Barcelona Metropolis

La lingüista i filòloga Maria Teresa Cabré i Castellví (l’Argentera, 1947) va ser elegida, el mes de juny del 2021, presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans. Esdevenia la primera dona al capdavant de l’IEC, la primera institució científica catalana, després de presidir els darrers anys la Secció Filològica, on ha impulsat l’aprovació d’una nova Ortografia i la redacció d’una nova Gramàtica.

La carrera de Cabré en el món de la lingüística és llarga: doctorada en Filologia Romànica per la UB, l’any 1990 va guanyar la càtedra de Lingüística Descriptiva Catalana a la Universitat de Barcelona i, a partir del 1994, va ocupar la de Lingüística i Terminologia de la Universitat Pompeu Fabra, on va crear l’Institut de Lingüística Aplicada.

L’any 1985, Teresa Cabré va rebre l’encàrrec de la Generalitat de Catalunya de fundar i dirigir el TERMCAT, el centre de terminologia de la llengua catalana per impulsar la normalització terminològica, és a dir, fixar les noves propostes terminològiques necessàries per al desenvolupament del coneixement en els diversos àmbits d’especialitat del català. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) des del 1989, a partir del 1993 va dirigir les Oficines Lexicogràfiques i va treballar en el nou Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC, publicat l’any 1995. Guardonada amb la Creu de Sant Jordi, és doctora honoris causa per la Universitat de Ginebra.

L’Argentera era un poble molt petit que trobàvem més bonic que no pas el poble del costat. Llavors encara pensàvem que vivíem al melic del món. Vaig estudiar a l’escola unitària de l’Argentera fins als 9 anys, quan vaig passar a l’Institut de Manresa.

Al poble ens vam quedar sense mestra, l’any que ens preparaven per anar a l’Institut. M’hauria tocat anar a Reus. Però, com que no posaven cap substituta i els meus pares van tenir por que perdés aquell curs tan crucial, uns oncles de Manresa em van proposar que anés a viure amb ells i que mirarien de trobar plaça allà. A Manresa vaig fer tota la preparatòria i el batxillerat, fins a PREU.

Amb totes les conseqüències que té això. Separar-te dels pares, dels germans... Pensa que tampoc era d’una família benestant. Veia els pares tres vegades l’any: per Nadal, per Pasqua i per les vacances d’estiu.

El meu pare tenia terres que no portava ell i, a més, tenia el forn de l’Argentera. Era forner, però també un home amb una gran iniciativa, amb un interès enorme per l’actualitat i una gran capacitat organitzativa que potser he heretat d’ell. Sempre buscava projectes en què pogués implicar la comunitat. Per exemple, va portar endavant la iniciativa de construir una piscina per subscripció popular a l’Argentera a començament dels seixanta, una granja cooperativa en què tot el poble hi podia participar i una promoció de cases barates.

Llavors m’interessava molt veure com, a través del llenguatge, es manifestaven les ideologies. I, com que m’agradava el lèxic, havia de fer-ho a partir de l’estudi de les paraules. Em va dirigir la tesi el doctor Antoni Badia i Margarit, en qui vaig trobar sempre una acollida fantàstica, però em vaig adonar que me n’havia d’anar a fora a buscar metodologia. Me’n vaig anar al Centre de Recerca de Lexicologia Política de París, que aleshores era a l’Escola Normal Superior de Saint Claude, on vaig trobar Maurice Tournier i un grup de lexicometria sorgit del Maig del 68. Per tant, hi havia una acumulació de savis de pensament progressista. El més dretà era Tournier, que era socialista. Era un món d’ebullició enorme.

Òbviament parlàvem de Catalunya, de la nació, etc., i això els francesos ho trobaven d’ultradreta. En alguns moments ho vaig passar malament, perquè en aquell laboratori tan esquerrà em consideraven d’ultradreta, perquè no podien acceptar la qüestió catalana, però ho van entendre i van publicar un llibre titulat Els nacionalismes a Espanya, als anys setanta. Fins i tot em van posar al consell editorial de la revista Mots, que era el seu òrgan.

El quid de la lexicometria era que anaves mesurant qüestions relacionades amb les paraules que et permetien veure quin discurs subterrani hi havia en el discurs superficial. Llavors ja es posava de manifest que només els partits d’arrel catalana tenien una veritable preocupació per l’autonomia catalana i que la resta, malgrat discursos inflamats, no hi tenien cap interès. Tot això té un continuador en la tasca de l’Albert Morales, que ha treballat sobre les diferents versions de l’Estatut d’Autonomia de l’any 2006, i ara ha continuat treballant sobre la pandèmia. Continua amb aquest mètode a partir de discursos polítics propis de Catalunya.

Suposa, en primer lloc, un honor, però també una oportunitat. Els càrrecs pels càrrecs no m’agraden, i cada vegada que n’he acceptat un és perquè he tingut un projecte al cap. Tot i que érem candidatura única, era important veure quin marge de confiança donaven els membres de l’Institut per actuar. I actuar vol dir traslladar el teu projecte a la institució i modelar-la, fer-la anar, orientar-la segons un projecte compartit amb els altres companys de candidatura.

Un 93% de vots positius.

Efectivament. Vaig buscar aquestes persones per al meu equip, en primer lloc, perquè guardessin un equilibri dins la institució. L’IEC el formen cinc seccions i hi ha d’haver una representació més o menys proporcional de cadascuna. A l’equip hi ha quatre seccions representades i el secretari científic és de la secció que no quedava dins de l’equip de govern. Vaig buscar persones amb les idees clares, que haguessin demostrat capacitat de treball i que ho volguessin, com les dues dones que el formen, Prevosti i Coromines, i l’únic home, el secretari Àngel Messeguer.

Més aviat he contribuït a tancar, amb la meva capacitat executiva i de gestió, tot allò que eren carpetes obertes i que haurien continuat obertes per sempre, possiblement. Sobre la base de la periodització, la sistematització, la distribució racional dels recursos humans que teníem... he fet molta feina de fons per tancar carpetes.

Com l’Ortografia. Però pensa que el projecte de reforma de l’Ortografia ja el vaig trobar en marxa, impulsat per l’anterior president de la Secció Filològica, Isidor Marí. Arran del centenari de les Normes ortogràfiques es va prendre la decisió de tornar a estudiar l’Ortografia, un meló que mai s’havia encetat, perquè fa molta por tocar-la. Pel que fa a la Gramàtica, portàvem un procés llarguíssim. Des de després del mandat del doctor Badia ja s’estava fent un nou projecte, que anava variant de model cada vegada.

Pel que fa al Diccionari, ja vaig participar a la primera edició del DIEC, perquè vaig entrar per ajudar Joan Bastardes, director de les Oficines Lexicogràfiques. Quan es va retirar, als setanta anys, jo era relativament jove i no em tocava, però no em va quedar altre remei que posar-m’hi. El doctor Badia m’ho va demanar. D’aquí en va sortir la primera edició del DIEC, que en quatre anys vam haver de tenir al carrer.

Perquè el govern de la Generalitat de Catalunya va posar com a condició per continuar finançant l’Institut que s’havia de treure un diccionari tant sí com no. L’única solució era agafar l’actualització del Diccionari de Pompeu Fabra que s’estava fent a les Oficines Lexicogràfiques i convertir-lo en un nou Diccionari. Va ser una feina molt dura i desagraïda, perquè es va fer de pressa i corrents. Després vaig iniciar la segona edició, però me’n vaig tornar a la Universitat. Gràcies a la primera edició es va poder fer la segona, una revisió sistematitzada de la primera. Si la primera es va fer en quatre anys, la revisió es va fer en onze. Això no es diu mai, i no em vull posar medalles, però capacitat de gestió i execució en tinc, perquè, si no, el DIEC no s’hauria fet en quatre anys.

En primer lloc, no parteix de diccionaris anteriors, sinó del corpus textual de la llengua catalana, del discurs real de la llengua. També hi ha un canvi en el que es considera estàndard. Fins ara s’hi considerava el que es trobava present en almenys dos dialectes. Ara, en canvi, es considera que ho és el que és present en més d’un dialecte o només es troba en un i hi té prestigi o és solució única. D’aquesta manera qualsevol parlant d’un territori troba en l’estàndard aquelles paraules que ha usat tota la vida o són solució única en el seu territori. Per això parlem d’un estàndard inclusiu i del diccionari en diem “pancatalà”, perquè qualsevol parlant de qualsevol racó del territori s’hi ha de poder sentir identificat. Ens agradaria que tots els parlants del català tinguéssim un sol diccionari, de la mateixa manera que tenim una sola Ortografia, perquè les altres institucions s’hi han adherit.

També té la seva lògica que passi discretament. Al Principat ha estat ben rebut, però hi ha d’altres territoris on encara hi ha contestació contra tot allò que signifiqui unitat de la llengua catalana. Aquest pacte ha estat recorregut al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, perquè la dreta el considera una traïció al poble valencià. Però el cert és que el govern valencià ha canviat, com també ha canviat la gran majoria de membres de l’AVL. I si els membres de l’AVL creuen en la unitat de la llengua, has de tirar per aquest camí.

Això és normal, i jo m’ho he agafat com una foguerada que baixarà, però els fets s’acabaran imposant, perquè tots aquells òrgans de difusió de la normativa i del model de llengua l’han acceptat: els diaris, les editorials, l’escola i l’administració. A l’escola es va acceptar a través del Departament d’Ensenyament, i als mitjans, a través del pacte que vam fer amb els responsables lingüístics dels mitjans a través de l’Acadèmia Oberta.

L’acadèmia ha d’escoltar tothom, i, quan prens una decisió, per més consensuada que sigui, si la gent no la segueix és un fracàs i has de tirar enrere. Però no és aquest cas. El debat sobre la llengua és positiu, perquè vol dir que la llengua preocupa molta gent, però quan llegeixes algunes persones que es declaren fanàtiques dels diacrítics tradicionals veus que fan faltes d’ortografia elementals als seus escrits. Hi ha molts prejudicis i una certa por a desaprendre una cosa que ha tingut una representació mental gràfica. No es posen en la pell del qui s’introdueix en l’escriptura, com aquell nen o nena que comença a escriure i a qui li has de donar les coses tan clares com sigui possible. I el tema dels diacrítics —que recordem que Fabra no els volia, com no volia accents—, cada vegada anava creixent més, sense normes clares.

En una acadèmia has de consensuar les decisions, i ell, amb els diacrítics i els accents, no se’n va sortir. Es van aprovar les normes amb accents i amb diacrítics. Ara hi havia una posició molt àmplia d’eliminació de l’accent diacrític com a tal, però va prevaldre la negociació i en l’acord es van mantenir uns casos que per a alguns eren irrenunciables.

Totes les llengües tenen les seves dificultats d’aprenentatge. Penso que a vegades falta acceptar que les llengües evolucionen, excepte aquelles que estan dins d’una campana de vidre, que no ho fan. Les que treus de la campana de vidre però tenen molt poder evolucionen al ritme dels seus parlants, i això es troba molt natural. Com que les llengües estan en contacte les unes amb les altres, hi ha llengües que evolucionen per pressió exterior de les altres. Es tracta de defensar que la llengua evoluciona perquè és viva i, alhora, defensar que la pressió exterior pot ser legítima sempre que no t’envaeixin i puguis controlar el que es consolida. En el moment que perds el control de la consolidació, la llengua és envaïda per una altra i corre el risc de substitució.

Hi ha d’haver una insistència enorme, que s’està despertant de nou, en assegurar la fortalesa de la llengua vehicular a l’escola. Cal sortir de l’escola amb una bona estructura mental i lingüística en la llengua pròpia per després adquirir una nova llengua, i no haver de traduir. Només amb una estructura consolidada en la llengua pròpia pots aprendre’n una altra.

La manera de crear nous termes en una llengua és crear coneixement. Especialment en el terreny especialitzat, sorgeixen neologismes quan tens necessitat de batejar coses que inventes, que crees, que descobreixes. En el moment que hi ha comunitats que no creen coneixement sinó que l’importen, aquests termes venen batejats. Com ho han de fer aquestes llengües per tal de no ser envaïdes per noves determinacions?

Durant un temps era el castellà, perquè l’anglès ens venia a través del castellà, i ara ho importem directament. No es tracta de no acceptar cap anglicisme, perquè, si els nostres científics tinguessin una fortalesa suficient en la llengua pròpia, a l’hora de crear discurs científic en català crearien i adaptarien els manlleus. Adaptarien el manlleu fonèticament o bé buscarien una nova paraula. Hi hauria un discurs espontani català, amb terminologia catalana encara que provingués de l’anglès. El problema és que no tenim aquesta fortalesa lingüística i el més fàcil és o fer la classe en anglès o prendre tots els anglicismes. I una llengua que va perdent dominis de comunicacions és una llengua que està perdent una part del seu territori. A mesura que vas perdent territoris especialitzats es crea una certa diglòssia. No és que el català no serveixi o sigui poc ràpid, sinó que li manca fortalesa i capacitat de crear neologismes a partir de la pròpia vitalitat lingüística.

Caldrà afrontar-lo en el moment que sigui prou generalitzat. Ara hi ha cercles o nuclis militants, que respecto, i que fan bé anant a totes per allò que creuen. Però perquè la Gramàtica normativa canviï cal que l’ús generalitzat, l’estàndard, pressioni. Hi ha d’haver molta més acceptació perquè es produeixin aquests canvis. Ara bé, qualsevol és lliure de fer servir el que cregui.

L’acadèmia no és un “ordeno y mando”! Quan l’acadèmia fixa la norma, no ho fa per reial decret, sinó perquè hi ha uns usos que pressionen. Cal estudiar-los, veure’ls de prop i, en el moment que tenen prou generalització i s’adiuen amb la llengua, es posen dins la norma.

Després de dos llargs segles en què, més enllà de petits grupuscles sense visibilitat, no hi havia discurs formal en català ni ciència en català, la creació de l’IEC responia a la necessitat de tenir una estructura que es dediqués a estudiar, recopilar i descriure el patrimoni català en tots els sectors, ja fos jurídic, arqueològic, literari o científic.

A les institucions grans i històriques els costa d’adaptar-se als canvis d’una manera àgil. Per exemple, la comunicació s’ha tingut una mica abandonada. Era més important que els membres es poguessin incorporar en recerques que no pas comunicar-les, i potser bona part de la tasca de l’IEC no ha estat ben exterioritzada ni publicitada. Sovint, si les coses estan molt ben fetes però es tanquen al calaix, no tenen cap incidència.

La tradició és un avantatge i un desavantatge. Com a llast, sempre trobaràs persones que s’agafaran molt al llegat i, si te’l prens com una àncora, no permet fer passos endavant. Però que les institucions siguin històriques t’encoixina, perquè han consolidat una sèrie de coses que t’asseguren que no es pugui tirar enrere i que la institució no desaparegui. Per això penso que és bo que els mandats estiguin pautats a quatre anys amb possibilitat de quatre anys més, perquè quan una persona comença té noves idees i és bàsic. Si no fos així, el pes de la història t’arrossegaria.

Lluitaré perquè l’IEC esdevingui una referència també per a les institucions públiques per l’interès del nostre treball. No d’una manera gratuïta, no només perquè vam ser fundats pel poder polític. No em plantejo que els poders públics hagin de sostenir l’IEC d’una manera única, sinó que ha de tenir els recursos necessaris per fer allò que creu que és eficient de fer i que servirà al país. Es tracta de creure en els somnis, que et permeten anar una mica més enllà. Si no creus en un horitzó més llunyà, és difícil que facis grans coses. I si només creus en el present i no mires al futur, només fas bullir l’olla.

M’agradaria que, de portes endins, l’IEC estigués ordenat i amb un canvi de cultura sobre la seva manera de funcionar, a través de projectes concrets, amb transparència i rendiment de comptes, etc. De portes enfora, voldria que l’Institut tingués una incidència a través de la seva opinió autoritzada i científica; concentrem una massa d’especialistes de tot el territori de llengua i cultura catalanes en totes les matèries científiques. La darrera cosa que m’agradaria és que la Secció Filològica recuperés l’energia i el temps necessaris per fer projectes científics com fan totes les seccions que no s’han d’ocupar de la normativa.