L’Eixample del Pla Cerdà ha estat sotmès a múltiples intervencions des dels seus inicis. La seva variabilitat és pròpia de planejaments o arquitectures concebudes amb sistemes flexibles i adaptables, circumstància que el fa sostenible al llarg del temps degut a la seva capacitat d’actualitzar-se.
“… certificar el valor de la forma incompleta és un acte polític que els arquitectes haurien de dur a terme en l’espai públic. Això vol dir certificar el valor no solament de la bellesa dels objectes inacabats, sinó també del seu sentit pràctic.”
“Donar valor a les formes constructives inacabades és un acte polític perquè fa front al desig d’immobilitat. Afirma (...) que l’espai públic és un procés.” [1]
D’aquesta manera conclou l’assaig L’espai públic el sociòleg i urbanista Richard Sennett. Partint de la seva experiència com a integrant d’equips multidisciplinaris per a projectes de disseny urbà arreu del món, exposa les virtuts dels sistemes urbans oberts, en evolució inestable i en un procés de canvi costant adaptatiu a les incerteses i desajustos de la societat. Sennett planteja una dicotomia inicial entre dos sistemes: un de tancat (en equilibri harmònic) i un d’obert (alliberador de l’urbanisme paralitzat). A partir d’aquesta polarització, desenvolupa un pensament que defensa les bondats de les ciutats que plantegen un debat obert, permanent i que conviden constantment a reflexionar sobre el seu futur.
Un sistema obert
Prenent com a referència aquesta categorització de l’espai públic, és evident que l’Eixample de Barcelona constitueix un sistema obert, que a mesura que resol els seus conflictes, en va generant de nous. Aquest organicisme ha estat el que ha mantingut viu i vigent el Pla Cerdà un segle i mig més tard de la seva concepció. Cada debat, cada nova proposta municipal, cada manifestació veïnal o cada reivindicació ciutadana són, malgrat l’ambigüitat, una mostra de l’èxit del planejament de l’Eixample. La retícula de Cerdà ha estat sempre sotmesa a una voluntat de canvi per una única raó: perquè ho permet. Aquest possibilisme a mutar i adquirir noves definicions formals constitueix el tret més genuí dels sistemes urbans oberts que garanteixen que una ciutat evolucioni en sintonia amb les necessitats dels seus temps.
Com a analogia, tant conceptual com estètica, l’Eixample representa per a Barcelona una mena de tauler d’escacs. Entenent-la com una malla isòtropa teòrica, el seu ordre sistèmic i geomètric desplega un ventall infinit de jugades en què mai es planteja un únic moviment correcte. L’essència del joc se centra fonamentalment en el conjunt de la seva combinatòria i en la capacitat de fer i desfer atenent les seves regles.
El traçat bàsic de Cerdà, d’un sistema d’illes situades entre eixos de 113,3 m, carrers de 20 m d’amplada, xamfrans de 20 m i orientació a 45º respecte del nord, repetint l’orientació romana, dibuixa les línies mestres d’un univers urbanístic on la relació entre contingut i continent (buit i ple) rau en la seva versatilitat i polivalència, perquè pot acollir fins i tot opcions futures que encara estan per inventar. En aquest sentit, és paradigmàtic pensar que Cerdà va idear la secció del carrer de l’Eixample basant-se, a part del component higienista, en la previsió de la circulació de tramvies i no de cotxes, un invent que trigaria cinquanta anys, però que dissortadament ha acabat sent un dels actors principals de l’Eixample en el darrer segle.
[1] Sennett, R. L’espai públic. Un sistema obert, un procés inacabat. Arcàdia, Barcelona, 2014. Pàgina 60.
Un sistema absurd
El trànsit rodat té encara un pes desproporcionat al bell mig de Barcelona. Així ho assenyala l’arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Matilla, amb la dada que mostra que dia a dia creuen en horitzontal l’Eixample una major quantitat de cotxes dels que circulen per la Ronda de Dalt i la Ronda Litoral juntes. En aquesta mateixa línia, Josep Bohigas, actual director de l’Agència d’Ecologia Urbana, considera l’Eixample un canalitzador de vehicles absurd de nivells inacceptables. Barcelona absorbeix més de 600.000 cotxes cada dia al seu centre urbà provinents de la perifèria, una xifra superior a la que comptabilitza Manhattan, per exemple.
Ja fa temps que aquests posicionaments escapen del marc de l’opinió i són certeses quantificables en índexs de contaminació de l’aire (que causa morts, al voltant del 7% de les morts naturals, és a dir, unes 1.000 anuals[2]) i nivells de soroll. Tal com relata l’escriptor Gabi Martínez, Barcelona és la ciutat occidental més sorollosa del món i la setena en el rànquing global per darrere de Nova Delhi o el Caire, entre d'altres.[3] L’element sobrer al tauler de joc i que ha de minvar i desaparèixer progressivament és, innegociablement, el cotxe privat. Els nostres escenaris vitals preferents —els carrers— han de deixar de ser indrets hostils on la quotidianitat veïnal representa un paper secundari en favor de l’asfalt i els fums.
[2] Rico, M., Font, L., Arimon, J., Marí, M., Gómez, A. i Realp, E. Informe de qualitat de l’aire de Barcelona [en línia]. Agència de Salut Pública de Barcelona, 2019. Pàgina 5 [consulta: 3 de maig de 2020].
[3] Martínez, G. Naturalmente urbano. Supermanzana: la revolución de la nueva ciudad verde. Planeta, Barcelona, 2021. Pàgina 11.
Es pot sintetitzar en un sol mot allò que es pretén i que tothom interpreta amb l’amplitud semàntica que li correspon: pacificar.
Un sistema a implementar
Per avançar en l’efectivitat d’aquesta estratègia, l’Ajuntament de Barcelona va convocar recentment un concurs anomenat Superilla Barcelona: nous eixos verds i noves places. S’estructurava en dues modalitats: la d’Eixos, que se centra a reconvertir el carrer Consell de Cent en una via amb prioritat per als vianants i amb més presència de vegetació, i la de les Noves places, que vol transformar les cruïlles del mateix Consell de Cent amb els carrers Rocafort, Comte Borrell, Enric Granados i Girona en places sense el creuament de cotxes. L’objecte del concurs no deixa marge de dubte en les seves aspiracions: el verd urbà, la millora ambiental, la proximitat i el dret a l’espai públic, el cicle de l’aigua, la biodiversitat, l’energia o el valor de les permanències. Aquests són alguns dels preceptes que mencionen les bases del concurs i que defineixen les directrius de les propostes dels equips d’arquitectes i urbanistes que hi participaven. Aquesta declaració d’intencions dona lloc a sintetitzar en un sol mot allò que es pretén i que tothom interpreta amb l’amplitud semàntica que hi correspon: pacificar. Tanmateix, una cosa semblant succeeix en sentit contrari amb una altra paraula: superilla.
Més enllà de les moltes aportacions beneficioses del model superilla, encara resten per resoldre noves contrapartides generades amb la seva implantació.
Un sistema ambigu
El mateix concurs inclou el terme superilla en el seu títol i, no obstant, convida tot seguit a definir un eix verd i places a les cruïlles. És evident que a aquestes alçades a cap ciutadà se li escapa que les superilles originàriament eren agrupacions de 3 × 3 illes d’Eixample on el trànsit quedava restringit a l’interior. De fet, una de les primeres veus crítiques per la convocatòria del concurs va ser la de l’anterior director de l’Agència d’Ecologia Urbana, Salvador Rueda. Rueda és l’ideòleg de la superilla moderna i partidari d’implementar el planejament que fixa fins a 503 superilles arreu de Barcelona.
La superilla ha conviscut sempre amb el brunzit de la polèmica. Partint de l’escepticisme previ que generava el concepte, les crítiques van esclatar amb la cristal·lització de la prova pilot i alguns veïns del barri s’han manifestat reiteradament contra aquesta al Poblenou. Mitjans, partits polítics, lobbies com el del cotxe (presumiblement coordinats) amb una actitud més aviat reaccionària, tot i que també han exposat arguments ben fonamentats que afecten la funcionalitat del seu dia a dia. Més enllà de les moltes aportacions beneficioses del model superilla, és cert que encara resten per resoldre noves contrapartides generades amb la seva implantació. És lícit llavors preguntar-se: els eixos i les places són, tot i que amb una finalitat compartida, una alternativa per esmenar la superilla?
De fet, mentre les superilles capitalitzaven tota l’atenció mediàtica de l’espai públic barceloní, veus contrastades com les de la catedràtica d’urbanisme Maria Rubert de Ventós ja anticipaven que “potser cal pensar menys en superilles i més en supercruïlles!”.[1] Entenent que una supercruïlla és una plaça en un xamfrà, afegia que “cada encreuament a l’Eixample té una superfície similar a una plaça de Gràcia, i podria convertir-se en un espai ple de vida”. Rubert de Ventós ha aportat una mirada lúcida i atenta a les darreres dècades de l’evolució de la ciutat. Integrant del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona, defensa l’especialitat urbanística gairebé com una ciència, allunyada del tertulianisme i les tendències polítiques. Amb referència a les superilles, apuntava que “la idea de fer microbarris de 3 x 3 illes és una proposta del grup d’arquitectes Gatcpac el 1934, quan el cotxe era un vehicle exòtic. (...) La superilla és un bon instrument pedagògic per desplaçar el cotxe del centre, però una solució urbanística no sempre afortunada si fomenta la segregació i la desigualtat de carrers que haurien de tenir les mateixes condicions, seguint la idea universalista de Cerdà”.[2] Insisteix en el fet fonamental de fer la ciutat més amable, homogènia i igualitària per a tothom, i defensa un model mixt arreu amb carrers pacificats, tot i que permetent l’accés a cotxes amb limitacions d’espai i velocitat.
Un sistema a prova
Incidint novament en aquest presumible gir de guió a l’hora d’abordar un nou Eixample, Matilla nega el fet que el model d’eixos i places desdibuixi el planejament de superilles anterior. Afirma que, en el seu conjunt, els eixos acabaran definint agrupacions d’illes pacificades i que les estratègies urbanes del consistori actual són una evolució d’aquelles propostes que ja es van implementar en mandats anteriors, com quan, per exemple, Enric Granados o el Portal de l’Àngel es van convertir en carrers per a vianants. Es tracta d’un model i un criteri que caldrà definir amb els equips guanyadors del concurs a partir d’unes idees clares en concepte i encara vagues en la seva forma. Així ho entenen també les integrants de Cierto Estudio (Marta Benedicto, Ivet Gasol, Carlota de Gispert, Anna Llonch, Lucia Millet i Clara Vidal), equip guanyador del concurs d’Eixos, en col·laboració amb B67 Palomeras Arquitectes, que justifiquen que en el temps i l’extensió que proposava el certamen, la seva proposta evoca més aviat una atmosfera de carrer en lloc d’un projecte tancat i llest per executar: “L’ambigüitat i les proporcions de la trama Cerdà admeten la flexibilitat futura que nosaltres plantegem, un carrer adaptable als propers cent anys com ho han estat els carrers que el mateix Cerdà va definir”, matisa Carlota de Gispert.
Bohigas considera que la nova proposta de supereixos complementa el model de les superilles i creu que l’Administració no ha de ser obtusa en una idea excessivament sistèmica.
En sintonia amb aquesta concepció de projecte en vies de definició, Bohigas remarca la importància de convocar concursos oberts més enllà de confiar el futur de Barcelona als seus tècnics. Segons apunta, la introducció de despatxos privats d’arquitectes en la definició del futur Eixample afavoreix a “llimar judicis preestablerts” sobre com ha de ser el model de la ciutat. I insisteix que la diversitat de veus duu a configurar un programa conjunt i més polièdric. Considera que la nova proposta de supereixos complementa el model de les superilles i creu que l’Administració no ha de ser obtusa en una idea excessivament sistèmica. De la mateixa manera que la superilla del Poblenou va generar un debat que va enriquir una primera temptativa amb mecanismes formals molt incipients i que va consolidar-se en una versió millorada a Sant Antoni, les noves intervencions proposades serviran per evidenciar mancances i errors a les bases del certamen. Malgrat la voluntat d’homogeneïtzar els diversos projectes que acull el concurs d’eixos i places, Bohigas sosté que, en el moment de la seva materialització, inevitablement tots esdevindran singulars i contribuiran a sumar millores als projectes que els succeeixin.
Un sistema de capes
L’altra pota del certamen, la de les Places noves, introdueix la complexitat d’unir i diferenciar alhora la plaça i la cruïlla. No és el mateix un espai on poder-s’hi estar que un encreuament. Precisament aquest és el punt de partida de la reflexió que van fer els guanyadors de la cruïlla de plaça Consell de Cent amb Compte Borrell, Clara Solà-Morales, Albert Casas i Frederic Villagrasa. En concordança amb la proposta d’eixos de Cierto Estudio, plantegen una plaça on l’aportació de nous arbres constitueix l’element vertebrador dels nous espais resultants. Mentre que Cierto Estudio dobla una filera d’arbres i ocupa el lateral actual de la calçada, alliberant-ne l’eix central, Solà-Morales-Casas-Villagrasa generen una centralitat emplaçant-hi un nou dosser molt frondós. Conclouen que el seu projecte és el resultat d’engegar amb un esquema de base molt simplificat al qual van sumant capes: “Hem fet un exercici de sistema i no tant del lloc. Les places de Gràcia, per exemple, no tenen carrers en eix i, per tant, les seves característiques són totalment diferents de les cruïlles. No podríem plantejar un projecte similar per a ambdós contextos”, explica Solà-Morales. En comptes d’apostar per la particularitat d’un disseny o la singularitat de l’emplaçament, prefereixen aproximar-se a una solució sistèmica que construeixi un pensament que pugui ser formalitzat de moltes maneres. Això vol dir fonamentalment que la plaça ha de poder ser repetible i reproduïble: “L’Ajuntament volia que els projectes fossin una flor dins d’un jardí, però en les últimes reunions estem abordant un nou full de ruta que treballa amb una suma de carrers i places en conjunt”.
Solà-Morales-Casas-Villagrasa defensen un sistema compartit d’eixos incorporant-hi també les propostes de les Noves places. No creuen que es pugui arribar al model de superilla si cada punt d’encreuament és singular. Solà-Morales troba indispensable una gestió unitària de l’administració i Casas rebla: “S’ha de coordinar un projecte conjuntament i no pas un Frankenstein de diversos projectes”. Un criteri semblant comparteix Rubert de Ventós, que apunta que una de les grans virtuts de l’Eixample és la seva monotonia, i ho reforça amb la idea que Barcelona no és una ciutat pintoresca on la repetició fa sentit urbanístic i és un factor igualitari.
Un sistema natural
Totes aquestes disquisicions urbanístiques podríem destil·lar-les en un altre concepte ja anunciat per Cerdà en la seva Teoría general de la urbanización, tot i que es pugui confondre amb un eslògan contemporani: “ruralitzar la ciutat”. En la seva trama cartesiana, Cerdà especificava la plantació d’arbres cada 8 metres i destinava els interiors d’illes per a zones vegetades. En l’actualitat, la supervivència de les grans urbs passa per la seva capacitat d’introduir infraestructures verdes al seu entorn construït: “La millora de les condicions mediambientals és una de les garanties de la qualitat metropolitana. Cal entendre el territori metropolità com uns fragments que integren l’espai natural, i que la “natura urbanitzada” és part de la ciutat, i no tan sols un contorn exterior que l’envolta”[1].
Aquesta invasió del verd al teixit urbà és sens dubte el gran repte que encara Barcelona i que ha de ser l’aposta estructuradora que traci les línies mestres d’una estratègia irreversible. Plantar arbres i picar asfalt ha de ser un camí sense marxa enrere possible que no respongui a operacions curtterministes d’un o dos mandats. Josep Bohigas compara la visió actual de les diferents administracions amb campanyes anteriors promogudes des de l’Ajuntament, com la coneguda Barcelona, posa’t guapa, i creu que “no ens hem de quedar en propostes tan epidèrmiques”. De la mateixa manera, Gabi Martínez sentencia: “Barcelona ya no quiere estar tan guapa, prefiere la salud”.[2] Bohigas també apunta la necessitat que les futures intervencions no es quedin exclusivament en la U urbana (secció del carrer) i que afectin també a una renovació del parc d’habitatges. Albert Casas afegeix que veu imprescindible no sobreexigir a la superfície del carrer i pensar en les cobertes com a nous espais públics.
L’èxit del futur de Barcelona rau en la possiblitat de configurar, en els propers anys, un esquelet estructural basat en nuclis i corredors verds que permetin sumes articulades d’altres elements variables. Recuperant la terminologia de Sennet, Eixample ha de mantenir la seva vocació de sistema obert tot atorgant a la vegetació una qualitat imprescindible de permanència.
Del número
N119 - jul. 21 Índex
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis