Barcelona Metropolis

Les imatges recopilades a Gràfica anarquista dibuixen un imaginari de resistència contra la guerra i el feixisme, i al mateix temps constitueixen un antídot contra el somnambulisme generalitzat del neoliberalisme capitalista.

Gràfica Anarquista és un projecte de recerca sobre iconografia anarquista portat a terme per l’equip de l’Observatori de la Vida Quotidiana. Aquest llibre és la cristal·lització d’aquest projecte en l’àmbit fotogràfic durant els anys de la revolució i la Guerra Civil, i compta amb una exposició homònima a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

La recerca materialitzada en llibres com aquest ens permet imaginar amb intensitat una de les experiències revolucionàries més significatives de la història contemporània d’Europa. No és casualitat que “imaginar” comparteixi arrel etimològica amb “imatge” —del llatí imago (retrat, còpia)—, en el sentit de (re)crear o (re)produir unes circumstàncies donades. Com se sap, des del juliol de 1936 fins al maig de 1937, Catalunya fou l’epicentre d’una revolució social protagonitzada pel proletariat més explotat de la societat, amb el seu moment destituent, l’autodefensa contra el cop d’estat; i la seva potència constituent, les col·lectivitzacions. Durant uns mesos, i parafrasejant Joan Garcia Oliver, els “sense nom”, els “ningú”, van saber articular un contrapoder social, polític i econòmic, fonamentat en dècades d’autoorganització quotidiana, a través d’una malla solidària de suport mutu als barris obrers, que va permetre tergiversar de baix a dalt les condicions materials d’existència. En realitat, adoptant una mirada llarga, la Guerra Civil i la victòria feixista no van ser més que l’expressió brutal d’un ajustament socioeconòmic impulsat per les classes dominants, de cara a la imposició del capitalisme de masses, i del manteniment disciplinari d’una població treballadora irredempta.

Imaginari de resistència

Les imatges recopilades al llibre dibuixen un imaginari de resistència contra la guerra i el feixisme, però també il·lustren l’eficàcia de la revolució i l’autogestió per generar una estètica pròpia i realitzar la vida: autodidactisme, escoles populars, salut i cures, menjadors col·lectius, col·lectivitzacions. Resulta imprescindible la part que narra la tasca de l’Oficina d’Informació i Propaganda de la CNT-FAI, nascuda amb el propòsit explícit de constituir un arxiu de la revolució, que va encarregar la producció de tota mena de material gràfic (pel·lícules, fotografies, dibuixos i cartells) a fotògrafs aliens al moviment com Campanyà o Pérez de Rozas, però també, i sobretot, a fotògrafes militants com Margaret Michaelis o “l’obrera de l’art” Kati Horna.