Barcelona Metropolis

En segon lloc, de la mateixa manera que les grips anuals, el virus va mutant a mesura que circula per poblacions amb diferents composicions d’edat i d’estats de salut. La variant que la majoria de nord-americans segurament contrauran és ja lleugerament diferent de la del brot original de Wuhan. Les noves mutacions podrien ser benignes o alterar la distribució actual de la virulència, que ara per ara augmenta notablement a partir dels cinquanta anys. La “coronagrip” de Trump suposa, com a mínim, un perill mortal per a la quarta part dels nord-americans d’edat avançada, amb sistemes immunitaris dèbils o amb problemes respiratoris crònics.

En tercer lloc, encara que el virus es mantingui estable i muti poc, el seu impacte sobre els grups d’edat més jove podria ser radicalment diferent als països pobres i entre els qui pateixen pobresa extrema. Fixem-nos en l’experiència mundial de la grip espanyola del 1918-1919, que es calcula que va matar entre un 1% i un 2% de la humanitat. Als Estats Units i a l’Europa Occidental, l’H1N1 original va ser més mortal entre els adults joves. En general, això s'explica perquè els seus sistemes immunitaris relativament més forts reaccionen excessivament a la infecció, atacant les cèl·lules pulmonars i causant-los pneumònia vírica i xoc sèptic. Tanmateix, més recentment, alguns epidemiòlegs han especulat sobre la teoria que els adults de més edat podrien haver tingut “memòria immunològica” d’un brot anterior a la dècada de 1890 que els hauria protegit.

En qualsevol cas, la grip va trobar un lloc privilegiat als campaments de l’exèrcit i a les trinxeres dels camps de batalla, on va arrabassar la vida de desenes de milers de joves soldats. Aquest va ser un factor important durant la batalla dels imperis. El fracàs de la gran ofensiva de primavera per part d’Alemanya, el 1918, i, en conseqüència, el resultat de la guerra, s’ha atribuït al fet que els aliats, a diferència de l’enemic, podien suplir els seus soldats malalts amb les tropes nord-americanes acabades d’arribar.

Però la grip espanyola va tenir un perfil diferent als països més pobres. Poques vegades som conscients que gairebé el 60% de la mortalitat mundial (és a dir, almenys vint milions de morts) es va produir al Panjab, a Bombai i a altres zones de l’oest de l’Índia, on les exportacions de cereals a Gran Bretanya i les brutals pràctiques de confiscació van coincidir amb una important sequera. La consegüent escassetat d’aliments va provocar que milions de persones pobres gairebé morissin de gana. Van ser les víctimes d’una sinistra sinergia entre la desnutrició —que va suprimir la seva resposta immune a la infecció— i una pneumònia bacteriana i vírica descontrolada. En un cas similar, a l’Iran ocupat per les tropes britàniques, els diversos anys de sequera, el còlera i l’escassetat d’aliments, seguits d’un brot de malària generalitzat, van condicionar prèviament la mort d’una cinquena part de la població.

Aquesta història, i especialment les conseqüències desconegudes de les interaccions entre la desnutrició i les infeccions, ens haurien d’advertir que la covid-19 podria prendre un camí diferent i més mortal en les denses i malaltisses barriades de l’Àfrica i del sud d’Àsia. Sobre els casos que ara estan apareixent a Lagos, Kigali, Addis Abeba i Kinshasa, ningú no sap (i no se sabrà durant molt de temps a causa de l’absència de proves) quines sinergies pot crear amb les condicions de salut i amb les malalties presents en aquestes zones. Hi ha qui afirma que, com que la població urbana de l’Àfrica és la més jove del món, la pandèmia només hi tindrà un impacte lleu. Però vista l’experiència del 1918, aquesta és una extrapolació absurda, com també ho és el supòsit que la pandèmia, com la grip estacional, remetrà amb un clima més càlid (Tom Hanks va contagiar-se del virus a Austràlia, on encara era estiu).

Un Katrina sanitari

D’aquí a un any, quan mirem enrere, contemplarem amb admiració l’èxit de la Xina a l’hora de contenir la pandèmia, però amb horror el fracàs dels Estats Units (estic fent l’heroica suposició que la declaració per part de la Xina referent a la ràpida disminució de la transmissió és més o menys certa). La incapacitat de les institucions nord-americanes per mantenir tancada la caixa de Pandora no ens ve de nou. Des de l’any 2000, hem anat veient com l’atenció sanitària de primera línia s’anava deteriorant.

Les campanyes de la grip del 2009 i del 2018, per exemple, van desbordar els hospitals de tot el país, fet que va posar de manifest la xocant escassetat de llits d’hospital després d’anys de retallades en la capacitat d’ingressos per motius lucratius. La crisi es remunta a l’ofensiva empresarial que va portar Reagan al poder i que va convertir els principals demòcrates en els seus portaveus neoliberals. Segons l’American Hospital Association, el nombre de llits d’hospital per a persones ingressades va disminuir un extraordinari 39% entre el 1981 i el 1999. Es pretenia obtenir més beneficis augmentant el “cens” (el nombre de llits ocupats). Però l’objectiu de la direcció d’arribar al 90% d’ocupació va implicar que els hospitals ja no tinguessin capacitat per absorbir l’afluència de pacients durant les epidèmies i les emergències sanitàries.

Al segle xxi, la medicina d’urgències ha seguit patint retallades al sector privat a causa de l’imperatiu “valor per als accionistes” d’augmentar els dividends i beneficis a curt termini, i al sector públic a causa de l’austeritat fiscal i de les retallades dels pressupostos estatals i federals. Així que, actualment, només hi ha 45.000 llits d’UCI disponibles per fer front a la possible allau de casos greus i crítics de coronavirus (en comparació, a Corea del Sud tenen més del triple de llits disponibles per habitant que als Estats Units). Segons una investigació del USA Today, “només vuit estats tindrien prou llits d’hospital per tractar el milió de nord-americans de més de seixanta anys que podrien emmalaltir a causa de la covid-19”.

Ens trobem davant d’un Katrina sanitari. Deixar d’invertir en la preparació sanitària quan tots els experts recomanen augmentar la capacitat vol dir que ens falten subministraments elementals i llits d’emergència.

Les existències a escala nacional i regional s’han mantingut molt per sota del que recomanen els models epidèmics. Així doncs, el desastre dels equips per fer proves ha coincidit amb una escassetat crítica d’equips de protecció bàsics per als treballadors sanitaris. Les infermeres activistes i la nostra consciència social nacional s’estan assegurant que tots entenguem els greus perills que genera la falta de subministraments de protecció com les mascaretes N95. També ens recorden que els hospitals s’han convertit en hivernacles per a superbacteris resistents als antibiòtics, com el C. difficile, que podrien convertir-se en importants assassins indirectes a les sales hospitalàries massificades.

La fractura social

El brot de seguida ha posat de manifest la crua divisió de classes en l’assistència sanitària que la Nostra Revolució[1] ha inclòs a l’agenda nacional. En resum, que a aquells qui tenen un bon pla de salut i poden treballar o ensenyar des de casa, se’ls aïlla còmodament sempre que segueixin unes determinades precaucions. Els treballadors públics i altres grups de treballadors sindicals amb una cobertura digna hauran de prendre decisions difícils entre els ingressos i la prevenció. I, mentrestant, als milions de treballadors amb salaris baixos, als pagesos, a les persones sense feina i a les persones sense llar se’ls llança als llops.

Com tots sabem, la cobertura universal, en qualsevol sentit, requereix una prestació universal per als dies de baixa. Actualment, s’està negant aquest dret al 45% dels treballadors nord-americans i, per tant, es veuen gairebé obligats o bé a transmetre la infecció o bé a tenir el plat buit a taula. Així mateix, catorze estats republicans s’han negat a promulgar la disposició de la Llei d’Assistència Sanitària Assequible (Affordable Care Act) que amplia el programa d’assegurances Medicaid als treballadors pobres. És per això que, per exemple, un de cada quatre texans no té cobertura i només disposa de la sala d’urgències de l’hospital del comtat per rebre tractament.

Les contradiccions mortals de l’assistència sanitària privada en temps de pandèmia s’exposen amb més intensitat al sector dels geriàtrics amb ànim de lucre, en els quals viuen 2,5 milions d’ancians estatunidencs, la majoria inscrits al programa Medicare. És un sector molt competitiu que s’aprofita dels salaris baixos, de la falta de personal i de la reducció il·legal de les despeses. Desenes de milers de persones hi moren cada any perquè les instal·lacions no respecten els procediments bàsics de control d’infeccions i perquè els governs no han responsabilitzat la direcció del que només es pot qualificar d’homicidi premeditat. A moltes residències, sobretot als estats del sud, els resulta més barat pagar les multes per infraccions sanitàries que contractar més personal i proporcionar-los una formació adequada.

Oasi de sofriment

No és estrany, doncs, que el primer epicentre de transmissió comunitària als Estats Units fos el Life Care Center, una residència d’avis del barri de Kirkland de Seattle. Vaig parlar amb Jim Straub, un vell amic que treballa com a organitzador sindical a les residències de la zona de Seattle i que actualment està escrivint un article per a Nation. Va descriure aquest centre com “un dels que tenen més dèficit de personal de tot l’estat”, i tot el sistema de residències de Washington “com el més mal finançat del país: un absurd oasi de sofriment auster en un mar de diners tecnològics”.

Per altra banda, assenyalava que els funcionaris de la sanitat pública estaven passant per alt el factor clau que explica la ràpida transmissió de la malaltia del Life Care Center a deu residències d’avis properes: “Els treballadors de les residències del mercat de lloguer més car dels Estats Units solen tenir més d’una feina, normalment a diversos geriàtrics”. Afirma que les autoritats no van saber localitzar ni trobar els noms d’aquests segons llocs de treball i, per tant, van perdre tot el control sobre la propagació de la covid-19. I encara ningú no s’ha plantejat compensar els treballadors exposats per haver-se quedat a casa.

Als Estats Units, desenes o potser centenars de residències esdevindran focus de coronavirus. Molts treballadors acabaran optant pel banc d’aliments i per quedar-se a casa abans que treballar en aquestes condicions. Si fos així, el sistema es podria col·lapsar, i no podrem pas esperar que sigui la Guàrdia Nacional qui vingui a buidar els orinals.

A mesura que la revolució dels antibiòtics es dissipi, les velles malalties ressorgiran al costat de les noves infeccions i els hospitals es convertiran en mortuoris. Fins i tot Trump, de manera oportunista, pot clamar en contra dels costos absurds de les receptes, però cal un plantejament més audaç que permeti desmantellar els monopolis farmacèutics i finançar la producció pública de medicaments essencials (així és com solia ser: durant la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit va reclutar Jonas Salk i altres investigadors per desenvolupar la primera vacuna contra la grip). Com vaig escriure fa quinze anys al meu llibre The Monster at Our Door — The Global Threat of the Avian Flu [El monstre a la nostra porta: l’amenaça global de la grip aviària]:

“L’accés a medicaments vitals, incloses les vacunes, els antibiòtics i els antivirals, hauria de ser un dret humà, accessible i gratuït per a tothom. Si els mercats no poden oferir incentius per produir aquests fàrmacs a baix cost, els governs i els organismes sense ànim de lucre haurien d’assumir-ne la fabricació i distribució. La supervivència de la gent més pobra ha de prevaldre en tot moment per sobre dels beneficis de les grans empreses farmacèutiques”.

La pandèmia actual duu més enllà l’argument: ara veiem que la globalització capitalista és biològicament insostenible en absència d’una infraestructura de salut pública realment internacional. Però una infraestructura com aquesta no existirà mai fins que els moviments populars acabin amb el poder de les grans farmacèutiques i de l’assistència sanitària privada.

Un pas més

I això requereix un disseny socialista independent per a la supervivència humana que vagi més enllà d’un segon New Deal. Des de l’època de l’ocupació, els progressistes han posat amb èxit la lluita contra la desigualtat d’ingressos i riqueses en primer terme, tot un triomf. Però ara els socialistes han de fer un pas més i, amb les indústries sanitària i farmacèutica com a objectius immediats, defensar la propietat social i la democratització del poder econòmic.

I nosaltres també hem de fer una valoració honesta de les nostres febleses polítiques i morals. Per molt que m’hagi emocionat l’evolució cap a l’esquerra d’una nova generació i el retorn de la paraula “socialisme” al discurs polític, hi ha un element inquietant del solipsisme nacional en el moviment progressista que té relació amb el nou nacionalisme. Només es parla de la classe treballadora nord-americana i de la història radical dels Estats Units (potser oblidem que Debs era un internacionalista empedreït). A vegades, això sembla una versió d’esquerres de l’America First.

Per fer front a la pandèmia, els socialistes haurien d’aprofitar qualsevol ocasió per recordar als altres la urgència de la solidaritat internacional. En concret, hem d’animar els nostres amics progressistes i els seus ídols polítics perquè exigeixin una ampliació massiva de la producció de tests, d’equips de protecció i de fàrmacs vitals per distribuir-los de manera gratuïta als països pobres. Ens correspon a nosaltres assegurar-nos que ‘Medicare per a tothom’ es converteixi en un afer polític extern i intern.

Article publicat el 14 de març de 2020 a Jacobin.