Barcelona Metropolis

És clar que la precarietat dels qui han pogut estudiar està relacionada amb aquesta altra que parla de la pobresa extrema, la marginació i la misèria que mata i sentencia. El manteniment de la primera alimenta la paràlisi dels qui estan massa capficats en la seva vida laboral i personal i acaben apagant la seva vida política, és a dir, desentenent-se dels assumptes col·lectius que fonamenten desigualtat. Perquè dels treballadors intel·lectuals es podria esperar un posicionament de crítica social més actiu, un acompanyament de responsabilitat col·lectiva, però avui els trobareu angoixats pels problemes i les vides que tenen relativament vivibles, maldestres en la denúncia d’aquestes altres vulnerabilitats dels qui no tenen en joc els seus somnis, sinó la seva vida i la seva dignitat. La precarietat dels “privilegiats” és implacable perquè anul·la els temps per a la distància crítica i els vincles per a una aliança reivindicativa.

El context neoliberal és un escenari idoni, ja que incentiva la vida com una cursa individual i sempre competitiva on aviat es deixa de veure el company com a aliat. Hi ajuda la sobreexposició constant a les xarxes, on no és fàcil mirar el del costat si la nostra vida creativa està compromesa (i, consegüentment, el jo com a marca) per l’ara on-line, escrutada vint-i-quatre hores. Com se l’ha de deixar anar si hi gravita el poc que mobilitza amb passió aquesta vida precària? I si bé la maquinària genera ràpides sensacions de goig quan es comparteix la creació, també propicia la sensació de vulnerabilitat per exposició constant, de fracàs en directe, d’impossibilitat, de dissolució de la creació per caducitat extrema davant la implacable petició d’actualitat, enginy i novetat mai sadollada.

La desmesura sense temps

-Per què no li has dit que no pots o que no vols?
-He sentit que m’hi anava la vida i ho he acceptat.
Conversa amb la Sibila

Temps és el que demanen els dits que teclegen, conscients que el necessitem per respondre a tanta demanda, i ens n’hauria de quedar una mica més per continuar creant. Però gairebé sempre guanya l’altre temps, el que demanen les pantalles, les gestions, les burocràcies, les petites tasques que multiplicades omplen els dies. Temps on pagar el peatge d’ús de tanta joguina social tecnològica, allà on ens deixem fer, on ens pensen i derivem com adolescents en un parc d’atraccions.

Curiosament, aquesta època en què creix la sensació de manca de temps davant les demandes de treballs precaris i vides connectades és una època en què cada vegada es cobra menys. Ara que tot es tradueix numèricament, els nombres també s’han posicionat com el nou pagament (no pecuniari). Nombres no bescanviables per menjar i casa, però sí per visibilitat i, de vegades, per autoestima fugaç. Com si la possibilitat (també el desig) d’acumular més fos un motor que ens manté alerta i motivats. I això succeeix alhora que augmenta la insatisfacció, perquè la lògica exponencial de la xarxa sempre demana més, encara que aquest més solament suposi passar de 2 a 4 likes o de 1.000 seguidors a 1.040. Així, la pressió que senten molts entusiastes com la Sibila es torna necessitat per estar a la maquinària i formar-ne part. Però també la maquinària alimenta aquest vincle necessari com a forma d’introduir les persones en el sistema, comptabilitzar-les per fer-les operatives. Fer-les operatives per poder pronosticar-les (soles i en conjunt).

Tanmateix, també passa ara que el fracàs és objectivable i pot materialitzar-se en seqüències de nombres quan aquests deixen de créixer i s’estanquen. Però crec que en aquesta paràlisi s’amaga una forma de resistència. La creació que obté llibertat quan s’exerceix no hauria de témer recuperar el seu poder, fins i tot quan això suposi alentir-se, empetitir-se o invisibilitzar-se a voluntat. No em refereixo a un exercici de radical desconnexió, sinó a un posicionament lliure des d’una revitalitzada agència que ens permeti utilitzar davant de ser utilitzats, socialitzar-nos sense de-subjectivar-nos en una llista de nombres o en l’adherent massa on-line. Fer-ho davant de les forces que travessen silenciosament les nostres rutines i hàbits en la vida quotidiana on-line, apropiant-se no solament dels nostres temps, sinó apagant el que ens mobilitza creativament. I em sembla que aquesta oscil·lació es basa en la possibilitat de tenir o no control subjectiu, control sobre la capacitat creadora.

No és fàcil rebutjar allà on tot anima a acceptar, a sumar, a fer-ho sense descans i, si pot ser, amb entusiasme. Si aleshores algú es diu a si mateix “no”, que no pot, que no vol, la cosa canvia. Perquè aquest aparent fracàs davant del món podria ser una oportunitat de triomf íntim, en reconèixer que necessitem abandonar-nos al temps buit, l’avorriment que ens permet sortir del flux del malestar i passar de la queixa a la consciència, de la deriva a la concentració. No és una cosa simple. És cert que aquest posicionament no sembla compatible amb una vida sense diners, sense treball remunerat. Però sucumbir a la idea que només els rics poden ser realment lliures per crear és un fet al qual cal resistir-se.

Treball pagat

(…) ha de guanyar prou per ser independent d’un altre ésser humà i comprar aquest mínim de salut, oci, coneixements, etcètera, necessaris per al ple desenvolupament del cos i de la ment. Però no més. Ni un penic més. (…) quan hagi guanyat prou per viure mitjançant la seva professió, es negarà a vendre la ment per diners.
Virginia Woolf (Tres guinees, 1938)

M’aturo a observar com un ric diu a la Sibila: “Jo tinc diners, però tu tens conflicte. Amb el conflicte pots crear”. I la Sibila pensa que de res no serveix el seu conflicte si continua carregant la seva esquena educada en la por. La por del pobre.

Perquè la pobresa no solament lliga una corda a la motxilla d’algunes persones, sinó que les carrega amb pedres que animen a sucumbir a cada instant. I crec que la superació de dificultats i les negatives per als qui se senten subordinats per un sistema són viscudes com un plus de gosadia i caràcter que s’enalteix perquè és un fet atípic i extraordinari. Com si les negatives que deriven del posicionament i la coherència creatius només fossin possibles des de la llibertat de qui és ric o és valent. On queden els pobres temorosos o pusil·lànimes com la Sibila? Em sembla que aquesta gosadia és construïda, parteix d’un caràcter alimentat especialment en els rols masculins de comportament, aquells que han pogut fer prevaler ocupació davant de treball, vocació davant de responsabilitat, vida pública davant de vida privada.

Si la Sibila fos lliure no hauria de ser valenta i diria que no sense mirar enrere. Però si fos lliure potser tindria un suport alimentat familiarment i socialment construït en anys d’autoconfiança o en diners per viure, i podria permetre’s el luxe de ser més decidida en les seves coses, fins i tot a renunciar a moltes de les seves coses. Podria permetre’s el somni de desaparèixer sense por i de fer sense concessions. Però els pobres que han llegit no sempre poden fer veure que no acumulen rancor. Les dones que han llegit no sempre poden fer veure que treballar amb la motxilla de l’expectativa familiar no els importa. Qui més qui menys porta la seva particular escalada llarga i amb fred davant dels camins més llisos, sovint més curts, de tants que es protegeixen en la seva major llibertat o en els seus llinatges i, gairebé sense fer, només amb ser, ja se’ls espera.

També dir “no” té conseqüències. La primera, el malestar d’aquell a qui es rebutja i la ruptura d’un llaç possible per a una xarxa de suport futura. La segona, la pèrdua de visibilitat en un context en què nom i prestigi s’hi sostenen. Una visibilitat tirànica i exigent, actualitzada constantment, valuosa per als qui viuen en la inestabilitat de necessitar ser vistos. Una visibilitat on l’aparador ara és inabastable, allunyada dels grups acotats i reduïts de producció creativa de fa unes dècades, quan els creadors podien comptar-se perquè eren molt inferiors en nombre a l’audiència possible. Aquest context és anticipadament un fracàs per a tota visibilitat amb pretensions, però és un escenari grollerament estimulant per a un món creatiu, on la majoria pot mostrar el que fa. Sembla que llavors és “la no contextualització de l’expectativa” allò que frustra i fa mal, l’engany d’una visibilitat com la d’abans en un món com el d’ara.

La deriva mercantilista de l’educació i el coneixement es formalitza en relacions de producció i reproducció científica que cedeixen la gestió del valor i el pensar als rànquings i indicadors mètrics de productivitat, a costa de diluir les possibilitats d’afectació crítica del pensament reflexiu més lent, i gran víctima d’aquest viratge. Crida l’atenció que, paral·lelament i sota lluminosos cartells d’excel·lència universitària, s’estableixin noves formes de precarietat en què no només s’afavoreix la mercantilització del saber, sinó que es dificulta el coneixement compartit, i es naturalitza un llaç afectivolaboral que prodiga la sospita davant del company (també precari) vist com a rival. Donat que es pressuposa, i tristament s’accepta, que “no hi ha feina ni garanties per a tothom”, es normalitza l’individualisme competitiu i la impostura. Fer front a aquesta tendència urgeix en una societat que no pot acceptar l’ensorrament i la cessió neoliberal i acrítica d’aquest motor d’emancipació que són (haurien de ser) universitat i educació pública.

Autoexplotació: analogia i temptativa

En aquest escenari que aquí us narro, cal forjar una necessària analogia entre les formes de treball i autoexplotació que avui caracteritzen les nostres vides, i que visualitzem com a cor de l’angoixa vital que ens acompanya, i les lògiques patriarcals que perversament han convertit les dones en agents mantenidores de la seva subordinació, reproduint i vigilant les normes d’un sistema que les oprimia. No és nou aquest paral·lelisme entre capitalisme i patriarcat, però assumeix una semblança afegida en el que avui identifiquem com a autoexplotació. És familiar aquest fer-nos partícips de la nostra submissió com un fet triat, en què s’ha donat algun tipus de consentiment. Amb seguretat ho heu signat, sempre estem signant consentiments el contingut del qual desconeixem. Pitgeu aquí si hi esteu d’acord. Però també estem acceptant a cada instant el que el món ens proposa en sintonia amb un “tots ho fan”, com si no poguéssim aturar-nos i prendre partit conscient, com si la pausa i el temps reflexiu estiguessin prèviament boicotejats. Sense sorpresa, continua bategant l’advertència suggerida fa dècades per Ernst Bloch (1959) que, per dur a terme els negocis capitalistes, cal “adormir les víctimes”, entretenir-les a “les hores de solaç”.

Saturats, sentim que passem tot el dia ocupats, tot i que moltes coses que fem ens resulten impositives o que en el seu excés en dilueixen el sentit. No hi ha passió ni ànima en la majoria de tasques que fem quan ens sentim obligats a fer-les, només un posat i un entusiasme fingit. I em pregunto què poden la imaginació, l’aliança entre iguals i la consciència. Però també què passaria si, mentrestant els adormits desperten, aquests treballs s’aturessin i es rebutgessin, es reduïssin, si menys es poguessin abordar amb més profunditat, menys aparença i més sentit. Potser llavors el món podria comptar amb alguna cosa valuosa, sigui el que sigui que feu. Però si en el seu lloc vosaltres i jo, dòcils, subministrem text ràpid, titular, producció precària, papers al pes, atenció comptabilitzada, classes sense vida, fingiment i impostura per evitar el mal de la consciència i sense afrontar el que dota de sentit una pràctica... Si aquesta roda gira, el món continuarà replicant-se, i passarà pel mateix solc com l’agulla d’un gramòfon espatllat

L’època no pot aguantar més producció lleugera, més residu contaminant, més xerrameca, més esclavitud en la producció primera, més fragmentació i excés, més objecte i pràctica precaris; però també cal anticipar que, davant de l’oscil·lació que ve, siguem capaços de no caure rendits pendularment i irreflexivament a l’altre extrem.

Si totes les persones precàries que conec, totes les filles de pares pobres, totes les persones que van tenir el desig de treballar amb passió, poguessin dedicar el seu temps a desenvolupar els seus treballs amb aquesta motivació que els va mobilitzar al començament, si confiessin en elles i en la seva responsabilitat primera, si no haguessin hagut de concatenar desenes de petites feines o col·laboracions simultànies per viure, desplaçaments contaminants innecessaris, mil gestions per autoavaluar o per cobrar el que s’ha pactat, i haguessin dedicat els seus temps als treballs que s’esperen d’elles, a les seves investigacions, classes, obres i projectes que els motiven sense que ocupin la totalitat de les seves vides, quants descobriments hauríem fet, quanta producció amb sentit davant dels succedanis d’obres buides. Si haguessin reunit totes les seves lectures i idees, tot allò reflexionat sobre igualtat, clima, pau, alimentació, migració, frontera, identitat, malaltia, política... donant al seu temps la millor ocupació possible, davant del que ara omplen de fingiment i fer precari ... És només una temptativa.