Barcelona Metropolis

El Papa ens preocupa. No esperàvem que ho acabés fent. Ens ho havia insinuat de tant en tant, amb segones, aquells subterfugis tan seus, però no li vam fer cas. En descàrrec nostre, diré que ningú no fa gaire cas del seu pare quan aquest s’acaba de jubilar. Menys, encara, si es passa tot el dia a casa. Els jubilats són bombes de desestabilització familiar. L’home no sabia com matar el temps i ara ens preocupa, deia.

Abans era previsible. Ell venia de treballar, maleïda fàbrica, coi de feina, estic tip d’en Sugranyes, qualsevol dia li diré qui soc, sí, sí que ho faré, i es quedava mig adormit davant la televisió fins a l’hora de sopar. Però es va acabar. Passaven les primeres setmanes sense Sugranyes ni deu hores diàries de maleïda fàbrica i el Papa s’arrossegava per casa com un mort vivent. Ja en feia, de coses, ja contribuïa, però d’esma. Ara té un projecte que ens espanta una mica.

A tots ens hauria agradat que el pare hagués començat a pescar, com la majoria de jubilats del carrer. Pescar una truita d’una lliura fa feliç a tothom menys al Papa. A més a més, hauria d’haver-se sentit orgullós quan l’avi, el pare de la Mama, tot d’una se l’havia començat a mirar amb uns altres ulls. Ara el considerava un dels seus, del club dels mata-el-temps. Això l’habilitava per donar consells de veritat, ja podia parlar de política amb propietat i, sobretot, ja podia pescar truites. Però és evident que el Papa mai no havia trobat el sentit de les paraules temps lliure, no sabia com posar-s’hi. A casa pensem que cal buscar-ne les causes en el seu passat remot.

Sabem per la nostra tia, la germana del Papa, que de petit no va tenir aficions destacables o dèries, de les que surten a relluir quan es fa memòria d’algú. Fora de l’escola i de casa, cremava les hores a la parròquia del poble, l’escombrava, polia els oriplates i enllustrava les sabates del rector. Això bé podria ser una afició, però més aviat era una activitat per eliminació. No corria pels carrers amb els altres nanos, no li interessaven ni les pilotes, ni les bicicletes ni les trampes d’ocells.

Creiem que tanta parròquia li va modelar definitivament el caràcter. Fet i fet, la litúrgia i el xiuxiueig capellanístic podien haver esculpit una afició real, Déu. Vist així, ara cap dels seus fills ni jo mateixa no tindríem cap problema amb ell, perquè no existiríem. El camí del Senyor, però, es va estroncar quan li va tocar guanyar-se les garrofes. Amb setze anys pelats, el primer sou el va rebre fent de sereno a la fàbrica de taps de suro, on el besavi tenia un càrrec mig important, i de l’empresa ja no se n’ha mogut fins a la jubilació. Cinquanta anys a la fàbrica passant per tots els càrrecs de baix.

La Mama va entrar a la fàbrica amb divuit anys. Diu que es va enamorar del Papa perquè el va conèixer de nit, en la penombra de la taquilla. Quan ella sortia de treballar, cap al tard, perquè netejava les instal·lacions, ell ja es trobava fent guàrdia. Cada vespre, l’equip de noies de la neteja es perdia carrers enllà. Llavors el Papa es cuidava de tancar les portes amb clau. Una nit, la Mama i una altra es van haver de quedar a fer un parell d’hores extraordinàries. Encabat, quan sortien, van veure aquell noi taciturn que, cosa estranya, s’esperava fora de la taquilla. Com que la Mama era moderna, fumava, se li va acostar per demanar-li un misto. L’altra, que no era tan moderna, es va fondre sense esperar-la, i ell, en veure venir la nostra futura i estimada Mama, es va refugiar al seu imperi de dos per un metres. La Mama, no obstant, sempre atura aquí el relat del seu enamorament del Papa. Ni els fills, ni em sembla que les poques amistats que tenen tampoc, ningú, doncs, no sap com va progressar l’idil·li fins al sí, ho vull. Un cop casats no van fer cap viatge. Ell, a banda de fer-se fer la casa, només va destinar un sobreesforç d’hores per comprar el cotxe que des d’aleshores l’ha dut i tornat de la feina: un Wick 145.