’homenatge a Picasso [creats per artistes d’arreu per donar-li suport arran dels atemptats de l’extrema dreta contra la seva obra durant el tardofranquisme], i em preocupava de cada detall. Vaig comprar la col·lecció sencera als fills del Jani Figueras, que la tenia, una part, no tota, al menjador de l’hotel Mas de Torrent. Quan el va inaugurar, li vaig dir que si mai se la volia vendre, jo l’hi compraria. Quan va morir, els fills em van venir a veure: “Tu li vas dir això al pare?”. Si dic una cosa, la compleixo sempre. Però no sabia que de tapets n’hi havia 400! I me’n demanaven una quantitat important. Els la vaig pagar en tres anys. El cas és que em vaig haver d’imposar perquè fessin l’exposició a la meva pròpia fundació. “Uns tapets?”, em deien [posa cara de fàstic]. Escolta, que això té una història que demostra que a l’època de Franco l’artista que no era del règim no venia res. Picasso era comunista, Miró era comunista… Dalí sí que venia, perquè en el fons n’era, de franquista. Franco no va ajudar mai els pintors que valien, i menys els de Catalunya. I encara ara passa, això. Bé, Picasso no era català, però es va fer aquí.

No és pas veritat. Jo l’únic que he fet és gastar-me diners amb el que m’agrada [s’emociona]. M’ha d’agradar, això sí. Si no m’agrada, no compro.

N’hi ha, n’hi ha. ”la Caixa”… El mecenatge és una actitud de voler protegir i posar en valor la nostra cultura, i és veritat que s’ha perdut molt aquest esperit. Em dol. Avui la gent només està per fer peles. Però jo, com que no tinc fills… Perquè els fills dels meus amics el que volen és viure bé, com els seus pares. No haver-ne tingut m’ha donat una llibertat total per fer el que he volgut sense perjudicar ningú.

Cap! Algunes han donat 25.000 euros… Em sap greu. Perquè per a mi Miró és el millor pintor català.

Sí, a sota d’un Dalí que no fa gaire també vaig comprar. És un Miró petitó. No sé quin aniversari celebràvem amb la meva dona i vam anar a París… [plora]. Perdona, perquè estic fluix de molles. A París, et deia, vaig participar per primer cop en una subhasta. I va sortir aquest Miró. T’hi has fixat, que sembla que posi “A Vila”? Vaig pujar tres vegades. Però era barat.

Sí, però no te’l puc explicar. És molt gros. I ara no sé si estic en condicions. M’espanta. I això que ho tinc tot per poder-lo fer: l’edifici, important, i el que hi he de posar dins.

Un, per ajudar els artistes que començaven; dos, per recuperar trajectòries d’artistes que ja no recordava ningú, i tres, per dedicar-me al que a mi m’apassiona: l’escultura, la pintura i la fotografia. I quatre, evidentment, també per estimular l’interès per l’art en la societat. Vaig començar amb un petit museu de 33 escultures a Pals [la seva segona residència de sempre]. Però, què passava? Que la gent que el volia visitar venia a casa i em deia que els acompanyés. Em vaig fer un fart de caminar [riu]. Després vaig comprar el Palau Solterra de Torroella de Montgrí, que va començar sent un museu amb una mica de tot per acabar dedicat exclusivament a la fotografia. Un edifici històric. Tots els meus museus s’ubiquen en espais que han sigut alguna cosa. Començant per la seu de la fundació, la modernista Casa Felip del carrer Ausiàs March. Però la primera seu la vam tenir al carrer Calàbria, en un piset, on ara té el despatx el president Jordi Pujol.

Quan va caure en desgràcia i li van treure el despatx del passeig de Gràcia, va llogar la porteria de la finca on viu. Passaves pel carrer i el veies allà al fons… A mi se’m trencava l’ànima i li vaig dir que allò no podia ser, que jo tenia aquest piset de 80 metres quadrats i que li deixava. Pagant un lloguer, perquè és patrimoni de la fundació i no quedaria bé: 150 euros. També paga la llum i l’aigua. Va anar amb la Marta [Ferrusola] i tots els fills a veure’l, i els va semblar bé. I encara hi és. El que s’ha fet contra Catalunya i contra els Pujol no té nom. Potser sí que n’hi ha algun que va estirar una mica el braç, però ell... res de res. I el partit el va tractar molt malament. Jo me l’estimo molt. I ell ara a mi també perquè, és clar, l’he ajudat. Quan ell manava i ens trobàvem, em deixava amb la paraula a la boca i se n’anava amb uns altres. És que el Pujol era molt Pujol.

El Diazepan Prodes, l’ansiolític, que encara es diu així. Diazepam, amb m, és el genèric. No poden usar Diazepan, amb n, perquè és una marca que vaig registrar jo. El va comprar un amic meu, el Raúl Díaz-Varela [Kern Pharma].

Des que el vaig fabricar, el 1964, cada dia. Encara ara. I em va bé. M’ajuda a dormir i em descontractura el coll.

Molt malament. Teníem un bon alcalde, que era Xavier Trias. Tant de bo el tinguéssim. El que necessita Barcelona és una persona que vulgui que la ciutat llueixi més. I el que tenim és una alcaldessa que ha destrossat el Poblenou amb això de les superilles, i mira que és un barri que serà una meravella quan estigui acabat, i que fa costat als ocupes. Jo he tingut un pis a l’avinguda Gaudí ocupat set anys! I davant de casa hi van posar una pancarta de vuit metres que deia “Vila Casas, cabrón, no nos deja la habitación”. Un desastre.

Soc independentista, sí. ERC no és independentista. ERC el que vol és guanyar a Convergència, o a Junts. El problema d’ara és que no hi ha cap líder. Només un, Carles Puigdemont. Ell sí que és independentista. I patirà. El faran patir. S’ha perdut l’esperit. El canvi de seu de les empreses n’és una prova. Fins i tot ”la Caixa” va marxar. ”la Caixa” ja no és ”la Caixa”, és una altra cosa. Jo, amb la meva empresa, no ho hauria fet mai. A mi tot plegat m’entristeix. El matrimoni Catalunya i Espanya no funciona. Catalunya no té res a fer dins d’Espanya. Aquells dos reis que es van casar eren de dos països del més oposat del món. Castella sempre havia conquerit terres per expandir-se. Catalunya va tirar cap al mar i es va centrar en el comerç.

Ni ara ni mai. Espanya no ens deixarà mai ser independents. Mai, mai, mai. I aquí, a Catalunya, la gent que té diners no en vol saber res.

No soc l’únic. També hi ha professionals com metges, advocats, etc. Però els que més calés tenen, no. No ho senten, no ho han viscut. Els antics fabricants ho eren tots. El que passa a Catalunya és molt i molt trist.

És que és així: el que pensi de mi la gent m’és igual, no m’ha preocupat mai. Jo estic satisfet del que faig. Hi ha amics que sí que sé que m’aprecien. Però també n’hi ha molts que es pensen que estic boig. “Són coses del Vila Casas”, diuen [plora]. Escolta, em faig un tip de plorar que em quedaré sense llàgrimes [riu]. L’art és una il·lusió com una altra. A Can Framis vaig obrir una sala dedicada a la tauromàquia, cosa que indigna tots els que diuen que hi entenen d’art. A mi els toros m’agraden i, a més, reivindico que són cultura catalana. Barcelona és l’única ciutat que ha tingut tres places alhora. I en temps de Felip IV els toros es feien a Barcelona, no a Madrid, que ni existia.

Visc bé, però no faig ostentació de res. O només de comprar obres d’art.

La del premi de pintura que donem, que va guanyar Rafel G. Bianchi. No el vaig poder entregar perquè estic com estic, però el vaig votar. També, no fa gaire, vaig comprar unes obres de Guim Tió, de Magda Bolumar, de Jaume Sans… Fins a l’any 2030, amb mi o sense, la fundació anirà comprant per tancar el cercle d’un segle d’art català. El 1930 és l’any que vaig néixer. El problema que tinc ara és que em falta espai de magatzem.

Ho deixaré tot a la fundació. Ja t’he dit que no tinc fills. De l’únic que m’he de preocupar és que la meva dona visqui bé. El patronat té instruccions que ha de continuar seguint la política del fundador. No vull que se’n desviïn, i als estatuts ho he deixat clar. Ja ho sé, que moltes coses es podrien fer millor, però no podem estirar més el braç que la màniga. Qui no estalvia, al final s’ho troba.

Les administracions no es gasten el que s’haurien de gastar al MACBA, al Museu Nacional d’Art de Catalunya… I llavors sents a dir a la gent: “Madrid sí que és maco”. Home, perquè Madrid es gasta els calés de tot Espanya. Aquí diuen que ens en donaran deu i ens en donen un. És una vergonya. Soc molt crític amb l’ajuntament d’Ada Colau, ja ho has vist, però també reconec que l’han encertat en algunes coses. Per exemple, en no deixar fer el museu de l’Hermitage. On el volen fer, al port, és un disbarat, perquè els turistes aniran del vaixell al museu. I així diran que han visitat Barcelona? Vinga.

Molts, no. Que amb els anys te’ls acabes gastant, això ja t’ho dic jo, que sí. No fan falta molts diners, el que fa falta és el desig de fer-la. Jo de petit ja el tenia. Col·leccionava unes ampolletes de la vacuna del tifus. Hi posava aigua i amb les aquarel·les les acoloria. També en vaig fer una de pesacartes, una altra de balances de peix, de gra, de carn, etc. Escolta, abans em preguntaves per aquest nou projecte que em faria il·lusió fer, i que t’he dit que és tan ambiciós… Si el puc fer, serà per a la ciutat de Barcelona. I ja t’he explicat massa coses.