Barcelona Metropolis

La corba del Gran Gatsby no és trivial, i no ho és pel raonament següent. Demostra que està en perill la igualtat d'oportunitats, principi liberal pel qual s'ordenaven les societats contemporànies. L'ideal meritocràtic s'alça sobre una condició prèvia: tots els ciutadans d'una societat han de tenir la mateixa probabilitat de ser triats per ocupar els llocs de responsabilitat més gran, una vegada que hagin demostrat la seva capacitat pel seu esforç i el seu talent. En conseqüència, l'eficiència del capitalisme contemporani està sent amenaçada, perquè la selecció de quadres podria estar seguint una lògica perversa: recompensar els beneficiaris menys intel·ligents i perjudicar aquells que, amb talent especial, no tenen un origen social elevat.

D'aquí es deriva un problema de base, ja que qualsevol ideologia necessita una bona justificació per perdurar (Piketty, 2019), la qual cosa suposa un escull en el camí que resulta difícil de superar. Sense un fort gravamen impositiu sobre les rendes altes que ens serveixi per garantir una igualtat més gran en les condicions de partida dels menys privilegiats, no és possible assegurar la salut del sistema. N’excloem una important part de la població, per la qual cosa el sistema es troba viciat, i això és així perquè l'àmplia desigualtat genera un efecte encara més pervers: l'exclusió social. La teoria del vessament (trickle-down economics), que prediu un avanç significatiu per part de les rendes baixes davant l'augment de l'acumulació  monetària i inversió per part dels més rics, no troba evidències empíriques amb les quals sostenir-se.

Augment de la desigualtat

A Espanya, l'evolució de la més famosa taxa de desigualtat, a saber, l'índex de Gini, ha pres una forma de U des del començament del miracle industrial espanyol fins als nostres dies. Quan es va iniciar el Pla d'estabilització, el coeficient de Gini s’acostava als 40 punts. A partir dels anys setanta, va començar a decréixer fins a aconseguir, just abans de la crisi financera, xifres inferiors als 30 punts (Cha i Prados de la Escosura, 2019). És un recorregut del qual poden estar orgullosos els espanyols; a penes existeixen països al globus que hagin aconseguit els objectius propis de la modernització en un període tan curt. Industrialització, expansió escolar, mesocratització, democratització, secularització... Cadascuna de les fites que defineixen les societats avançades va ser aconseguida durant aquests anys.

Amb tot, a partir d'aquí, l'índex de Gini comença a créixer fins a gairebé aconseguir els 35 punts. Una idea mereix ser rescatada en aquest punt. Malgrat que l'augment de la desigualtat en els últims anys no ha estat excessiu, la crisi ens ha retrotret en tan sols un lustre a xifres similars als anys noranta. O dit d'una altra manera, encara que l'augment no és espectacular, sí que ho és si considerem l'estret interval de temps en què s’esdevé. Si bé tothom va sentir la crisi, fins i tot els rics, les classes populars la van sentir molt més.

L’evolució de les taxes de mobilitat social

Seleccionant el mateix interval de temps, les taxes de mobilitat absoluta es van contreure al començament de la dècada dels noranta en els homes i una dècada després es van estancar per a les dones. Per contra, les posicions descendents es van deixar de reduir i les immòbils es van mantenir més o menys constants (Marqués Perales, 2015). Dit d'una altra manera, l'ascensor social es va aturar: la capacitat del nostre sistema productiu de crear més ocupació qualificada generació rere generació va cessar. El nombre de treball qualificat per a les noves cohorts va deixar de ser més gran que per a les velles. I això no ha passat a tots els països. Alguns, com Holanda, la mobilitat ascendent del qual no ha minvat, continuen augmentant el nombre de directius i professionals generació rere generació, com ocorre també en altres països com Noruega o Suècia. 

Cal tenir en compte que de 1960 a 1995 la mobilitat social ascendent no va deixar de créixer. Les raons adduïdes sobre el manteniment tan prolongat de l'ascensor social recauen en tres factors que passem a enumerar. En primer lloc, les reformes educatives van obrir la possibilitat d'estudiar a una gran massa de persones, moltes més de les que havien estudiat en anys precedents. No hi ha dubte que l'obertura d'universitats i l'augment de la inversió escolar va tenir un efecte molt positiu. En segon lloc, la millora econòmica dels seus pares, que va permetre bregar amb els alts costos d'oportunitat. I en tercer lloc, la feminització, primer escolar i després laboral. La segregació escolar per sexe es va anar reduint i fins i tot les dones van començar a aconseguir un millor resultat acadèmic que els homes. Una vegada que les dones van anar canalitzant les seves estratègies de mobilitat social cap a l'escola, van anar successivament conquerint llocs qualificats en l'empresa i, molt especialment, a l'ocupació pública: l'administració, l'escola i el sistema de salut.

L’equació del descontentament: alta desigualtat + baixa mobilitat

Tot sembla indicar que una nova relació entre desigualtat i mobilitat social està emergint a les societats contemporànies, entre les quals hi ha l'espanyola. L'equació del descontentament és el resultat d'un nou còctel explosiu creat per l'augment de la desigualtat i el descens de la mobilitat social. Pel que fa al primer, si bé és cert que els individus no tenen per què tenir una percepció aguda de la desigualtat, quan aquesta accelera al ritme que va adquirir durant la crisi, no és estrany que s’aguditzi la seva consciència al respecte. Pel que fa al segon, cal tenir en compte que els individus no es mouen per l'escala social com ho feien en el passat. Com que l'educació és el primer canal de mobilitat social de les societats contemporànies (Blau & Duncan, 1978; Hout & DiPrete, 2006), molts individus han treballat àrduament per completar els seus estudis. Promeses trencades. Primer, per a uns fills que no troben el seu lloc a la vida i, segon, per a uns pares que veuen que els seus esforços (i diners) no s'han fet realitat. Una vegada completades les carreres, no troben una ocupació adequada a la seva formació. En un escenari semblant, no és estrany comprovar com decau el suport a les institucions (CIS, 2012: estudi 2.951) i, amb aquestes, al bipartidisme que més o menys va governar el nostre país durant tants anys. Això suposa un problema clar de legitimació social.

Com canviar aquesta situació

Avui dia ningú dubta que, com a mecanisme d'assignació de recursos, l'economia de mercat ofereix importants beneficis a la societat. En l'actualitat són pocs els que advoquen per la fi de l'empresa privada i del capitalisme. No obstant això, hem confiat massa en les bondats de la seva mà invisible. Les transformacions del capitalisme contemporani han generat un escenari més caracteritzat per l'estalvi que pel creixement econòmic (Piketty, 2013). Quan aquest últim aconsegueix importants proporcions, inevitablement es generen canvis i la mobilitat social derroca les antigues jerarquies. Tanmateix, quan el que preval és l'estancament, es formen dinasties familiars, i aquí és quan el mecanisme d'assignació proposat pel mercat falla contínuament.

Es poden agafar dues vies: una pel costat de l'oferta i una altra pel de la demanda. La primera és més fàcil que la segona; suposa augmentar la dimensió de les classes directives i professionals, però en un període de baix creixement això és molt difícil d'aconseguir. No vivim en els anys daurats del capitalisme espanyol. Si emprenem el costat de la demanda, podem intentar contenir el procés d'inflació educativa per mitjà de proves més exigents i matrícules més cares.

Al nostre parer, una possible solució podria consistir a tensar totes dues vies, però en una direcció ben diferent. No hi ha dubte que la mobilitat social és més gran quan la petita empresa es converteix en gran empresa, ja que genera més mà d'obra qualificada (Kaelble, 1985). Però no només això. Sabem que la gran empresa també té uns sistemes d'ocupació més racionalitzats i, per això, a priori més justos, i en conseqüència, una política decidida d'unificació empresarial seria profitosa en termes de mobilitat social. Un esforç més gran en inversió tecnològica i en ajuda a l'eficiència organitzativa serien mesures oportunes, i tenint en compte la grandària limitada de les empreses espanyoles, la bona notícia és que per aquí hi ha aparença de millora. Ara bé, el més positiu que té el capitalisme sorgeix de la petita empresa. En aquest sentit, cal ser molt conscients que la gran empresa afavoreix la mobilitat social però mutila la famosa destrucció creativa (Schumpeter, 1965) que és, sens dubte, el millor que té l'economia de mercat. D'altra banda, la combinació d'escàs creixement i inflació educativa exigeix una política de radical democratització tant a l'esfera econòmica com a l'escolar. I englobant aquestes dues esferes contemplem dues possibles relacions: primera, la relació que té l'origen social amb els resultats educatius; i, segon, la  relació que té amb el destí de classe dels individus.

L'accés al destí ocupacional per mitjà de l'educació

No pot ser que les elits econòmiques no hagin de retre comptes de com seleccionen el personal laboral, ni tampoc és just que es cooptin els llocs de més responsabilitat social sense retre comptes a la societat. No crec que sigui gaire difícil fer-los partícips d'un projecte social més ampli sempre que els canals d'accés proposats siguin clars. L'empresa privada té unes responsabilitats socials i encara que l'obtenció de beneficis sigui la seva finalitat principal no hauria de ser el seu únic objectiu. Si bé han de triar aquells que siguin considerats els millors, també haurien de poder ser triats tots aquells que tinguin un perfil determinat, independentment de la seva procedència. Al Regne Unit, la Comissió de Mobilitat Social té entre els seus propòsits avaluar els processos de selecció de personal de les grans empreses, i entre les seves recomanacions inclouen diferents àrees com infància, escoles, territori o treball.

Vegem una de les seves recomanacions en aquest últim camp que ve a col·lació amb el que acabem de dir:

“Fer de la diversitat econòmica en l'ocupació professional una prioritat, animant els grans ocupadors al fet que facin més just l'accés i la progressió, especialment als sectors públics.”

(Social Commision, Time For Change: An Assessment of Government Policies on Social Mobility 1997-2017. Juny de 2017).

Considerant només el rol que exerceixen les desigualtats educatives, no obtindrem resultats positius; hem de tenir en compte el paper que exerceix l'educació mateixa en els destins de classe dels individus. Si els tenim en compte tots dos conjuntament, potser podem activar l'ascensor social, vàlvula d’escapament de les societats capitalistes (Hirschman, 1973).

Referències bibliogràfiques

Blau, P. M. & Duncan, O. D., The American occupational structure. Free Press, Nova York, 1978.
Bourdieu, P., Esquisse d’une théorie de la pratique, précédé de trois études d’ethnologie kabyle, Droz, Ginebra, 1972.
Cha, M. i Prados de la Escosura, L., “Living Standards, Inequality, and Human Development since 1870 : a Review of Evidence”. IFCS - Working Papers in Economic History. WH 28438, Universitat Carlos III de Madrid. Institut Figuerola, Madrid, 2019.
CIS. Barómetro de Opinión, juliol de 2012, estudi 2.951. Centro de Investigaciones Sociológicas, Madrid, 2012.
Hirschman, A., “The changing tolerance for income inequality in the course of economic development”. World Development, vol. 1 (12), pàg. 29-36. Desembre de 1973.
Hout, M., i DiPrete, T. A., “What we have learned: RC28’s contributions to knowledge about social stratification”. Research in Social Stratification and Mobility, vol. 24 (1), pàg. 1-20 (2006) https://doi.org/10.1016/j.rssm.2005.10.001
Kaelble, H., Social Mobility in the 19th and 20th Centuries. Europe and America in Comparative Perspective. Berg, Leamington Spa, Regne Unit, 1985.
Marqués Perales, I., La movilidad social en España. La Catarata, Madrid, 2015.
Piketty, T., Le Capital au XXIe siècle. Éditions du Seuil, París, 2013.
Piketty, T., Capital e Ideología. Deusto, Barcelona, 2019.
Río, M. Á. i Jiménez, M. L., “Las becas 6000 a examen. Resultados, prácticas, expectativas y oportunidades escolares de familias y estudiantes incluidos en el programa”. Revista Internacional de Sociología, vol. 72, núm. 3, pàg. 609-632. Setembre-desembre de 2014.
Schumpeter, J. A., Imperialismo. Clases sociales. Tecnos, Madrid, 1965.
Social Mobility Commission, “Time For Change: An Assessment of Government Policies on Social Mobility 1997-2017”. Juny de 2017.