Barcelona Metropolis

El disseny de l'estat del benestar i la realitat social i econòmica que afronten avui els joves fan pensar que les seves demandes seran més de naturalesa qualitativa (una reorientació de la política cap a les noves necessitats) que quantitativa (un augment en el grau d'intervenció pública). Algunes dades recents d'opinió pública semblen confirmar aquesta hipòtesi.

Encara que sempre ha existit un cert grau de conflicte polític entre les demandes i aspiracions de diferents grups d'edat, estem rebent molts senyals que, a les societats contemporànies, aquest conflicte s'està exacerbant. La bretxa creixent en preferències polítiques i electorals entre joves i grans n’és potser el millor exemple. Sabem bé que no és una bretxa específica d'Espanya, per la qual cosa és raonable pensar que les causes siguin forces estructurals que transcendeixen el nostre context, com les transformacions de les nostres economies i mercats de treball, el canvi demogràfic o la insatisfacció dels grups de població més joves davant unes polítiques públiques dissenyades per a una realitat diferent de l'actual.

Em centraré en aquest últim element. En quina mesura existeix entre els joves una demanda insatisfeta de certes polítiques? És la seva desafecció fruit de la incapacitat del sistema polític, que prioritza altres demandes i deixa desateses les seves? Existeixen raons per pensar que es tracta d'un problema particularment important a Espanya i els països del sud d'Europa, on els estats del benestar tenen un marcat biaix “gerontocràtic”: en termes relatius, tenim bons programes enfocats a les persones grans (pensions, sanitat), però no desenvolupem polítiques amb més capacitat d'incidir en el benestar dels joves (rendes mínimes, ajuda a les famílies, habitatge).

Per entendre les demandes actuals i futures dels joves, no n'hi ha prou a identificar les mancances relatives del nostre estat de benestar en termes generacionals. També cal saber com les transformacions econòmiques del nostre temps (globalització, terciarització, digitalització…) generen noves necessitats i exigències en els grups de població que passaran tota la seva vida adulta sofrint-les. Evidentment, no existeix un catàleg clar de polítiques amb les quals els estats haurien de respondre a aquesta nova economia més globalitzada, més polaritzada geogràficament, més volàtil i impredictible i més intensiva en coneixement. Però sí que podria estar emergint un cert consens sobre la direcció en la qual haurien d'evolucionar les polítiques públiques en aquest context.

En línies generals, podríem dir que en aquesta nova economia hi haurà més exigència perquè els estats transformin polítiques de “consum” (despesa dirigida a compensar determinats individus que pateixen eventualitats al mercat laboral) en polítiques d’“inversió social” que facilitin una participació digna de tots els individus en els processos productius. A més, haurem de redirigir més la intervenció pública cap a la regulació dels mercats, promovent una equitat més rellevant, no tant (o no només) a través dels mecanismes de redistribució tradicionals, sinó també mitjançant polítiques de “predistribució” que garanteixin un repartiment primari de les rendes més igualitari (això és, abans de la intervenció de l'Estat a través d'impostos i transferències).

El repte climàtic, la integració de mercats i l'existència de cadenes de valor global, processos que no són reversibles en el mitjà termini, exigiran més cooperació transnacional en termes regulatius i fiscals. I en el pla geogràfic, la concentració d'activitat econòmica a les grans metròpolis —capaces d'explotar les complementarietats del capital humà— crea noves desigualtats entre aquells que poden aprofitar la proximitat a aquests hubs econòmics i els que no; aquestes tensions exigiran intervenció pública, en forma de noves polítiques d'habitatge, mobilitat i territori. En resum, hauria de ser esperable que els joves demanin no tant un augment en el grau d'intervenció pública en la seva forma present, sinó una reorientació dels programes cap a noves necessitats i, això sí, una ambició més gran a l'hora de regular el nou capitalisme, tant a escala local com global.

Fragmentació política

Convé en tot cas recordar que la consolidació d'aquests nous conflictes generacionals sobre polítiques no implica que existeixi unanimitat dins dels joves en les seves demandes. De fet, la polarització d'ingressos associada a molts dels processos assenyalats més amunt fa que també es fragmentin políticament aquests grups, que es divideixen entre aquells que es beneficien d'aquests canvis (treballadors molt qualificats, globalment connectats, que poden secundar fortes inversions de capital humà en el capital físic heretat dels pares) i aquells més exposats a les conseqüències negatives (precarietat i inestabilitat laboral, difícil accés a l'habitatge).

Vegem-ne algunes dades. Tenen avui els joves opinions diferents sobre el paper de l'Estat? Demanen polítiques diferents? Per a això, analitzo l'última onada de la sèrie d'enquestes del CIS sobre Opinió Pública i Política Fiscal (CIS 3259). Aquesta enquesta té unes quantes virtuts: el qüestionari inclou una àmplia bateria de preguntes sobre polítiques públiques de diferent naturalesa, té una mostra raonablement gran que permet fer anàlisi per grups d'edat i, finalment, reflecteix dades recents (el treball de camp és de 2019).

L'enquesta pregunta a l'entrevistat si creu que es dediquen massa recursos, els necessaris o molt pocs a quinze tipus de serveis públics. La demanda per augmentar els recursos, tant entre els joves com entre els grans, és majoritària en totes les polítiques menys en defensa, que és l'únic dels quinze programes inclosos en el qüestionari per al qual hi ha més demanda per reduir que per augmentar els recursos. Però varia la intensitat d’aquestes preferències en funció de l’edat de l’entrevistat? El gràfic 1 mostra la diferència en el suport a les polítiques per grups d'edat. Les polítiques situades a la dreta de la línia vermella són aquelles amb més suport (o en el cas de defensa menys rebutjades) per part dels joves que per part dels grans, i les situades a l’esquerra són les polítiques més preferides pels grans que pels joves. El gràfic mostra que les diferències entre joves i grans no són gaire pronunciades, però les variacions són en certa manera interpretables a la llum de la discussió anterior: els joves estan una mica menys interessats en algunes polítiques de protecció clàssiques (seguretat, dependència, pensions…) i, per contra, creuen més necessari expandir les partides que responen a reptes de naturalesa global (medi ambient, cooperació, però també defensa). Les partides contra l’atur són una mica més populars entre els joves i crida l’atenció que aquests a penes tinguin una preferència diferent en relació amb les polítiques d'ensenyament o d'habitatge.

I què podem dir del suport genèric a la intervenció de l'Estat en l'economia? L'enquesta demana a l'entrevistat que se situï en una escala de 0 a 10 en la qual 0 significa que “s’haurien de millorar els serveis públics i les prestacions socials, encara que calgui pagar més impostos”, i el 10 indica que “és més important pagar menys impostos, encara que això signifiqui reduir els serveis públics i les prestacions socials”. La posició mitjana dels joves en aquesta escala (4,05, és a dir, lleugerament més favorable a una expansió de serveis i prestacions que a una reducció d'impostos) a penes es distingeix de la dels grans.

Bases ideològiques

Però si indaguem en les bases ideològiques d'aquestes preferències, trobem que els joves sí que són una mica diferents respecte a les generacions precedents, com suggereix el gràfic 2. En aquest cas, estimo la probabilitat d'estar a favor de més estat del benestar (responent amb un 4 o menys a la pregunta anterior) en funció de l'edat (tenir menys de 35 anys o no) i la ideologia de l'enquestat (mesura en la clàssica escala d'esquerra [1] a dreta [10]) que utilitza el CIS), i descomptant l'efecte d'altres variables, com l'educació, la classe social o el gènere de l'entrevistat. Així, entre els grans, la ideologia exerceix un poderós efecte en la direcció esperada en les preferències sobre l'estat del benestar; això és, les persones d'esquerra volen clarament més serveis, encara que això impliqui més impostos, i les de dreta volen menys impostos, encara que impliqui menys serveis. En canvi, això no ocorre entre els joves. Existeixen diverses lectures d'aquest resultat, però una possibilitat és que, entre els grups de menys edat, les diferències ideològiques entre esquerra i dreta tenen menys a veure amb la força de l'estat de benestar existent i potser més amb el disseny concret que aquest estat tingui en el futur, d'acord amb la discussió anterior.

Però perquè canviïn els termes del debat sobre el paper de l'Estat en les nostres economies i societats en la direcció de les exigències dels joves, serà fonamental que aquests aconsegueixin canviar l'agenda i la conversa política de les nostres democràcies. No cal ser pessimistes, però hauran de superar dos obstacles importants: la feblesa numèrica, per motius purament demogràfics, i la feblesa política, fruit de la seva falta d'articulació en comparació amb les generacions precedents.