Barcelona Metropolis

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha felicitat Taiwan, Singapur i Corea del Sud per les seves actuacions exemplars en la mitigació local de la pandèmia. Els governs dels països asiàtics es van activar tan bon punt la Xina va comunicar l’existència del virus i van aconseguir evitar milers de morts sense paralitzar del tot l’economia. Malgrat que els països occidentals s’han obsessionat amb les aplicacions de seguiment, la clau són els protocols d’emergència. Quan van arribar els primers infectats locals, Corea del Sud va assegurar la producció i disponibilitat de mascaretes i les va distribuir a preu de cost i de manera equitativa a través de les farmàcies, a qui el primer ministre va titllar de “primer node sanitari sobre el terreny”. També van activar tots els laboratoris del país per distribuir la producció dels tests i dur a terme els diagnòstics ràpidament sense sobrecarregar els hospitals.

Es van enviar estacions mòbils per fer proves a les zones de més incidència i més trànsit: el transport públic, els centres comercials i les oficines de l’Administració. Després, van fer servir dades de geoposicionament, targetes bancàries i càmeres de vigilància per rastrejar els moviments de les persones que havien donat positiu i alertar tots aquells amb qui havien tingut contacte perquè es fessin un test. Un procediment invasiu però segmentat i estrictament circumscrit al període d’incubació i contagi. En resum: la tecnologia ha estat supeditada a un efectiu protocol d’emergència basat en els tests, les mascaretes i la informació. Sense aquestes tres coses, la tecnologia no és res més que una invasió de la intimitat.

Hong Kong va fer servir el tipus de polseres electròniques que s’utilitzen pels arrestos domiciliaris per vigilar una sola classe de ciutadans: els infectats. Taiwan va implementar estacions de diagnòstic i va fer servir dades de geoposicionament per instal·lar una “tanca digital” que avisava la policia si algú sortia de les cases posades en quarantena, mentre la resta de la població feia vida normal. Ben Thompson, analista nord-americà resident a Taipei, va comentar amb els subscriptors del seu butlletí tecnològic Stratechery que les mesures, tot i ser brutals, havien resultat alliberadores en comparació amb la quarantena total d’altres països. “Els nens van a l’escola, els restaurants estan oberts, les botigues estan plenes de coses”. A principis d’abril, les xifres de Taiwan resulten envejables: 348 infectats i 5 morts.

Singapur va treure una aplicació que utilitza Bluetooth per identificar les persones que han estat en un radi de proximitat de dos metres d’un infectat durant almenys 30 minuts. És voluntària i no registra la identitat ni la posició de l’usuari, però, per tal que sigui efectiva, cal que la facin servir al menys tres quartes parts de la població. Una coalició de països europeus ha adoptat aquest model i l’està implementant com a estratègia postquarantena, sempre que compleixi totes les garanties de privacitat que exigeix el Reglament General de Protecció de Dades de la Unió Europea. L’aplicació original es diu TraceTogether, mentre que la paneuropea té un nom més lleig i políticament correcte: Pan-European Privacy-Preserving Proximity Tracing o PEPP-PT.

El nostre model “d’anàlisi de la mobilitat de les persones durant els dies previs i durant la crisi” no s’assembla als de Corea, Singapur o Taiwan. Si se n’assembla a cap, és al del país en què es va originar la pandèmia, que ve precedit pel seu sistema de crèdit social. Xina no requereix la col·laboració ciutadana perquè és una dictadura i ja sap qui ets i on has estat. Només requereix obediència: si el teu telèfon està verd, pots sortir al carrer; si està groc, són set dies de quarantena; i, si està vermell, en són més. Per nosaltres és un mal exemple per més d’una raó.

La vigilància com a símptoma

Vigilar els ciutadans és més fàcil que vigilar el virus, però no salva més vides. No podem comprovar la veracitat de les xifres oficials que surten de Xina, un dels líders mundials en desinformació. Però sí sabem una cosa: la vigilància és tan incompatible amb la transparència com la dictadura ho és amb la democràcia. Després de la seva traumàtica experiència amb el virus SARS l’any 2003, Xina va crear un sistema de vigilància de malalties infecciones que connecta els hospitals directament amb el govern central per activar els protocols necessaris per evitar una epidèmia. Però no va funcionar, perquè el mateix règim que l’havia creat va fer servir la seva xarxa de vigilància alternativa per evitar que se sabés. Els funcionaris del règim a Wuhan no volien que Xi Jinping els responsabilitzés d’una nova crisi sanitària, i després va ser el mateix Xi Jinping qui no va voler que la resta del món el responsabilitzés a ell. El sistema de vigilància de malalties infecciones post-SARS era una bona aplicació, però estava dissenyada per un altre sistema operatiu.

La detecció precoç del virus augmenta notablement la supervivència dels pacients i descarrega els serveis d’urgències perquè puguin atendre també altres tipus de víctimes, com les dels accidents de carretera o d’atacs de cor. També serveix per protegir la integritat del personal sanitari: els hospitals alemanys fan proves regularment als seus metges i infermeres per assegurar que es detectin les infeccions i es tractin el més ràpidament possible. Es va anunciar que a finals d’abril farien proves d’anticossos generalitzades per tal que les persones fora de perill es poguessin començar a incorporar a la vida laboral.

“Els tests i el seguiment d’infectats van ser l’estratègia que va funcionar a Corea i hem mirat d’aprendre’n”, explicava a The New York Times Hendrik Streeck, director de l’Institut de virologia a l’Hospital Universitari de Bonn, en un article sobre l’“anomalia alemanya”. No van copiar les tecnologies de vigilància del país asiàtic sinó el seu protocol d’emergència: tests, mascaretes i descentralització de la producció de material crític. També van mostrar un respecte màxim vers la intel·ligència dels ciutadans en les seves comunicacions. Des de l’inici de la crisi, la cancellera Angela Merkel ha anat informant personalment des de casa seva sobre les decisions del Govern, oferint explicacions senzilles i exemptes de contradiccions. I el seu ministre de Sanitat va explicar que tots haurien de començar a dur mascaretes, tant per protegir-se a si mateixos com per protegir la resta.

Equivocar-se sense aprendre

Espanya va identificar el primer infectat a finals de gener a l’illa de La Gomera. Era un turista alemany. El primer mort va ser un pacient de l’Hospital Arnau de Vilanova de València, el 13 de febrer. L’estat d’alerta no va arribar fins el 14 de març. A finals d’abril hi havia 38.000 sanitaris infectats per treballar sense protecció. Quan van preguntar al ministre de l’Interior per què Espanya no va començar a comprar el material necessari quan els van advertir sobre la gravetat de la situació, Grande-Marlaska va respondre: “I per què no va començar Itàlia?”. I quan li van preguntar per què les morts a Alemanya eren notablement inferiors a les d’Espanya amb una taxa similar de contagis, el director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries Fernando Simón va dir que no ho podia explicar. Quan hi ha buits informatius, la desinformació omple ràpidament les esquerdes amb falsedats tranquil·litzadores: Alemanya menteix en el recompte de morts; no es podia saber. I creure-les ens tranquil·litza, però també ens impedeix aprendre dels nostres errors i millorar la nostra penosa situació.

El món que trobarem al final d’aquesta crisi serà diferent del que deixarem enrere. És important recordar que les crisis són oportunitats, però no només per la vigilància, l’autoritarisme i la desinformació. Les democràcies dèbils ho aprofitaran per desgastar les institucions, anul·lar drets civils i empoderar els seus governants. Les democràcies fortes prendran decisions que empoderin les seves institucions i els seus ciutadans, i emprendran la reconstrucció d’una economia que ajudi a gestionar la crisi climàtica. Els primers recorreran a metàfores bèl·liques i faran ús de la força i el càstig per fer obeir la població. Els segons es guanyaran la confiança dels seus ciutadans amb informació directa, senzilla i lògica. Aviat veurem en quina categoria entrem nosaltres, si la nostra democràcia sortirà reforçada de la pandèmia o si iniciarà el camí cap a l’autodestrucció. És important escoltar amb atenció i rebutjar les contradiccions, ara que encara podem. No entrarem mansament en aquesta nova foscor.