Barcelona Metropolis

La Fundació Vila Casas reuneix per primera vegada tota l’obra de Vicenç Viaplana a l’exposició Vicenç Viaplana. Els llocs de la pintura. Aquesta retrospectiva ens permet conèixer un procés meticulós de quaranta anys d’ofici que pren la pràctica pictòrica com una cerca en si mateixa que no s’acaba en la superfície del quadre sinó que va més enllà.

En aquests darrers anys són comptades les vegades que m’he trobat exposicions que em transportin d’una manera tan clara com ho fa l’exposició Vicenç Viaplana. Els llocs de la pintura. Per a aquells qui venim dels estudis de Belles Arts de principis dels anys noranta, les primeres obres que trobem a l’exposició ens poden ressonar i interpel·lar perquè ens retornen al taller, a la matèria i a una època en què alguns anàvem força desorientats. Un moment en què semblava que la pintura no tenia gaire més a dir, en què molts també ens sentíem en flames davant els nusos d’un sistema de l’art tancat, ple d’egos i retòriques buides.

Recordo com, davant la desorientació que vivíem als tallers de pintura de la facultat, preníem dos recursos fonamentals per donar sentit a allò que fèiem: la retòrica (era molt important saber argumentar) i el personatge (la gamma de recursos estètics i/o performàtics que donaven valor afegit a l’obra). També recordo com aleshores, davant el que implicava enfrontar-se a la complexitat del llenguatge pictòric, molts vam optar per altres llenguatges, com el vídeo o la performance, que ens permetien escapar d’aquella solitud i incertesa que semblava que anava unida al fet de pintar. Però Vicenç Viaplana es va quedar amb el compromís des d’una posició ferma; i ara, en aquesta exposició, ens mostra clarament com, afrontant el que molts no ens sentíem capaços d’afrontar, ha sabut donar la volta a tot plegat i transformar una pretesa fi de la pintura en un lloc.

Ni referents ni certeses

En un recorregut ordenat cronològicament en set àmbits, l’artista ens va conduint a poc a poc cap a un espai atmosfèric, un espai sense referents clars ni certeses. Un espai on la realitat es troba desdibuixada i on es fusiona el petit i el gran, el minúscul i l’immens, el dins i el fora. Un lloc on es fa present el medi i on la pintura ja no mostra ni concreta, més aviat s’obre per transmetre un estat en un aparent no-lloc. Aquest estat transmès per l’artista a les seves obres em recorda aquells moments en què, deixant anar la vista, difuminant la mirada, t’atures i, sense pensar en res, en una aparent mirada fixa desdibuixada, ets fora de l’espai i el temps per uns instants.

En les pintures de Viaplana sents com s’abandona el reconeixement i s’obre un espai de calma difosa que comporta una expansió de la mirada. Així, ja no és amb l’aparença de les coses sinó amb una estructura profunda que l’artista parla amb temps i espai. I des d’aquí l’entenc quan diu que la tercera dimensió que trobem als quadres es perd a la pintura fotografiada. Perquè la relació directa amb el quadre és necessària per tal que es creï un diàleg viu, un encontre que fa possible la comunicació silenciosa i subtil de la matèria.