Barcelona Metropolis

Judith Colell
Directora, guionista i productora. Presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català

Arribar a la situació actual ha estat possible gràcies al fet que han començat a aparèixer referents. Quan jo era jove, aquí només teníem com a referents un parell de cineastes, Pilar Miró i Josefina Molina, i en l’àmbit internacional també n’hi havia poques. La generació actual ja n’ha tingut més, perquè ja som unes quantes les dones que ara rondem la cinquantena que hem dirigit i produït pel·lícules, i algunes hem guanyat premis en diferents festivals.

Sempre m’havia preguntat per l’anomenat sostre de vidre, fins que em vaig adonar que aquest era el fet de no tenir a ningú en qui fixar-se, que hagi obert camí. I això passa en totes les professions que són molt masculinitzades, com la direcció de cinema, però també la d’orquestra, per exemple. I ara que comença a haver-hi referents veurem com cada vegada tindrem més casos.

Un altre fet que em fa afirmar que no es tracta d’un boom, sinó que la situació actual tindrà continuïtat, és que les universitats estan plenes de dones. A les meves classes cada vegada tinc més noies que volen dirigir, ser productores o escriure guions, i ho diuen tranquil·lament, amb les idees molt clares. I això és fantàstic!

Les dones hem demostrat que, quan hi som, som molt bones. Hi havia alguna cosa que ens frenava, i ara no hi ha res que ens aturi.

Alba Sotorra
Directora, guionista i productora de cinema

A les escoles de cinema sempre hi ha hagut més noies que nois, però elles es perdien pel camí. Ara estem en una conjuntura molt especial en la qual la dona ha fet un pas endavant, i aquí s’hi barregen diversos factors, com ara la influència que han tingut les polítiques d'intervenció pública. Des de les associacions de dones, com l’Associació Promotora de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIMA) i Dones Visuals, entre d’altres, hem fet molta pressió política perquè l’Instituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales (ICAA), que és la institució que finança el cinema, incorporés mesures per regular una desigualtat greu: no hi ha paritat en el món del cinema, on és necessària perquè l’àmbit audiovisual té un gran poder a l’hora de formar estereotips o trencar-los, i de reforçar la visió del món o ajudar a tenir-ne una de nova.

Si tenim un cinema en el qual les dones som una gran minoria —parlem del 12% o el 15%—, òbviament els productes audiovisuals que consumim, i que influencien la societat, estan esbiaixats.

Gràcies a aquest impuls, els projectes liderats per dones o que n’incorporen en alts càrrecs tenen una major puntuació. I encara que aquesta puntuació és petita, ha estat un incentiu perquè els productors —que treballen sempre amb els mateixos col·legues homes— s’aturin un moment a pensar i mirar si hi ha dones que puguin incorporar als seus equips. I s’han adonat que n’hi ha moltes i que són bones.

Neus Ballús
Directora de cinema i guionista. Impulsora de l’associació Dones visuals

Hi ha unes quantes dones de les quals se’n parla molt perquè han fet pel·lícules que han estat premiades en festivals i, de sobte, tenen molta visibilitat i repercussió. Però hem d’anar amb compte, perquè, si mirem el volum total de la producció, el concepte de boom no s’està produint, perquè la proporció de pel·lícules fetes per dones encara és molt baixa, cosa que significa que no hi ha paritat en el sector del cinema.

El que sí que hem observat a Dones Visuals és que tenir pel·lícules liderades per dones —en la direcció, el guió o la producció— implica una renovació dels continguts, però també dels equips. S’incorporen dones com a caps d’equip en sectors que eren molt tècnics i molt masculinitzats, com la direcció de fotografia o de muntatge.

Tinc la teoria que els projectes liderats per dones han hagut de passar tants filtres per poder ser realitzats que, com a mínim, tenen qualitat, originalitat o aporten un punt de vista nou. El darrer any, tots els grans festivals els han guanyat dones, i els festivals i les acadèmies reconeixen l’originalitat i la novetat. La incorporació de punts de vista nous, de gent que fins ara no podia accedir a construir el relat —siguin dones o altres col·lectius minoritaris—, aporta aquesta novetat que després el públic reconeix i agraeix.

El que encara no ocorre és que la indústria aposti per aquests punts de vista. De moment són els festivals i els premis els que fan de punta de llança, però encara no tenim el suport total de la indústria.

Nathalie Modigliani
Gestora cultural i programadora de pel·lícules per a adults i infants

El cinema fet per dones no és ni de bon tros flor d’un dia. Tenim una generació de joves dones cineastes, i aquesta tendència no anirà a la baixa. Des de Tres dies amb la família (2009), de Mar Coll, que va donar el tret de sortida d’aquesta nova fornada de cineastes, les dones amb força en l’àmbit nacional i internacional van en augment. Podem parlar de Neus Ballús amb Sis dies corrents (2021); d’Arantxa Echevarría amb Carmen y Lola (2018), o d’Èrika Sánchez amb Panteres (2020).

A més, l’increment de presència femenina no és només en l’àmbit de la realització; veiem equips tècnics i artístics amb una participació creixent de dones. Aquest seria el cas d’Alcarràs, on la presència de dones amb càrrecs directius és significativa en els camps de la producció, la fotografia, el muntatge, l’art, la decoració, el vestuari, etc.

A la vegada, els films de dones ens arriben més perquè expliquen històries quotidianes, properes, sensibles, que són el reflex de la complexitat de la societat, però des d’una mirada molt personal. I és així com afloren els sentiments, les emocions.

Dit això, queda molt recorregut per arribar a un equilibri en el món audiovisual. Tot i l’evolució favorable, persisteixen moltes desigualtats. A França, un estudi del Centre national du cinéma et de l’image animée del 2017 revela que només el 23% dels llargmetratges nacionals són dirigits per dones. El potencial és gran i s’ha d’aprofitar.

Isaki Lacuesta
Director de cinema i guionista

El cinema fet per dones no pot ser flor d’un dia, perquè la manca de dones cineastes era una anomalia. Als anys noranta, quan érem estudiants, a les aules ja hi havia una paritat que després no es traslladava al món professional. Ara bé, és important no donar res per guanyat. Només cal veure els testimonis que la cineasta Delphine Seyrig va filmar durant els anys setanta (a l’exposició Musas insumisas) o llegir les converses entre Marguerite Duras i la periodista Xavière Gauthier (al llibre Les parleuses) per comprovar que tot just ara comencem a tenir una situació d’igualtat que fa cinquanta anys semblava l’inici d’un procés imparable. Tot recula amb facilitat.

No m’agrada anomenar boom a aquestes passes cap a la normalitat; la paraula boom sembla que descrigui una anomalia puntual. Fa dècades que es percep que no hi havia correlació entre els talents emergents i la producció professional. Ara que vivim un moment de gran crisi econòmica, el món audiovisual funciona a l’inrevés i té més demanda de professionals que mai: serà important assegurar que l’activitat de les dones no reculi quan la crisi arribi a l’audiovisual. Una activitat que no pot quedar acotada pels guetos d’estils preestablerts. Les dones poden fer i fan cinema d’acció, terror i comèdia, pel·lícules genials i espantoses.

María Adell Carmona
Docent i codirectora del departament d’Estudis Fílmics d’ESCAC i del màster universitari en Estudis de Cinema i Cultura Visual

El canvi és global i definitiu. No crec que hi hagi marxa enrere, que puguem tornar a una indústria, a un ecosistema audiovisual en el qual no es tingui en compte la diversitat. Els fets hi són i són evidents: les pel·lícules guanyadores als festivals més prestigiosos en el darrer any estan dirigides por dones. A això s’hi pot sumar el fet que cineastes catalanes com ara Carla Simón o Nely Reguera han pogut aixecar i dirigir segones pel·lícules —que, després d’una òpera prima d’èxit, sempre és el gran repte— que han passat per festivals de prestigi i han aconseguit crítiques excel·lents.

Això no obstant, encara cal fer molta feina pel que fa a les quotes, la inclusió i la diversitat per consolidar cineastes que han fet excel·lents òperes primes i que haurien de poder seguir treballant i dirigint les seves pel·lícules.

Per què passa aquest boom ara i no abans? Crec que hi ha una confluència de factors: un canvi global, social, ha forçat un altre canvi en la mentalitat de la indústria, que s’ha traduït en una voluntat política de legislar per reparar aquesta desigualtat (las famoses quotes). I intueixo —i hi ha projectes d’investigació en universitats i col·lectius com l’Associació Promotora de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIMA) que ho han analitzat— que el paper de les escoles de cinema ha estat fonamental en aquest accés de les cineastes a la indústria audiovisual. Un altre factor important és que moltes de les professionals que es troben en actiu són també docents, i això les pot convertir en models aspiracionals per a les estudiants.

Blanca Almendariz
Dinamitzadora de projectes educatius sobre cinema i arts visuals, professora de la UOC i fundadora del Col·lectiu TARA

Sempre hi ha hagut dones cineastes, però aquestes no han tingut visibilitat o el seu circuit ha estat menys comercial, més alternatiu o marginal. El boom actual és un fenomen que succeeix en diferents manifestacions artístiques. Darrere hi ha una feina molt important, feta al llarg d’anys, que és la de donar visibilitat i mostrar el treball de moltes dones que s’han atrevit a experimentar amb la càmera. Això és possible quan apareixen les càmeres domèstiques i moltes dones fan pel·lícules amb poc pressupost i aconsegueixen entrar en el circuit de la indústria, la qual cosa fa que la seva obra es visibilitzi.

Crec que aquest boom també té a veure amb el fet que moltes pensadores i activistes han entrat en el món acadèmic. El fet que hi hagi més dones directores i més professores esperona moltes joves a iniciar una carrera en el món del cinema.

La contralectura que en faig és que avui es fan projectes amb pressupostos més limitats, produccions petites, i les dones hem demostrat que tenim una gran capacitat d’explicar històries sense haver de recórrer a grans pressupostos. Així i tot, no és just, perquè podem fer pel·lícules que requereixin pressupostos elevats. I aquí hi ha la qüestió de si les dones hem d’assumir feines que estan més precaritzades. Som on som per mèrits propis, però potser també perquè hi ha una escletxa, una precarietat manifesta.

Miriam Porté
Productora de cinema

Històricament, en el nostre sector, com en molts d’altres, la igualtat d’oportunitats no existia. Quan es prenen mesures per corregir aquest desequilibri s’observa que les directores, que s’han esforçat molt per arribar on han arribat, ho fan molt bé i obtenen molt bons resultats. Això també ha comportat que les noves generacions tinguin referents com Carla Simón, Clara Roquet o Neus Ballús, entre d’altres, i que s’atreveixin a fer el pas per ser directores.

A més, s’està demostrant que, quan es facilita l’accés de les cineastes, la qualitat a la indústria del cinema millora. Quan es reequilibra el lideratge dels projectes entre dones i homes és quan es pot parlar de meritocràcia. Abans, però, és molt difícil, perquè elles no hi eren i difícilment han tingut l’oportunitat de demostrar el seu talent.

Sense les mesures correctores segurament ara estaríem gairebé com estàvem fa deu anys. Per molt que la transformació social sembli que ha començat, es detecta una gran resistència al canvi. La producció audiovisual té un cost molt elevat, costa molts diners fer una pel·lícula, i hi ha por a la pèrdua de privilegis. Si canviar vol dir que guanyi una dona i perdi un home, això no sempre agrada.

Les mesures correctores són imprescindibles perquè aquest canvi es produeixi.

Tono Folguera
Productor de cinema

El boom actual de dones cineastes no és degut a un sol factor. Les mesures de foment del talent femení s’han aplicat en un moment en el qual hi ha una generació, sorgida de les universitats i de les escoles de cinema, que té molt talent i està molt ben preparada, i amb ganes de fer coses. Aquesta generació de talent femení ja venia amb força, i ha tingut un major impuls gràcies a les quotes establertes per l’Administració, que motiven i potencien la producció de pel·lícules dirigides per dones o amb equips femenins. Aquest fet ha tingut una repercussió immediata, i des de fa uns tres anys és més atractiu per a les productores produir pel·lícules amb dones, però és un fet que se suma a una empenta que ja venia d’abans. Nosaltres, per exemple, molt abans de les quotes ja acompanyàvem directores com Eva Vila, Elena Martín Gimeno o Clara Roquet.

Així i tot, a Catalunya hi ha una llarga tradició de dones directores, com Maria Ripoll, Laura Mañá, Isabel Coixet, Mar Coll, Sílvia Munt, Sílvia Quer, etc. No partíem de zero, encara que feien falta accions correctives, no només en l’àmbit de la direcció, sinó també en els equips tècnics.

On he notat més canvi és amb la presència de directores de fotografia, muntadores, músiques, etc. Ara hi ha moltes més dones on fins no fa gaire hi havia un gran desequilibri. Avui ningú se sorprèn que als Goya guanyi una dona en la secció de fotografia, o de muntatge o d’efectes especials. El que hauria de ser normal hem trigat uns quants anys a aconseguir-ho; ara comença a ser-ho, però queda camí per recórrer.