Barcelona Metropolis

La Barcelona dels cinc milions no integra únicament el territori de les ciutats denses i compactes sinó també la munió de teixits residencials dispersos que s’han anat multiplicant, sobretot des de la dècada del 1980. Una dispersió que ha estat ignorada durant molt de temps i que deixa en herència tot de territoris amb problemàtiques i reptes encara sense resposta.

El territori metropolità, a la gran regió urbana que configura Barcelona, ja no és únicament el resultat d’elevades concentracions de població a les ciutats més grans. Des de la dècada del 1980, el paper dels municipis d’entre 5.000 i 50.000 habitants ha estat progressivament cabdal per entendre el que no és res més que una general i progressiva dispersió de la urbanització en el territori, especialment en aquelles àrees que no s’havien caracteritzat per les tendències d’urbanització en moments anteriors.

Aquesta dispersió dels assentaments i les activitats econòmiques ha donat forma a una urbanització ben diferent de la famosa imatge del creixement urbà en taca d’oli. Una munió de taques d’oli, més que una de sola, mostren avui una estructura del poblament caracteritzada i definida per la urbanització dispersa.

Aquesta dilatació física de l’espai urbà construït i de les dinàmiques de suburbanització ha fet que les ciutats intermèdies, primer, i el territori dels municipis de grandària poblacional més petita, més tard, hagin assistit a l’aparició del que Richard Ingersoll va anomenar el 1999 com a sprawlscapes o “paisatges de la dispersió”, caracteritzats per la disseminació dels elements que anteriorment constituïen de manera concentrada l’hàbitat i l’ordre visual propi de l’ambient construït urbà.

La gènesi d’una metròpoli dual
L’any 1996, l’arquitecte Mario Gandelsonas es referia de manera irònica a la dispersió de la urbanització i posava l’accent sobre l’estil de vida dels habitants metropolitans d’aquesta manera: “…els que viatgen des dels barris exteriors van de les seves cases suburbanes unifamiliars amb aire condicionat, dins els seus cotxes amb aire condicionat, a les seves oficines amb aire condicionat, i d’aquestes a restaurants amb aire condicionat, i un altre cop al cotxe i a casa, des d’on aniran, en les estones de lleure, a comprar als grans centres comercials amb  aire condicionat i, de tant en tant, als multicines amb aire condicionat”.

Gandelsonas no parlava llavors de Barcelona, en absolut; parlava de les grans conurbacions nord-americanes. Allà on el fenomen de la urbanització dispersa ja s’ha consolidat com a atribut principal del model urbà. Quasi trenta anys després, no deixa de sorprendre la familiaritat amb la qual podem llegir l’itinerari que descriu el paràgraf de Gandelsonas i pensar sobre el territori de la demarcació de Barcelona a partir de claus idèntiques. Com s’ha generat aquest fenomen? Com s’ha produït l’expansió d’aquesta urbanització dispersa al territori metropolità de la regió de Barcelona?

La dècada del 1980 va representar, sota l’impuls de l’acció pública dels primers ajuntaments democràtics, el començament del gran projecte de reconstrucció urbana de les ciutats compactes catalanes després del franquisme. Al mateix temps, però, també va ser la dècada en què els creixements suburbans assoliren un protagonisme certament inesperat.

Així, tot just quan a la ciutat central es començava a desenvolupar una de les operacions bandera del projecte de regeneració urbana, l’àrea de rehabilitació integrada (ARI) de Ciutat Vella, el 1987, era també el moment en el qual la realitat del suburb català es desenvolupava més i canviava més clarament d’escala, i assolia una presència majoritària a molts territoris. Així, per exemple, entre el 1987 i el 1989 la construcció de cases unifamiliars no va baixar mai del 45% sobre l’habitatge nou construït a pràcticament tot el territori de la província de Barcelona —304 dels 311 municipis que integren la demarcació.

Aquesta consolidació del fet suburbà no es pot entendre com quelcom definitivament estructural, pel que fa als processos de metropolització a la regió de Barcelona, sense la irrupció d’un producte immobiliari nou: la casa adossada o en filera. Les cases adossades van abanderar el creixement exponencial del suburb català des de finals de la dècada del 1980 i durant tota la següent, i van alimentar la creació d’uns ambients suburbans molt més massius i repetits de manera clònica arreu, de manera que la seqüència paisatgística “casa unifamiliar-rotonda-benzinera-autopista” va acabar essent tan reiterativa com la seqüència domèstica “casa unifamiliar-jardí-piscina-garatge”.

Aquesta explosió de la urbanització dispersa sobre el territori de la regió de Barcelona es fa ben evident quan s’avaluen les dades concretes de construcció d’habitatges. Per exemple, durant els 20 anys que van del 1985 al 2005, el ritme mitjà de construcció de cases unifamiliars als 311 municipis de la província de Barcelona va arribar a ser d’una nova casa per hora.

Considerant aquesta dinàmica d’urbanització dispersa regional, podem afirmar que hi ha una clara diferència entre la situació de suburbanització que caracteritzà el període 1960-1975 —quan es construïren la majoria de les urbanitzacions de primera generació— i la urbanització dispersa actual. Aquesta forma part, en canvi, d’un procés de redefinició de les dinàmiques de metropolització a partir de la dispersió, en una escala regional, dels elements nodals que abans constituïen el moll de l’os de l’estructura urbana a les ciutats compactes tradicionals.

Una diagnosi esbiaixada
Durant molt de temps ha existit una percepció esbiaixada del fenomen de la urbanització dispersa. S’ha associat aquest tipus de creixement urbà a la tradició dels processos anteriors de suburbanització que, des de les primeres dècades del segle xx, havien tingut lloc a Catalunya, sovint simplificats des d’una idea romàntica de la ciutat jardí o de les visions noucentistes de la caseta i l’hortet.

Es tracta d’un problema de diagnosi i d’enfocament, que ha fet de la urbanització dispersa un repte certament ignorat. Hi ha almenys quatre grans qüestions que ens ajuden a entendre aquesta diagnosi errònia de la urbanització dispersa:

—La morfologia de la urbanització de baixa densitat i la tradició del fet suburbà.

En primer lloc, bona part de la dificultat a l’hora de reconèixer les implicacions de la urbanització dispersa rau en el fet que la seva aparença morfològica no ha estat aliena a la construcció del territori suburbà que havia resultat de processos d’urbanització anteriors, ben coneguts a molts sectors de la regió metropolitana des de la dècada del 1960.

—L’atenció sobre la ciutat històrica durant les últimes dècades del segle xx.

En segon lloc, cal destacar l’extrema atenció que l’urbanisme i la política urbana posen sobre la reconstrucció i la regeneració de la ciutat densa i compacta des dels primers anys de la dècada del 1980 i durant la dècada següent. En aquest sentit, la preocupació per fornir de contingut aquell urbanisme de ciutat compacta va tenir la contrapartida de les dificultats per integrar dins del quadre de diagnosi de les dinàmiques urbanes el procés de dispersió de la urbanització, que s’anava produint arreu de la ciutat dels cinc milions.

—La mirada il·lustrada contra l’arquitectura funcionalista.

En tercer lloc, en un moment en què l’urbanisme de les altes densitats i les grans concentracions d’habitatge massiu en alçada als polígons d’habitatge constituïa el referent principal de la ciutat no volguda, la tipologia morfològica i l’estructura territorial de la urbanització dispersa van ser percebudes com un mal menor i, en alguns casos, de manera clarament positiva.

—L’explicació culturalista dels mecanismes de la urbanització de baixa densitat.

Finalment, cal no oblidar la diagnosi, certament errada, sobre els mecanismes productors del fenomen. En no poques ocasions, s’ha plantejat una explicació de caràcter simplement culturalista: la preferència de l’habitant urbà per un hàbitat menys congestionat, en contacte amb el camp i més proper al paisatge natural. En canvi, i des d’una explicació econòmica, les preferències que les famílies estableixen sobre l’habitatge són, en realitat, decisions filtrades pel mercat residencial. D’aquesta manera, caldria considerar el diferencial de preus de l’habitatge existent entre les trames urbanes compactes, on s’ha anat encarint progressivament, i una part important dels nous teixits de baixa densitat, allà on es concentra l’habitatge unifamiliar adossat més assequible.

Després de la urbanització regional dispersa
En un dels primers números de la revista Cities publicat a començaments del nou segle (abril del 2010),[1] precisament dedicat a oferir perspectives diferents sobre la urbanització dispersa, Andrew Kirby i Ali Modarres tancaven el volum i el seu article “The suburban question: Notes for a research program” dient: “...necessitem abandonar la tendència a generalitzar o menysprear territoris sencers de les nostres àrees metropolitanes com si fossin errors ambientals i socials. Si la planificació i les polítiques urbanes han de continuar essent rellevants per a la realitat de les nostres ciutats, llavors necessiten abraçar la forma, l’estructura social i els paisatges econòmics de les nostres ciutats. Deixar de banda la nostàlgia que es manifesta en l’obsessió excessiva per les formes urbanes industrials i preindustrials seria un saludable primer pas”.

Aquest primer pas per repensar el territori sense caure en la nostàlgia per la ciutat tradicional es pot començar a donar considerant aspectes com la complexitat i diversitat que caracteritzen els entorns de baixa densitat, tot defugint la replicació mimètica de les característiques de densitat de la ciutat tradicional i proposant noves condicions d’intensitat urbana adaptades a les característiques i potencials de la urbanització dispersa. O bé superant la banalització dels repertoris pel que fa al format dels espais públics que històricament han caracteritzat la ciutat tradicional. Aquests, situats en l’hàbitat dispers, resten mancats de les relacions espacials i de configuració urbana que els donaven sentit a la ciutat compacta. O també suggerint alternatives a l’arquitectura seriada i anònima que ha caracteritzat fins ara bona part dels hàbitats residencials en el dispers.

Només així podrem albirar una integració de la urbanització regional dispersa en el full de ruta de la planificació territorial de la ciutat dels cinc milions. Només així podrem plantejar un projecte global per “habitar” la urbanització dispersa i afegir nous graus de complexitat territorial i intensitat urbana. Només així podrem respondre les preguntes que despullen els reptes que ens proposa un territori encara en stand-by, una no ciutat encara en espera.

Referències bibliogràfiques

AMB. Servei de Redacció del Pla Director. Barba, J., Balliano, M., Maluquer, N. i Sisó, R. (coordinadors) Quaderns PDU Metropolità. Directrius urbanístiques. Teixits residencials. Urbanitzacions disperses. AMB, Barcelona, 2017.

Galdensonas, M. “L’arquitectura d’exúrbia”. Present i futurs. Arquitectura a les ciutats. XIX Congrés de la Unió Internacional d’Arquitectes, UIA (34-39). Col·legi d’Arquitectes / Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1996.

Kirby, A. i Modarres, A. “The Suburban Question”. Cities. The international Journal of Urban Policy and Planning, 27(2). Abril del 2010.

Muñoz, F. “Paisajes aterritoriales, paisajes en huelga”. La construcción social del paisaje, editat per Nogué, J. Editorial Biblioteca Nueva, Madrid, 2007.

Muñoz, F. UrBANALización. Paisajes comunes, lugares globales. Gustavo Gili, Barcelona, 2008.

Muñoz, F. Local, local! La ciutat que ve. Catàleg de l’exposició conmemorativa dels 30 anys d’ajuntaments democràtics. Diputació de Barcelona / CCCB, 2010.

Muñoz, F. (coordinador) Estratègies vers la ciutat de baixa densitat: de la contenció a la gestió. Col·lecció “Estudis”, sèrie “Territori”, 9. Diputació de Barcelona, Barcelona, 2011.

Muñoz, F. “Catalunya Ciutat(s): entre la ciutat total i el camp urbanitzat”. Medi Ambient, Tecnologia i Cultura, 51, 24-35. 2014.

Muñoz, F. “De ciutadans a territoriants: habitant el territori en l’era de la urbanització regional dispersa”. Catalunya futur verd, 249-264. Departament de Territori i Sostenibilitat - Generalitat de Catalunya, 2018.