Barcelona Metropolis

Hi ha un debat dins de l’esquerra que em sembla no només intel·lectualment enganyós, sinó políticament estèril. Em refereixo al que, des d’un marxisme molt sumari, qüestiona la necessitat de presentar la “batalla cultural” en un món d’injustícia i desigualtats materials; i que pretén, a més, que només les dades poden dissoldre els “relats”, jutjats sempre fraudulents o, almenys, distractius.

L’hàbitat natural de l’ésser humà, no ho oblidem, és el llenguatge, i l’economia funciona amb paraules no pas menys que la poesia. Això no vol dir que l’economia sigui espiritual (encara que, de vegades, sí, abstracta), sinó que la poesia (i no diguem la propaganda) és tan material com el pa mateix. De fet, cap revolució de l’edat moderna no ha demanat “pa” o no ha demanat només “pa”. Hom es pot veure reduït a l’extrem d’haver de demanar menjar, però qui ho fa sap que, d’aquesta manera, s’està tractant a si mateix com un animal i no com un ésser humà. Si falta, el pa es roba o, si més no, es reclama; i reclamar el pa és inscriure la paraula pa en un circuit semàntic en què de seguida limita amb altres conceptes igualment materials: la Revolució Francesa, que, en bona part, va sorgir de la fam dels sans-culottes, exigia igualtat, llibertat i fraternitat.

Les revolucions àrabs del 2011 mai van pronunciar o van escriure la paraula pa sense pronunciar o escriure al costat llibertat i dignitat. Cap crisi és una crisi obertament econòmica acompanyada del llenguatge xifrat de l’al·lucinació ideològica o de l’alienació religiosa, aquests tèrbols fantasmes que amagarien la veritat del món. Els éssers humans (i els sistemes que els dominen) no es disputen només els territoris o els recursos materials; es disputen també les paraules amb què anomenen els seus cossos i les relacions que mantenen entre si. Vull dir que qualsevol crisi és sempre una crisi de sentit o, si es prefereix, una crisi onomàstica. En les crisis, els noms es converteixen en camps de batalla, en hospitals de campanya, en faldilles maternes i en claus roents.

Això ha passat sempre, però sobretot des que el concepte de crisi va abandonar el camp nosològic (on designava el moment en què es decidia, a favor o en contra, el curs d’una malaltia) per convertir-se, al segle xix, en el metrònom mateix del “progrés” capitalista. La crisi ja no és un “moment” en el qual podem guanyar o perdre la vida, tampoc una recurrència perillosa; és la regla interna d’una “civilització” en què, per a bé i per a mal, “Déu ha mort” i “tot el que és sòlid es dissol a l’aire”.

No van ser Marx i Engels els que van excavar en el món més o menys estable dels avantpassats; ni va ser Nietzsche qui va matar Déu. Va ser, si es vol, la convergència de tres forces autònomes que avui la por reaccionària confon a favor dels dextropopulismes i neofeixismes rampants a tot el planeta: em refereixo al capitalisme, a la ciència i a les lluites d’alliberament.

El capitalisme, i més en la seva versió neoliberal, és una sindèmia, per dir-ho com Merrill Singer, o una policrisi, segons Adam Tooze; és a dir, un raïm dinàmic d’entropies creixentment accelerades i relativament emancipades de la política. La ciència, per la seva banda, unida a la seva aplicació tecnològica, sembla haver complert ja la predicció que va fer el físic Von Neumann el 1957: “S’està apropant cap a algun tipus de singularitat essencial, un punt d’inflexió en la història de la nostra raça més enllà del qual els assumptes humans, tal com els coneixem, no podran continuar: el progrés esdevindrà tan complex i veloç que no el podrem comprendre”.

Pel que fa a les lluites d’alliberament, en les darreres dècades, han construït nous subjectes de drets que de vegades busquen fins i tot un nom on reconèixer-se i des del qual reclamar un forat al món antic. Això no és cap relat, tret del sentit en el qual una descripció també ho és. Crisi vol dir complexitat; i aquesta complexitat, objectiva i material, està associada a una dificultat sense precedents per respondre amb claredat a aquestes tres preguntes que cada època s’ha fet i ha respost a la seva manera: qui té el poder?, en què puc creure?, què volen dir les paraules?

Dostoievski —recordem-ho— va escriure que, “si Déu no existeix, tot està permès”. No, el problema és molt més greu: si Déu no existeix, tot pot ser reanomenat. Quan Hermògenes i Cràtil, en un conegut diàleg de Plató, discutien sobre qui és el Nominador —si un déu arbitrari o un déu que deixaria parlar a les coses mateixes—, el que a Sòcrates el preocupava era la possibilitat de la mentida, inscrita al cor del llenguatge com la seva llibertat més íntima i inexpugnable. Ara bé, la destructiva possibilitat de mentir feia lliure l’home, no pas mentider el món.

Durant segles, en efecte, els humans han mentit, enganyat, exagerat, canviat els noms de les coses, però en condicions tals que el sentit comú podia continuar creient en la idea d’un Nominador que hauria donat un nom únic i veritable a les coses. Aquestes condicions no existeixen. Avui és el món mateix el qui menteix.

Pronunciar el nom de les coses

L’anomenada batalla cultural, diguem-ne, és la més material de les batalles, perquè és la batalla pels noms de les coses, que han deixat de ser segurs (com ha deixat de ser-ho la Terra mateixa); és a dir, que han deixat de ser la nostra casa comuna. No podem viure a la intempèrie. Necessitem saber pronunciar el nom de les coses, i encara més allà on percebem que les coses mateixes es dissolen a l’aire o s’enreden i es fonen en colades informes de lava fosa.

Enmig d’una complexitat que només la intel·ligència artificial (IA) pot abastar, ens urgeix saber almenys com es diuen els cossos, què volen dir les paraules, quina és la connexió “veritable” entre significants i significats. No ens hem de prendre a la lleugera el desassossec dels votants dextropopulistes ni menystenir-lo com a simple reelaboració mistificadora d’un malestar econòmic més profund. La protesta és subjectiva; el malestar, no.

En aquest context de crisi onomàstica, la temptació és, doncs, doble: tornar als noms que Déu o l’Església o els avantpassats van donar a les coses, tal com reclamen els més reaccionaris, o desconfiar de tots els Nominadors, com fan els conspiracionistes de tots colors. Qui té el poder? Soros, el lobby gai, la conspiració feminazi, els immigrants. Què volen dir les paraules? Dona vol dir vagina, home vol dir penis. En què podem creure? En res que digui una institució, una imatge, una notícia; en qualsevol cosa que digui un guillat.

L’antropòleg italià Ernesto de Martino, mort el 1965, caracteritzava les èpoques d’“apocalipsi cultural” com aquelles en què a l’“excés de significat” (el que jo anomeno pansèmia) es responia amb una “oligosèmia” estricta i puritana: igual que els fanatismes religiosos, el neofeixisme és fonamentalment oligosèmic. Vivim, sí, una crisi onomàstica profunda o, el que és el mateix, una època apocalíptica; no a conseqüència del canvi climàtic o de la proliferació de guerres assassines, sinó per la multiplicació dels noms i la temptativa violenta, davant seu, d’unificar-los tots en un parell d’antònims irreconciliables.

Els noms han quedat dissolts, deia, com a resultat de tres forces convergents però independents en origen: el capitalisme neoliberal, les ciències aplicades i les lluites d’alliberament. Pensem, per exemple, en el feminisme, els avenços del qual són inseparables, alhora, d’aquests tres factors. El neoliberalisme ha dessacralitzat la sexualitat femenina mitjançant una contractualitat mercantil; la ciència ha separat la reproducció i la maternitat i, encara més, la maternitat i la gestació, i ha franquejat les portes del desig femení, però també ha sembrat angoixants apories ètiques i jurídiques; les lluites feministes, per la seva banda, han obligat a canvis antropològics i legals decisius. És necessari, però difícil, destriar entre aquests tres factors. Per això, com diu Clara Ramas al seu excel·lent El tiempo perdido, el feminisme s’ha convertit en la bèstia negra del desassossec reaccionari: “El gènere —escriu Ramas— és la darrera trinxera de la identitat. El gènere és, per tant, l’última trinxera a la guerra cultural de la malenconia. El gènere és, pensen els malenconiosos, l’últim suport on agafar-se per saber qui som i què hem de fer quan la destrucció creativa del capitalisme ho ha arrasat i remenat tot”. Davant la pansèmia, l’oligosèmia defensiva se centra, en efecte, en la immigració, l’universalisme i el feminisme.