Barcelona Metropolis

Elvira Dyangani Ose
Directora del MACBA

Els artistes tenen la capacitat de desarticular nocions d’història i desafiar el cànon. Incorporar els seus discursos al museu, dintre d’una certa oficialitat, serveix per trencar els marcs mentals que sustenten aquestes nocions d’història.

El museu pot donar cabuda a la dissidència. Pot servir, fins i tot, per trencar amb aspectes d’estructures fixes que han quedat arrelades als museus, estructures que ni el mateix el museu, tot i estar fent una programació absolutament radical contra el sistema neoliberal, no s’adona que té a la seva pròpia base. Per mi, que soc una persona que imagina molt i alhora molt pràctica, el museu ha de redefinir els seus termes i fer que els canvis socials que voldríem veure a la societat hi tinguin lloc. El museu ha de fer l’esforç per transformar-se, per tenir un sentit crític, per no aburgesar-se en certes postures. I el museu s’hauria de preocupar per posar en contacte diferents comunitats que han de compartir aquesta transformació. Tant si formes part d’una comunitat racialitzada com si no, tens un rol en aquesta societat postcolonial, i tots hem de descolonitzar la nostra ment. I en aquest sentit, el museu ha de fer un esforç de desaprenentatge.

De vegades oblidem que nosaltres som part del sistema que volem canviar. I hem d’entendre que no ho podrem fer en cinc ni en deu anys. Sabem que, sovint, certes pràctiques dissidents s’han incorporat al discurs del museu de manera programàtica, però no han aconseguit fer canvis en l’àmbit estructural. Aquests canvis estructurals són els que nosaltres estem demanant ara.

Laura Arau
Gestora cultural a la cooperativa KULT. Coordinadora de Fira Literal. Membre de l’equip del festival Protesta

Apostem per un model cultural que parteix de la premissa que la cultura és un dret i un bé essencial, i no tant un article de consum. També de l’assumpció que el públic hauria de tendir a transformar-se en comunitat, i cada vegada tenir un apropament més directe i participatiu a la cultura.

La Fira Literal aposta per les veus del pensament crític. Treballem des dels marges, però no volem ser marginals. Aspirem a arribar a gent que es troba en el mainstream, però que poden connectar amb el nostre discurs. En aquest sentit hem adoptat una estètica menys radical, que ens acosti a un públic més general.

La fira seria inviable sense les subvencions que rebem de l’Ajuntament de Barcelona o la Generalitat, però això no ens condiciona a l’hora de donar veu a la dissidència. Estem instal·lats en una por que l’Administració ens castigui si els portem la contrària, però hem de ser valents, són diners públics.

Per la Fira Literal hi passen cada any més de 10.000 persones i acull un centenar de segells del sector editorial independent especialitzat en pensament crític. Creiem que això ens dona força i legitimitat a l’hora de donar veu a discursos incòmodes i subversius.

Albert Serra
Director de cinema

La dissidència està avui massa condicionada per la correcció política. Amb la cultura de la cancel·lació, ja no pots ni generar una discussió sinó que t’esborren de l’esfera pública. Avui, la dissidència que proposa valors contraris als imperants és infreqüent, perquè tothom ja exerceix una autocensura prèvia. Hom pot buscar noves formes d’expressar de manera subtil la pròpia disconformitat, però si és massa subtil ja no té la força dissident, que s’ha de manifestar com un xoc frontal i visible contra el sistema.

Hi ha una censura que s’exerceix des de l’esquerra per primera vegada a la història. Abans la censura s’imposava des d’una moralitat conservadora, però avui paradoxalment s’exerceix des d’una moralitat progressista.

Avui dia l’única dissidència digna d’aquest nom és la de fer coses serioses i portar-les fins a les últimes conseqüències, sense deixar-se seduir per la banalitat ni buscar la fàcil acceptació. És una dissidència que no va a buscar el xoc frontal sinó que és interior, a base de predicar amb l’exemple; amb el temps crea un pòsit, una actitud, només comprensible a llarg termini i que, això sí, menysprea implícitament l’èxit encara que se n’aprofiti.

Núria Güell
Artista

La meva pràctica artística és una pràctica anticultural. El que m’interessa és posar en joc, repensar, qüestionar les convencions morals i culturals establertes. La tradició de l’art modern també ha estat anticultural en els seus inicis, però quan a partir dels anys vuitanta l’art es converteix en un valor reconegut, la seva potència subversiva queda capturada pel dispositiu cultural, i els artistes ens veiem obligats a fer autèntiques filigranes perquè aquesta potència es mantingui activa.

La subversió es pot plantejar en tres nivells. En primer lloc, en relació amb el contingut de l’obra. Sempre intento que l’obra faci emergir quelcom del real: anomenar el que no es pot dir, fer mirar el que no es vol veure, fer escoltar el que no es vol sentir.

En un segon nivell, en la meva pràctica, intento no obviar el dispositiu-museu o institució-cultural, que té una història i uns interessos propis. Quan començo un projecte expositiu, sempre em plantejo quines són les lluites que estic disposada a sostenir en la meva relació amb la institució. Darrere de cada exposició meva hi ha molta feina oculta de negociació, intento empènyer els seus límits perquè l’obra no quedi presa del dispositiu. I sovint passen coses que són disruptives per la institució mateixa, perquè a través del procés d’implicar-los la institució es posiciona.

I en un tercer nivell, més íntim, procuro que tots els meus projectes siguin subversius amb mi mateixa. Quan he acabat un bon projecte, mai n’he sortit sent la mateixa persona que l’havia començat. També hi ha aquesta voluntat d’empènyer els meus propis límits.

Semolinka Tomic
Fundadora i directora artística de l'Antic Teatre

Tres factors impedeixen la pràctica de la dissidència. A Barcelona no és possible una creació potent en art contemporani, perquè no hi ha cap programa que fomenti l’experimentació i la reflexió crítica, ni cap escola on s’ensenyi de veritat a integrar el llenguatge del cos, el vídeo, la robòtica, el text, la llum, el so, el moviment energètic a l’espai, la dansa o el circ en una creació multidisciplinària.

L’Antic Teatre és part del moviment Cultura de Base (culturadebase.org) i impulsor de ParlaMent Ciutadà de Cultura de Barcelona (PMCCB), un dispositiu que ha d’obrir un debat públic i un observatori ciutadà de la cultura a fi de fiscalitzar i auditar què es fa amb el diner públic. L’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona) continua impulsant projectes culturals amb una visió vertical, de dalt a baix, en lloc de donar suport a projectes independents.

La precarietat del sector fa impossible que sorgeixi una dissidència de veritat. Sense un estatut d’artista no hi ha drets del treballador cultural. L’artista està ocupat en allò de “¿Qué hay de lo mío?”, però no hi ha cap circuit institucional on pugui exhibir el seu art, a banda d’alguns teatres i pocs festivals. Pocs artistes tenen consciència que només un front comú pot canviar la situació.

Francina Gorina, ‘La Queency’
Cantant de música urbana

No confio en les discogràfiques i prefereixo mantenir-me en l’underground, per mi no té sentit implicar més gent en el meu projecte. Quan vols començar a viure d’això, t’adones que no n’hi ha prou amb penjar una cançó a YouTube, però tampoc em vull lligar a una discogràfica perquè crec que la música que faig és contracultural i música urbana i, per tant, firmar un contracte em semblaria il·lògic. Al mercat espanyol els cantants poden mantenir la independència perquè tenen els seus propis segells. En català és més difícil.

A mi m’han ofert contractes discogràfics amb la promesa que si firmava em convidarien a actuar en festivals amb la banda 31 FAM. I com que no he firmat, no hi accedeixo ni em truquen. Evidentment, soc una artista emergent, tot just estic començant, però crec que aquí s’aposta per gent emergent només si fan un tipus de música concret, políticament correcte, i si no passes per on ells volen, no entres al circuit. Per què sempre trobem els mateixos quatre cantants de trap a tots els festivals? Perquè és el que els mitjans promocionen i, per tant, el que nosaltres volem veure. I la penya que no juguem al seu joc no existim. És un circuit que es retroalimenta.

Daniel Gasol
Artista i assagista. Autor de Art (in)útil (Raig Verd, 2021)

Duchamp va fer entrar un urinari dins del museu i un segle després el debat sobre què és art i què no continua ben viu. Seguim confiant en l’autoritat dels museus, intentant resoldre la qüestió des de dins del sistema de l’art. Però si t’ho mires, el jurat d’una convocatòria artística funciona com un got talent. El capitalisme no és només un sistema econòmic: crea formes de fer, d’existir, de relacionar-se, en les quals s’estimula constantment la idea que si treballes dur pots arribar lluny. Les arts funcionen amb les normes del sistema capitalista en lloc de qüestionar-lo.

Un museu és un cementiri on veure obres desactivades. La idea de performance, l’art conceptual o les mateixes avantguardes van néixer amb una vocació antimercantilista i han acabat fagocitades. No crec que sigui un problema del museu, ja que la seva tasca de conservació i divulgació és necessària. L’error és entendre les institucions culturals com si fossin un sistema impermeable a les jerarquies capitalistes, que el museu sigui un espai d’autoritat dins d’un sistema que ha de generar un relat molt concret.

Estic content que molts discursos es democratitzin, però veig que el capitalisme té poder per desactivar-los, perquè ha sabut trobar el mètode per generar plusvàlua de la seva pròpia crítica. Al capitalisme li interessa pluralitzar els seus discursos perquè així s’estén. El relat és igual, perquè encara que el contingut canviï, la forma sempre és la mateixa: hi ha una estructura vertical on els de dalt estan animant constantment als de baix perquè s’esforcin per pujar i assolir un benestar.

Joan Burdeus
Filòsof, crític cultural

Una forma generosa d’entendre les contradiccions de l’artista contemporani és veure’l com un paràsit corcant el sistema. La diferència entre el parasitisme i altres relacions tròfiques, com ara la de depredador-presa, és que el paràsit evita un xoc frontal en què podria morir devorat i aconsegueix sobreviure dins de l’hoste, debilitant-lo.

Els que fa temps que seguim el món cultural ens hem fet un fart d’escoltar aquesta mena de discursos en boca dels artistes, que sempre es presenten com a crítics furibunds del sistema i, alhora, defensen que avui en dia és més efectiu hackejar des de dins que xocar frontalment des de fora.

Tot allò que anomenem “art contemporani” és postrevolucionari i aquesta contradicció s’accepta fins al final: ser alhora objecte de consum i propaganda subversiva, participar en el sistema per intentar capgirar-lo des de dins. El cas de Banksy, que ara podem veure al Disseny Hub, és molt il·lustratiu: És Banksy un activista que s’introdueix dins del mercat per hackejar-lo, o bé un cínic que se n’aprofita per lucrar-se amb gestos buits? Mentrestant, l’anticapitalisme s’ha convertit en una idea lucrativa i pot ser la nova marca Barcelona.

Mar Carrera
Editora independent. Pol·len Edicions

Des de Pol·len entenem que es pot exercir la dissidència en el sector de l’edició en el marc d’uns valors que no són purament mercantils. Apostem pel pensament crític i la bibliodiversitat. Procurem aplicar les idees que defensem en la nostra pràctica editorial. Editem seguint criteris d’ecoedició, tot apostant per proveïdors de proximitat i ens hem sumat al segell Llibre Local, que ens compromet a imprimir els nostres títols en impremtes properes i reforçar així el parc gràfic català. En l’ecoedició dissenyem els nostres llibres per minimitzar els impactes ambientals, i un dels elements que fem és usar paper certificat FSC (Forest Stewardship Council) i 100% reciclat, provinent de boscos que s’han gestionat responsablement, sense tales il·legals ni desplaçament de poblacions nadiues. Alhora, incloem la comunicació ambiental com a pràctica habitual. Dins del llibre calculem, a través d’un software anomenat Bookdaper, la motxilla ecològica. En el camp de les coedicions transnacionals, en lloc d’exportar els nostres títols, fem coedicions amb segells llatinoamericans per reforçar les economies locals. En lloc d’inundar un altre continent amb els nostres llibres, preferim compartir coneixements i publicar aquí autors d’allà, i viceversa.

Roger Bernat
Dramaturg

És absolutament possible i necessari exercir la dissidència, altrament l’art deixa de tenir sentit. Ara bé, preguntar-se si aquesta subversió es pot mantenir en el marc de les institucions és un fals debat. L’art es fa en un context determinat i per tant condicionat, sigui per una institució pública o privada, o pel mercat.

L’art deixa de ser cultura per esdevenir art quan és capaç d’enunciar el que la cultura no és capaç de veure. Si l’art no és dissident es converteix en entreteniment, negoci o una altra manera de legitimar les institucions.

És cert que quan treballo en una institució com el Santa Mònica, que depèn de la Generalitat, o en un festival a Xile finançat per les grans empreses mineres, hi ha una contradicció, però crec que en aquesta tensió pot acabar guanyant la dissidència, si l’obra o l’espectacle té prou excel·lència per desconnectar el públic d’una realitat falsària.

El teatre és el lloc on ens permetem dir allò que realment volem dir i que en una altra arena (el parlament, l’acadèmia, etc.) no podem dir. Que quedi un espai on els discursos més dissidents tinguin un lloc on ser escoltats és una particularitat que honora les nostres societats. Ara bé, no és veritat que siguem lliures per dir el que ens doni la gana, sinó que sempre modulem en funció del lloc on estem.

Segur que hi ha espectacles meus que no han excel·lit prou i s’han convertit en un element més de la programació cultural d’una institució que necessitava posar-se una medalla, però no he estat mai conscient que ningú m’hagi demanat de modificar el meu discurs ni m’he sentit coartat.