Barcelona Metropolis

Editora en català de la Premi Nobel Svetlana Aleksiévitx i de l’escriptor africà Ngũgĩ wa Thiong’o, Laura Huerga ha construït un catàleg que vetlla especialment per la diversitat cultural i lingüística i pel compromís amb les llibertats i els drets humans. En aquest sentit, i convençuda que projectes com Raig Verd han ajudat a ampliar el nombre de lectors en català i a oferir noves mirades, l’editora creu que només el vincle amb els lectors i llibreters podrà fer sobreviure el sector editorial, posat a prova per la crisi de la covid-19.

Els viatges de Gulliver va marcar l’inici de la meva lectura adulta, perquè és la primera novel·la que em va fer pensar que als llibres hi havia alguna cosa més que no pas una forma de passar-m’ho bé. D’aquí vaig passar a Borges i a Dostoievski.

La meva família era molt humil. La meva mare ens va criar a la meva germana i a mi amb l’ajuda de la meva àvia, treballant de senyora de fer feines. A l’escola s’estimulava la lectura, però va ser la nostra mare qui ens va impulsar a llegir. Ens portava a la biblioteca i a comprar llibres. Tot i el poc que teníem, un llibre era de primera necessitat.

Des dels catorze anys he treballat per guanyar-me la vida, però cada feina em permetia aplicar coses que aprenia. A Decathlon vaig posar en pràctica el meu coneixement del francès, a l’òptica vaig aprendre a fer webs i això em va permetre entrar al món de la borsa... Però l’objectiu era sempre guanyar-me la vida.

Les llengües per a mi han estat un instrument d’emancipació. Haver estudiat i ara poder llegir en sis llengües m’ha permès tenir un gran instrument d’independència.

El catalitzador d’aquesta decisió va ser el 15M i la crisi econòmica que arrossegàvem des del 2007, però que en el meu cas es va materialitzar el 2011. El que veia a la borsa era dramàtic i em sentia un instrument del capital. Tenia els diners, tenia el temps i vaig decidir que no volia dedicar la meva vida a treballar a la borsa.

Veníem de la crisi del 2007-2008, i el 2011 el mercat editorial s’estava rendint a les normes de la rendibilitat econòmica. El sector editorial sempre té una lluita amb què es pot vendre amb més facilitat i el que cal és corregir aquest biaix, no rendir-se a la mera rendibilitat. És evident que tots, d’una manera o altra, ens acabem rendint a les lleis del mercat, perquè sense vendre ningú podria continuar; però cal fer una certa resistència al teu catàleg, un equilibri entre aquells que permetran editar i aquells noms que no ho tenen tan fàcil. Trobar un equilibri òptim és el que volia fer i és la meva feina.

Durant el primer any, entre que vam crear l’empresa l’any 2011 i editar el primer llibre el 2012, vam estar preguntant a llibreters, coneixent distribuïdores, escoltant tothom... Hi ha molta gent amb moltes ganes d’ajudar. Per exemple, Javier Cambronero, de la distribuïdora UDL, que va morir l’any 2013.

Teníem clar que no podíem repetir coses que ja s’han fet. És a dir, no volíem crear un projecte editorial que ja existís. Ho dic a tothom qui em ve a demanar consell: no pots fer un Anagrama avui dia. Per context, per autors, per persones... és impossible repetir una experiència editorial. Per això teníem clar que no podíem emular cap projecte editorial que ens agradés, sinó que havíem de fer-ho de bell nou. Havíem de buscar el nostre camí, agafant tot allò que s’havia fet bé d’altres editorials que ens agradaven, com Edicions de 1984, Quaderns Crema o la mateixa Anagrama. És a dir, les editorials que ens van fer lectors.

No sé si som referent, però som accessibles. A tothom qui s’apropa a parlar amb nosaltres intentem acollir-lo, aconsellar-lo, ajudar-lo, com van fer amb nosaltres quan començàvem. Hem de tornar el que ens van donar.

Això encara no m’ho crec! Va ser una benvinguda i una acollida molt especial per part del Gremi de Llibreters. No sabíem ben bé què significava perquè acabàvem de començar, però quan més temps passa més valor li dono. Fins i tot més que als premis Nobel, o d’altres premis que hem pogut afegir als nostres llibres. El Llibreter ens va posar al mapa literari, amb un premi que guardonava una idea contra corrent, un autor neerlandès, d’una literatura pràcticament inexistent entre nosaltres...

Per nosaltres era i ha estat sempre un eix transversal del projecte. Com tothom, jo també sóc víctima de la invasió de la literatura i la cultura anglosaxones. La majoria de la música, del cinema i de la literatura que consumim és anglosaxona. La majoria del que es tradueix és de l’anglès i, per més rica que sigui la seva cultura, és impossible que la literatura anglesa produeixi tant i tan bo i que, per contra, les altres cultures no produeixin res. De fet, aquesta invisibilitat la patim a casa nostra amb la literatura catalana.

No publiquem tants llibres d’assaig, però sí que tenen molta visibilitat. Són llibres sobre temes actuals, sobre conflictes evidents del nostre entorn (fake news, censura, reivindicació del carrer, el paper de les humanitats), que m’enriqueixen i em donen aire. L’assaig m’agrada molt, però em feia molta por. I més, fer assaig en llengua catalana, que pràcticament no se’n fa. Ara puc dir que és una de les experiències més agradables de la meva tasca. La narrativa m’encanta i és la base de Raig Verd, però l’assaig s’ha convertit en un estímul i una exploració alhora. Actualment publiquem un 80% d’autors estrangers en narrativa, però en canvi en assaig és pràcticament 50-50.

Tu, calla! neix d’una necessitat en un context on es crea una llei —la Llei Mordassa— per censurar el ciutadà, en aquesta dicotomia entre llei i justícia, que fa que una llei sigui legal, però no necessàriament justa. Amb la Blanca Busquets, amb qui tenim una complicitat molt gran i amb qui compartíem aquesta inquietud, volíem aprofundir en aquesta reflexió. Al final, es va convertir en un llibre perquè crèiem que teníem alguna cosa a explicar.

Penso que al principi era més velat, menys evident. Potser no m’atrevia tant a fer-ho explícit, però s’ha anat fent més clar amb el temps i hem convertit l’editorial en una eina de reivindicació evident.

Jo al lector no li demano res, i mai he sentit que els autors que tenim li demanin res. Tenim autors molt generosos, que responen al lector amb una humilitat absoluta. He tingut la sort de conèixer la majoria d’autors que he publicat i no parlaria d’exigència. Al contrari. Exigència, a més, què vol dir? Que són més difícils de llegir? Tot dependrà del que tu esperis de la literatura. Si només vols passar l’estona potser els trobaràs exigents... Però tot depèn del llibre, també en tenim que et poden fer passa una bona estona!

En publicàvem deu, però aquest any hem hagut de saltar-nos els propis límits. Al final el límit de veritat és el que jo pugui assumir. Estem fent més llibres, però tots passen per les meves mans. En el moment que jo no pugui assumir-ho, com que sóc molt controladora, tindré la sensació que perdo el control del vaixell i afluixarem el ritme. Al final, hi ha editorials que fan seixanta llibres l’any sense perdre la personalitat. De tota manera, la idea seria mantenir un límit de setze o divuit llibres l’any.

Una cosa que faig molt bé és envoltar-me de persones molt bones. Tinc la sort de trobar persones molt bones en la seva feina que li donen el seu toc personal. Que tot passi per mi no vol dir que tot Raig Verd sigui jo.

Per nosaltres són base i, alhora, són amics. Formen part d’aquest pensament crític que hi ha darrera l’editorial. A banda de la seva implicació i de fer-los sentir valorats, les condicions de temps i remuneració tenen a veure amb això i fan que el seu treball sigui sòlid.

Crec que nosaltres i altres editorials independents com Males Herbes i Periscopi, que són de la mateixa època, aportem diversitat i, com que no publiquem els mateixos llibres, el que fem és ampliar l’oferta. No ens barallem entre nosaltres sinó que estem guanyant lectors a la llengua castellana. Estem permetent que lectors catalanoparlants trobin els llibres que els interessen en la seva llengua. Depèn de nosaltres la tasca d’ampliar el milió de lectors en llengua catalana i, per això, hem de fer una bona feina.

Seria el moment que apareguessin més petites editorials independents especialitzades. I quantes més, millor. Però no perquè una editorial gran o mitjana sigui dolenta, sinó per la diversitat que ofereixen.

Vam estar dos anys treballant per publicar el primer llibre, Temps de segona mà. La fi de l’home roig, traduït per la Marta Rebón, i quan jo deia a periodistes i editors que havia comprat un llibre d’una escriptora russa que explicava el pas del comunisme al capitalisme, tothom arrufava el nas. Em deien: “Ets boja? Això no és vendrà!”. I de fet, jo creia que en vendria 200 com a molt, perquè era molt especialitzat. Però portava 100 pàgines en francès i ja estava decidida a publicar-lo.

Va ser una sorpresa increïble. Marxava cap a casa i em truquen de TV3. Jo estava als ferrocarrils, no tenia bateria... Va ser una odissea. Quan van trucar a l’editorial, les noies es van posar a celebrar-ho. Va ser molt bonic, però inesperat.

És una elecció conscient i buscada. Intentem fer sempre una reflexió crítica sobre nosaltres mateixos i vam veure que no sabíem ni havíem publicat res sobre l’Àfrica. Ens vam adonar que no es publicava pràcticament res de literatura africana. Ell n’és una de les veus més destacades i referents. I és referent també en la qüestió de les llengües, en la reflexió sobre la importància de les diferents llengües que fa a Descolonitzar la ment, per exemple.

Sé que en el món editorial et trobes de tot, però he tingut molta sort de trobar gent generosa, humil, accessible... que respon molt al tipus de llibre que fem i als valors que busquem.

Si no hagués guanyat el Nobel diria l’Aleksiévitx, per l’aposta per allò inaccessible i desconegut que comportava. Cada any, però, diria un autor diferent. Ara et diria la Magdalena Tulli, una de les autores de resistència del catàleg, una de les veus més importants de la literatura polonesa.

En un moment determinat em vaig adonar que havíem publicat molts homes per ser una editorial formada per dones. La meva biblioteca també està feta majoritàriament per homes. I per això toca lluitar contra aquesta inèrcia que ens porta a publicar, a llegir, a comprar llibres escrits per homes. El que ara fem molt és investigar, és buscar-les. Les dones que publiquem —Ali Smith, Ursula K. Le Guin, Magdalena Tulli, Nnedi Okorafor, etcètera— les hem anat a buscar.

És difícil parlar per tot el sector del llibre o inclús de les editorials independents, però dins el món de la cultura som dels menys afectats. S’han tancat les llibreries dos mesos, coincidint amb Sant Jordi, però som dels menys perjudicats comparats amb els que necessiten un públic presencial: cinemes, teatres, concerts. Si ens tornen a confinar, podem continuar venent llibres. La meva feina la puc continuar fent —malgrat que el confinament afecta la concentració, la conciliació és complicada— però un concert no es pot fer des de casa.

Potser fins ara no n’era prou conscient, perquè en el moment en què hem fet una crida als nostres lectors, ha estat impressionant. Aquesta consciència dels lectors de voler que projectes com els nostres continuïn i de contribuir-hi comprant els nostres llibres és el que ens salvarà. L’any vinent, si podem dir que hem sobreviscut, serà gràcies als lectors.