Barcelona Metropolis

En particular, s’estan produint unes transformacions profundes en el món del treball, on cal explicar què està passant i oferir un horitzó en aquest moment de fragilitat. El treball no és tan sols allò que les normes diuen que és. Inclou tot un món que es troba fora dels confins d’allò que enuncia el dret del treball; és un seguit de realitats diferents que sovint no es reconeixen com a experiències laborals, i que generen un fenomen, massa corrent, de fugida del dret del treball (que s’aguanta precisament quan es nega la laboralitat del fet de treballar). Temps de negar el que és evident, fent servir una enginyeria jurídica pobra que, de manera banal però amb la força del poder econòmic, nega sense més ni més les institucions laborals bàsiques i inqüestionades per fugir de les garanties del suposat treball stricto sensu. Fa uns quants anys, l’uruguaià Óscar Ermida ho va qualificar de transvestisme laboral, fent referència a aquelles disfresses que es volen posar a la relació de treball amb la finalitat d’emmascarar-la. Un fenomen que “disfressa treballadors amb la vestimenta d’empreses autònomes, unipersonals, d’arrendament de serveis i fins i tot de societat de responsabilitat limitada i cooperatives”. Convivim amb la falsa vestimenta d’autònoms al servei de plataformes digitals, on també els patrons es volen fer passar per emmascarats. Si no hi ha empresa no hi ha feina. El súmmum del despropòsit.

Moviments de compensació

Així mateix, en els darrers mesos el Tribunal Suprem espanyol ha declarat la laboralitat dels riders de les empreses de distribució de menjar a domicili. També ha passat a Alemanya, Itàlia i el Regne Unit, un país, aquest últim, la Cort Suprema del qual ha dictaminat que els conductors d’Uber són assalariats. En aquest sentit, sembla que les inspeccions de treball i els tribunals dels països del nostre voltant i d’alguns de l’Amèrica Llatina estan protagonitzant un moviment de compensació respecte a les polítiques del treball com a “privilegi” de les darreres dècades, que tant de mal han fet incrementant la precarietat laboral i que han expulsat nombroses treballadores i treballadors de la protecció del dret del treball. Aquest moviment compensatori s’hauria d’integrar en un nou Estatut del Treball del segle xxi, allà on hi hagi la força per legislar en aquest sentit.

Les polítiques laborals i les seves lleis haurien d’oferir més consistència a un concepte de treball més complet i més proper a la realitat. El treball com a creació humana o artificial, dirigida per l’ésser humà, es troba en el centre de la vida. No només des de la modernitat, que el va situar al nucli de l’ordre social com a carta de natura de drets i obligacions, i en l’ordre familiar com a clau de recreació invisible de l’existència, sinó des de sempre, perquè el treball, en un sentit original, és la potència bàsica de l’ésser per satisfer les seves necessitats. Si, tal com proposa la física, el treball és un trànsit d’energia, cap a on es dirigeix aquesta energia?, es demanaria una ciència humana com el dret del treball. Un trànsit cap a qualsevol lloc? No, cap a un lloc amb sentit, és a dir, un treball orientat a la producció de riquesa que sostingui les necessitats i els desitjos humans.

I en aquesta cerca del sentit, que pugna per posar límits a l’explotació, a la idea que el treball és una mercaderia que s’allunya d’allò humà per ser simplement venuda, és on es troba un fil de connexió entre el treball i l’ecologia, la ciència que tracta la relació dels éssers vius —i les seves creacions— entre si i amb la natura, en la recerca d’un equilibri que mantingui la vida. Una ecologia que, tal com ha après del feminisme, sap i reconeix que les dones han estat, al llarg de la història, grans ecòlogues (garantint la reproducció de la vida humana), les qui s’han fet càrrec, dins i fora de casa, d’entendre paraules com riquesa, producció, economia, benefici, necessitat i treball d’una manera sustentable i enfocada realment al desenvolupament dels pobles; paraules de part de la vida.

Canvi de paradigma

El present necessita urgentment un canvi, dolençós de tanta injustícia i depredació d’allò que no té recanvi i d’allò que potser sí que es pot arreglar, només si es canvia el rumb de destrucció massiva en el qual es mou el desordre dominant patriarcal capitalista. És necessari un canvi de paradigma productiu en un sentit ampli, al voltant de la creació de riquesa, d’allò que està al servei de viure, en pau i harmonia, entre tot allò que habita el planeta.
L’ecologia del treball és, per tant, un límit ineludible a l’alienació laboral, no només d’aquells que treballen sinó dels mateixos llocs de treball i dels mercats on la riquesa material o immaterial creada es posa a disposició d’altres éssers humans, també susceptibles de ser explotats juntament amb les matèries primeres i les energies fòssils necessàries per fer-ho, perquè ens recorda que hi ha un equilibri originari que cal protegir i restaurar perquè la vida segueixi endavant. Així doncs, no hi ha cap dubte que cal tornar a pensar aquesta activitat humana bàsica que és treballar, i ancorar-la en un nou model que tingui com a clau de volta el sosteniment de la vida.

En realitat, l’ecologia del treball com a nou paradigma no és una tria, encara que s’hagi d’assumir políticament en cada acció o omissió. No és tampoc un invent ni cap joc de paraules. És l’instrument polític en el qual el treball se situa com a eix de convivència en un ecosistema sa i sostenible. En aquest final d’època, amenaçat per la malaltia, l’única sortida és treballar per canviar el sentit del treball, perquè la manera en què l’entenem i el mirem s’ampliïn, perquè el dret al treball i els drets del treball s’estenguin, perquè la riquesa que genera es reparteixi, perquè el seu temps s’alleugereixi, es calmi i equilibri el pes quan l’esforç costa de suportar, perquè es reconegui el valor del treball en femení i en masculí, i perquè es desterri el treball que destrueix la riquesa en comptes de crear-la. D’això va l’ecologia del treball, com un punt de partida ineludible i una línia de sentit urgent que uneix el present, les destrosses de dos segles, la barbàrie dels darrers cinquanta anys i la possibilitat de viure bé treballant.
És per això que molts homes i dones sabem que és un moment decisiu, que ens hi juguem la pau i que lluitem per transformar des de dins i des de fora el món del treball reconegut com a tal, eixamplant-ne els confins i les garanties. I imaginem un dret del treball que no només funcioni a la defensiva, sinó que se situï més enllà de la crisi, que cada vegada siguin més les persones a qui protegeix. Un dret del treball i uns sistemes de seguretat social que facilitin i acullin els nous camins d’una política i una economia que posin al centre la preservació de la vida.