Barcelona Metropolis

Artista polifacètica, Eugènia Balcells (Barcelona, 1943) no para mai. Pionera de l’art multimèdia i membre del grup conceptual català, moguda per una curiositat infinita, ha treballat temes socials, però també s’ha interessat per la física, la química, l’astronomia i la percepció. Acaba de cloure l’exposició Ella, una i altra vegada a Can Framis, espai d’art contemporani de la Fundació Vila Casas, i el seu mural Homenatge als elements ha estat la font d’inspiració del llibre El meu nom és Univers (Actar, 2022), de Toni Pou, editat per Eulàlia Bosch, i en el qual col·laboren diversos autors. Un cop tancada una etapa de més de tres dècades entre Nova York i Barcelona, ara les seves energies es concentren a enllestir el projecte de la seva fundació a Castellar de la Selva.

Aquesta regla, la Rosetta de càlcul, com li deia el meu avi, és molt important per a mi i m’ha influït moltíssim. Era una regla per calcular que s’utilitzava amb una sola mà. La va inventar l’avi just en el moment en què començaven a sortir les primeres calculadores, així que tothom sabia que no serviria per a res, però jo vaig treballar amb ell per fer-la. Molts anys més tard, em vaig adonar que aquesta Rosetta ha estat un llegat per a mi perquè sempre he tingut aquesta visió circular, d’entendre les totalitats i els números. Hi ha una sèrie de conceptes matemàtics que m’han configurat. Per això, molts anys després, quan vaig crear la meva fundació, vaig decidir que el logotip seria l’estructura de la Rosetta de càlcul.

No he tingut fills. Les meves obres són com les meves criatures, que he fet al llarg de 50 anys. Tinc un llegat molt gran, doncs, i he decidit deixar-lo a Catalunya. És un llegat que en gran part és immaterial i, per tant, molt més difícil de protegir. Vam tenir la sort de trobar un lloc a Castellar de la Selva i ara estem rehabilitant l’edifici. D’una banda, vull que sigui un espai de trobada per a persones que puguin compartir la seva creativitat des de diverses àrees del coneixement. No és només per a artistes, sinó multidisciplinari. I, de l’altra, sense ser un museu, sí que serà un espai de presentació de les meves obres, de manera rotatòria, que estarà obert al públic. M’agradaria que algunes fossin instal·lacions permanents, com Univers, Freqüències i Homenatge als elements.
Ara anem una mica més lents perquè tot s’ha encarit molt i estem en el procés de trobar patrons que vulguin col·laborar econòmicament en el projecte. També volem vendre edicions del mural Homenatge als elements, ja que he regalat els drets de l’obra a la fundació, per ajudar a finançar-la. M’agradaria que estigués per tot el planeta perquè, per a mi, es tracta d’una obra essencial que presenta una visió energètica de la realitat. És la taula periòdica dels elements, però cadascun d’ells representat per la seva firma lumínica, el seu espectre, la seva veu de llum.

Sí, i hi ha una cosa que aquests dies m’ha fet moltíssima il·lusió. Quan desmuntàvem l’exposició Ella, una i altra vegada a Can Framis, ens van explicar que hi va haver un grup de persones que meditaven a la instal·lació Becoming. Això m’encanta, perquè trenca absolutament amb la visió que es té d’un museu, i l’espai museístic es converteix en un espai educatiu, de vida i de meditació.

L’artista ha de reencantar el món perquè vivim en un món desencantat, que és el pitjor que pot passar. Tots necessitem la passió, el misteri i l’encantament per viure. I això només ho pot fer l’art. La societat seria més rica si l’aportació dels artistes fos més valorada i ben rebuda, perquè l’artista treballa per crear una riquesa col·lectiva. És part de la ceguesa d’aquesta societat que només dona valor a allò que genera un profit econòmic immediat. Però hi ha altres dimensions de l’ésser humà, venim aquí per evolucionar i aquestes dimensions no tenen l’espai que necessitarien.

Virginia Woolf deia que, perquè hi hagi qualsevol mena de creació, és necessari que a dins nostre hi hagi una trobada entre l’home i la dona, una mena de maridatge de contraris. Tenim els dos principis, masculí i femení, a dins, i han de dialogar. Jo he vingut al planeta amb un cos de dona i m’identifico a l’exterior més amb la part femenina, però dins meu hi ha un guerrer extraordinari, una nena que balla i una vella, una dansa molt complexa de molts personatges, però, sobretot, entre el masculí i el femení.
Per això m’alegro que ara, amb el moviment LGTBIQ+, hi hagi el permís absolut de navegar-ho externament com vulguis. Si aconseguíssim, col·lectivament i individualment, equilibrar en el nostre interior els dos mons, que els homes respectessin i acceptessin la seva part femenina, no hi hauria cap problema a fora, perquè ells ja ho haurien viscut a dins seu. El masclista és el que no pot dialogar amb la seva part femenina, el que es nega a plorar, el que té negats els sentiments i la cura dels altres. La part femenina, no només de les dones, sinó sobretot dels homes, ha de ser honorada, agraïda i celebrada.

Quan estudiava arquitectura tècnica, molts cops era l’única noia. Jo era molt tímida i era una mica fort estar envoltada només d’homes. En aquells moments, moltes dones necessitaven imposar la seva part masculina de manera exclusiva, com va fer Margaret Thatcher. A les dones que han hagut de fer això no les vull culpar gaire, perquè tenien un panorama molt complex. O ho feien així o anaven directament a la cuina.

És un tema molt complicat que no s’acaba de resoldre. Només cal que veiem les notícies que hi ha cada dia sobre dones assassinades aquí i arreu. Hi ha tanta feina a fer… Però el canvi s’ha de fer internament, com he dit. Fins que els homes no assumeixin la seva part femenina, la lluita feminista no té solució.

Malgrat que s’han vist exposicions monogràfiques o s’ha exposat la Col·lecció Tous al MACBA, Catalunya no ha reconegut l’alta qualitat del grup conceptual, i menys en aquell moment, en què pocs, com el col·leccionista Rafael Tous, ens donaven suport. El que fèiem estava a l’altura del que s’estava fent a altres països, i això no es va saber reconèixer. Fixa’t en la difusió que va tenir la Movida… Li van saber treure un partit increïble. Quina diferència!

Soc filla d’aquell moment, d’aquella Nova York del 1968, un moment una mica hippie i utòpic, quan pensàvem realment que podíem canviar el món. Jo m’ho vaig creure, i això també m’ha configurat. De fet, el que va passar aleshores és el que ens pot arribar a salvar ara. Tot aquell esperit ara està soterrat, però hi ha molta gent que viu aquella herència, i estic convençuda que això tornarà a sortir. És cert que hi ha una frenada bestial amb la gran pujada del feixisme arreu. A més, estem vivint un moment d’atac a la llibertat individual i al respecte als altres, i sembla que ha arribat la predicció terrible d’Un món feliç d’Aldous Huxley i de 1984 de George Orwell. Però crec que l’esperit del 68 perviu i guanyarà.

Uf, es necessitaven tres o quatre persones per moure segons què. Fer la peça Travessant llenguatges, del 1981, que recentment s’ha pogut veure a Can Framis, va ser una odissea. És una obra de vídeo de dos canals; en una pantalla es veuen imatges de la cerimònia de Miss Univers i en l’altra, com a contrast, una filmació de dues dones a casa seva. Per fer-la, vaig demanar una beca al Ministeri, on no sabien què volia dir la paraula vídeo. Vaig haver d’escriure una pàgina per explicar-la. Em van donar la beca, me’n vaig anar a Nova York i m’hi vaig quedar. Fer art multimèdia en aquell moment era heroic, perquè els equips eren caríssims. Amb els diners de la beca em vaig comprar un aparell d’U-matic [el primer format de videocasset], tan immens que no el podia moure, i una càmera grandiosa. El primer que vaig fer per provar-la va ser enfocar-me a mi mateixa, i recordo que em queien les llàgrimes de pensar el que m’havia costat aconseguir un equip propi i tenir el meu primer espai per treballar sola a Nova York.
Ara els nens petits tenen uns aparells molt més potents i precisos que aquell equip d’U-matic! Com que tenia accés directe a la teulada del pis on vivia, i des d’allà es veia en 360 graus la ciutat de Nova York, vaig col·locar-hi la càmera durant dos anys amb un cable llarg i així va néixer From the center, que va ser una de les primeres instal·lacions del món de 12 canals, amb 12 monitors. L’obra es va presentar a El Museo del Barrio de Nova York i després molts artistes em demanaven els monitors perquè no hi havia ningú que els tingués.

Mai, perquè soc més investigadora que una altra cosa. Em dedico a investigar la mirada, la tecnologia… Per això sempre he treballat amb persones d’altres àmbits. I sí, en tot plegat el meu avi hi té molt a veure. Ell, per exemple, va inventar unes ulleres que tenien uns prismes laterals, de tal manera que si te les posaves i miraves endavant veies l’habitació. Jo ja les tenia de petita.
Als 21 anys vaig patir un accident de cotxe molt greu i vaig estar enguixada i immobilitzada durant molt de temps; només podia veure el sostre. Un dia, el doctor Palazzi, que era qui em portava, va entrar a l’habitació i em va dir: “Joana d’Arc, et porto un regal!”. I eren unes ulleres semblants a les del meu avi, que em permetien, mirant amunt, llegir el llibre que tenia sobre la panxa. Totes aquestes coses han canviat els circuits del meu cervell i no ho he hagut de llegir, és que ho he viscut. Ja quan tenia 15 anys volia ser cineasta i m’ho van prohibir. He hagut de fer un viatge molt llarg, però quan es va presentar el film Cartes d’Akyab [un homenatge a les avantpassades birmanes de l’artista] a la Filmoteca, al cartell posava: “Eugènia Balcells, cineasta”. Ahà! M’ha costat 79 anys, però finalment hi ha algú que m’ha reconegut com a cineasta. Ho he aconseguit!

Barcelona, postal de postals, del 1991, és una obra encarregada per l’Ajuntament de la ciutat per instal·lar-la al soterrani que hi ha sota les fonts de la plaça de Catalunya. És una peça de 40 metres de llarg amb nou panells, un retrat de la ciutat de Barcelona amb més de 6.000 postals de diversos llocs: l’estàtua de Colom, l’Arc de Triomf, la Font Màgica, les Rambles, el Park Güell… Vaig tardar tres anys a fer-la, tota una aventura. Finalment, es va acabar instal·lant a l’edifici Fòrum el 2004. Havia d’estar-hi permanentment, però, quan es va decidir portar-hi el Museu de Ciències Naturals, la van treure i la van emmagatzemar. L’obra és propietat de l’Ajuntament, però la condició que vaig posar és que s’exposés públicament. Realment és una bogeria que una obra així no estigui exposada. No vull que sigui necessari que em mori perquè es pugui tornar a veure. Per a mi, és una obra que simbolitza el meu amor per Barcelona.

Ara estic interessada a enfrontar-me a una obra que explorarà el camp quàntic, que em té totalment fascinada perquè és una cosa que amb la ment no podem entendre. L’observador, el nostre cervell, el nostre desig i el nostre posicionament influeixen sobre la realitat. Aquí entrem en un lloc on només han entrat els místics, però que ara la física quàntica està explorant. Els nostres mòbils ja funcionen amb la quàntica. Ja estem utilitzant les qualitats de la física quàntica sense entendre-la. Molts dels grans invents contemporanis depenen del fet que una partícula es relaciona amb una altra que està en un altre lloc del planeta. Això ens obre un món immens de possibilitats.

Hi ha una corba que regeix la nostra societat, que registra quan naixem, creixem, ens eduquem i evolucionem, i que, quan arribem cap als 35 o 45 anys, ja només ens espera anar cap avall i estavellar-nos directament contra terra. Aquesta corba la tenim dins de les nostres cèl·lules. Ens l’han inoculada la publicitat i la pressió social. Però jo l’he esborrada de les meves cèl·lules i l’he substituïda per una que puja tranquil·lament, orgànicament, fins que arriba a ser paral·lela a la línia de l’infinit. Aleshores només cal fer un petit salt i canviar de dimensió.
Aquesta corba fa que no t’estavellis contra el terra perquè estem evolucionant i aprenent fins a la darrera respiració. Això vol dir que als més vells, que fa més temps que són a la corba, potser valdria la pena escoltar-los i no llençar-los com alguna cosa que molesta. A més, l’impuls vital és el mateix en un nen de tres anys, en una dona de trenta o en una persona que està al final de la seva vida. És la mateixa actitud i tots podem dialogar perquè estem dins de la mateixa corba. De l’altra manera és impossible, es crea una separació increïble entre edats; i entre sexes, ja no en parlem. Crec en la vida com a aventura, com a dansa, com a aprenentatge, perquè tots som creadors. Així és com em prenc la vida i la feina als 79 anys. I el que faig ara em sembla molt més interessant que el que feia quan era jove. Estic treballant, superviva i creant permanentment.