Barcelona Metropolis

Marcel·lí Antúnez. Artista digital.

La tecnologia ens ofereix la possibilitat de gestionar la complexitat i incrementar el seu control. A principis dels anys noranta, coincidint amb el naixement d'internet, vaig començar a treballar amb programadors i a explorar les possibilitats de relació entre les màquines i els éssers humans. Durant tota una dècada vaig dedicar esforços a construir eines que ni tan sols existien o a donar noms a coses que encara no s'havien creat.

El problema és que mentre els artistes projectàvem un horitzó utòpic, a Sillicon Valley només pensaven en el negoci. A partir del 2005, amb l'emergència de les xarxes i de YouTube, vaig entendre que ens trobàvem en una distopia de caire vertical en la qual hi havia poc marge d'incidència, i d'aquí el meu desencant amb la tecnologia. En canvi, he redescobert el meu interès per facilitar la participació: oferir als usuaris la possibilitat d'interactuar amb les meves instal·lacions. M'agrada mantenir els lligams amb l'experiència ritual, seguir considerant l'art com una vivència col·lectiva. L'aportació que es pot fer a la tecnologia des de l'àmbit artístic sempre hauria de ser capritxosa, plena d'errors i emotiva, i anar sempre més enllà del que es plantegen els negocis i les universitats.

Franc Aleu. Artista audiovisual.

Sempre he tingut l'afany d'aprendre, i a força d'investigar vas trobant noves formes. Vas viatjant en la manera de fer les coses. El fet d'aprendre transforma l'obra. Sempre he canviat de disciplina.

A l'hora de crear un projecte has de saber quines tecnologies tens a l’abast i les has de dominar, no que et dominin a tu. Sovint algú experimenta amb encert amb una tecnologia i marca tendència. La facilitat d'adoptar una tecnologia fa que sorgeixin modes, fruit de l'enlluernament amb una cosa nova. Normalment el primer que ho fa molt bé és el que imprimeix el seu segell i després queda com a referent, i tot el que ve al darrere són imitadors.

La temptació de caure en l'exhibició sempre ha existit, perquè la tecnologia és un aspecte present en l'activitat artística. Un piano, per exemple, és altíssima tecnologia. I amb la mateixa tecnologia pots fer una meravella o caure en els tòpics. No crec que la tecnologia ens porti per defecte a la frivolitat o la superficialitat, però sí que hi ha gent que, gràcies al domini tècnic, s'ha fet un lloc amb continguts enlluernadors o aparentment sofisticats sense tenir el pes emocional, intel·lectual o sensorial que demana una creació solvent.

Lluís Nacenta. Director d’Hangar, centre de producció i recerca d’arts visuals.

Ens trobem en un moment crític de transformació, perquè la tecnologia ja és ubiqua. Ara ja és clar que les eines digitals que tenim a la nostra disposició no són només una oportunitat i una extensió dels nostres sentits, sinó també un condicionant i una invasió dels nostres sistemes de vida. Fixem-nos, per exemple, què ha passat amb el correu electrònic, que s'ha convertit en una cosa difícil de gestionar, ja que és una presència constant, excessiva i innecessària de la qual ens hem de protegir. Ningú dubta que la tecnologia forma part de les nostres vides, però ens hi hem de relacionar d'una manera que no sigui alienadora. Ja no és tant la idea que l'artista pot fer coses noves gràcies a la tecnologia, sinó més aviat que té la possibilitat de donar-nos una visió crítica de l'ús que en fem. L'artista ja no és un formalitzador, és més aviat un establidor de sentits, un manipulador de signes que investiga com les coses poden crear sentit, i això el capacita per fer una mirada no submisa a la tecnologia.

Què ens pot aportar la tecnologia com a creadora de sentit? Com ha dit Brian Eno, “només anomenem tecnologia aquelles coses que encara no funcionen”. Un cop funcionen, ja no en diem tecnologia. Quan l'art es posa al seu servei, acabem fent demos que il·lustren molt bé les coses que es poden arribar a fer amb tecnologia sense interès artístic, només per als “tecnòfils”. Si observem com els joves d'avui es relacionen amb la tecnologia ens adonarem que per a ells és més un mitjà per accedir a l'art, no tant una finalitat en si mateixa.

Rosa Sánchez. Directora artística i cofundadora de Kònic Thtr.

Des de Kònic Thtr fa anys que treballem per posar en comunicació art i tecnologia. Avui la tecnologia és tant un element mediador com un tema en si mateixa. La nostra societat està mediatitzada per la tecnologia, per bé i per mal, i l'art ha de crear consciència sobre aquest fet. És des d'aquesta premissa que els artistes podem aportar alguna cosa, des de la innovació i creant nous llenguatges. No donem conclusions, sinó que plantegem interrogants. S'interpel·la l'espectador perquè interactuï dialogant, compartint l'espai amb nosaltres en diferents nivells.

Avui és difícil que un projecte artístic no tingui un element tecnològic, però intentem abordar críticament la fascinació per la tecnologia. La nostra creació no parteix de la tecnologia, sinó d'una decisió conceptual. Després, les eines tecnològiques que utilitzarem estaran en funció del que volem explicar o del procés creatiu que vulguem obrir. La tecnologia és un mediador, un articulador. Nosaltres advoquem per la creació intermèdia, que consisteix en la confluència de diferents disciplines, llenguatges i formats en una experiència determinada, sempre articulant-les a través d'unes eines tecnològiques. La creació intermèdia, doncs, consisteix a crear un llenguatge del qual puguin beure diferents disciplines.

Laura Benítez Valero. Doctora en Filosofia per la UAB. Directora del projecte europeu Biofriction.

Estudiant les interseccions entre les pràctiques artístiques i la biotecnologia ens adonem que la generació de coneixements transversals pot aportar visions emancipadores. La generació de contextos híbrids que afavoreixen la col·laboració d’artistes i científics ha proporcionat un nou marc conceptual i pràctic per a la investigació artística, ha permès canvis de paradigma i ha posat en relleu barreres recurrents que posen en perill la col·laboració efectiva entre aquestes dues comunitats.

Un exemple és el projecte Ginepunk, que ha propiciat una col·laboració entre artistes residents a Hangar i el Parc de Recerca Biomèdica. Si els científics aportaven coneixements específics, relatius als materials, les potències i els perills, les artistes, treballant des d'altres mètodes de recerca, aportaven als científics maneres diferents de comprendre les implicacions polítiques, ètiques o també estètiques d’allò que estaven fent. Les artistes i investigadores Paula Pin i Klau Kinki han abordat la ginecologia des d'altres perspectives possibles, fent una revisió crítica del llegat històric d'unes pràctiques ginecològiques normatives que han determinat, tant socialment com institucionalment, els cossos de les dones.

Ingrid Guardiola. Programadora audiovisual, directora i assagista. Comissària del projecte “Soy Cámara”, laboratori de nous formats audiovisuals produït pel CCCB.

La internet dels anys 80 i 90 té un esperit llibertari. La xarxa s'entenia com un espai que ens ajudaria a emancipar-nos dels grans poders. Avui, aquesta internet ja no existeix i ens trobem en un capitalisme de plataformes, un espai privatitzat regit per quatre o cinc grans empreses que funcionen amb lògiques extractivistes i predictives, amb la voluntat de generar models que s'anticipin als futurs mercats. Per tant, no és que utilitzem la tecnologia, sinó que hi vivim immersos i deleguem la gestió de l'esfera pública i fins i tot dels nostres afectes a aquests entorns tecnològics.

L'àgora pública digital s'ha convertit en un espai vulnerable, perquè cada mínima manifestació de vida es pot traduir en dades a analitzar. Tot es pot traquejar en patrons, fins i tot la teva passivitat. La clau ara és emancipar-se, i per això molts artistes treballen per endevinar què hi ha darrere d’aquestes grans empreses, posar el focus a les entranyes de la bèstia tot qüestionant aquest món algorítmic aparentment neutre. Els algoritmes són caixes negres i sovint és difícil entendre l'ètica que ha regit certa programació i amb quines decisions empresarials s'ha dissenyat.

Que tinguem accés a la tecnologia no vol dir que s'hagi democratitzat, ja que no disposem de la informació ni de la capacitat de gestió personal en aquesta participació il·lusòria. Avui hi ha artistes que treballen amb l'imaginari del big data i d'altres, més activistes, que creen plataformes paral·leles, amb la voluntat d'explorar un altre model d'ecosistema digital. I aquí entra la sobirania digital.

David Bueno. Director de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1ST de la Universitat de Barcelona.

L'art que ens impacta és aquell que ens sorprèn, i la sorpresa és una reacció emocional que tenim davant d'una cosa que no sabem com interpretar. La feina del cervell és generar dubtes i, en sorprendre's, activar l'atenció. Si una de les funcions de l'art és justament generar el dubte, és lògic que ens preguntem quin efecte tenen en tot això les noves tecnologies, que ens brinden moltes noves eines per sorprendre, ja que disposem de moltes més imatges i dades que ens permeten jugar. Pots tenir una imatge i fer-la tridimensional amb unes ulleres o connectar-la amb una música determinada.

La tecnologia multiplica, i és molt interessant com el cervell es pot estimular jugant amb moltes suggestions sensorials. Estudiant com la vista interpreta un quadre estereoscòpic de Dalí o la màgia dels il·lusionistes, per exemple, podem entendre moltes coses del cervell i com el mateix cervell manipula la realitat. Hem de ser conscients dels límits ètics d'aquesta manipulació, que en l'àmbit de les fake news ja s'ha demostrat que pot ser perniciosa, però en l'art, si tenim clar que ens movem en el joc, la gràcia rau justament en la manipulació i la capacitat de generar bellesa.

Carles Sora Domenjó. Director del Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia (CITM) de la UPC.

Estem en un moment en què l'art ha de jugar un paper rellevant, ha de sacsejar les tecnologies i analitzar l'ús que en fem. Actualment, la ciutat de Barcelona és vista com un pol de tecnologia digital al sud d'Europa. Catalunya concentra el 20 % de les indústries digitals de tot l'Estat, però, què passa amb la cultura? Hi ha fires i festivals de primer ordre, com el Mobile o el Sónar, que aporten una mirada internacional, i tenim gent de fora encantada de crear o mostrar el que es fa a Barcelona, però ens falten actius locals. Calen espais que apostin per l'arrelament del vincle entre cultura i tecnologia, i anem tard. Les administracions haurien de consolidar un projecte que faciliti un ecosistema local de formació, creació de noves empreses i de vocacions amb referents propis. El videojoc Gris, liderat per Conrad Roset, és en aquest sentit exemplar.

El Màster en Arts Digitals de la Universitat Pompeu Fabra, que ja no existeix, va ser el primer en tot l'Estat i va tenir un recorregut de més de vint anys. Hi van passar artistes com Marcel·lí Antúnez, Antoni Abat o Joana Moll, que han sabut capgirar la tecnologia, generar nous discursos o utilitzar-la d'una manera alternativa. El paper de l'art és fer de contravalor de la innovació tecnològica, utilitzar les tecnologies o crear-ne per oferir una mirada nova.

Joana Moll. Artista, professora i investigadora. Cofundadora de l’Institute for the Advancement of Popular Automatisms.

La potencialitat de l'art és problematitzar coses que no tenen l'aparença de ser problemàtiques. Problematitzar significa alterar patrons estàndard i fer connexions entre coses que no són visibles, però que tenen implicacions polítiques, socials, econòmiques i fins i tot mediambientals molt greus. M'interessa mostrar les friccions que es generen entre sistemes i actors en les noves tecnologies de la comunicació. Una de les funcions que pot tenir l'art és canviar la perspectiva i revelar diferents alternatives sobre com podrien funcionar les coses. En definitiva, canviar el focus, posar-nos unes altres ulleres.

A The Hidden Life of an Amazon User (2019) m'he proposat mostrar la doble explotació a què està sotmès l'usuari d'Amazon, una empresa que té un focus obsessiu en el client a fi de personalitzar al màxim el seu servei. L’activitat a Amazon esdevé un registre del teu comportament, de manera que, sense voler-ho, treballes per a Amazon. A més, una part del consum de dades s'activa al teu navegador i ho pagues tu.

Ara investigo l'impacte mediambiental de Data Analytics a la indústria de les tecnologies de la informació i la comunicació. Estic fent recerca de dades que encara no sé si són públiques o no. Serà significatiu descobrir quines són de domini públic i quines no, i preguntar-nos per què no hi ha una regulació clara. La majoria de dades que es recol·lecten no es fan servir ni se sap quina utilitat tindran, però s'emmagatzemen a l'espera d’una intel·ligència artificial (IA) capaç de gestionar-les, per bé que l'impacte mediambiental d'aquesta IA també pot ser brutal.