Barcelona Metropolis

Quan tenim 16 anys tot és molt atzarós. En el meu cas, jo feia ciències pures i a tercer de BUP vam llegir el llibre de Rousseau Discurs sobre la desigualtat entre els homes, i vaig veure que a la filosofia els problemes no tenien només una resposta correcta. Això em va fascinar. I amb una certa inconsciència vaig deixar de voler estudiar química i vaig voler fer filosofia, tot i que no tenia ni idea de què era la filosofia. Bé, ni tan sols ara ho tinc molt clar... [Riu].

No, el primer any m’ho vaig passar molt bé i vaig estudiar amb un entusiasme bestial. Però ara mateix tampoc em considero filòsof, sóc un professor de filosofia. Filòsof és una paraula molt grossa.

Bé. Massa bé i tot. Em van respectar la decisió perquè els semblava que tenia les coses molt clares, però en realitat no en tenia ni idea... [Riu].

A casa hi havia llibres. La meva mare i el meu pare sempre estaven llegint. El meu pare era aficionat a la novel·la bèl·lica i als assajos sobre la Segona Guerra Mundial, suposo que per un tema generacional, ja que durant la Guerra Civil, quan era un nen, va ser a Alemanya. La meva mare llegia de tot: best-sellers, novel·la romàntica i també negra. I d’ells se’m va quedar aquest gest que, quan tens una estona, agafes un llibre. Però no era un ambient especialment intel·lectual. El meu pare em continua dient: “Això que escrius deu estar molt bé, però no entenc res!”.

L’escola Tagore de Sant Cugat, una escola catalanista que després va desaparèixer. I a primer de BUP un professor va llegir un dia un conte de Cortázar, La señorita Cora, a la classe. I va ser magnífic, meravellós. Llavors vaig començar a llegir els autors sud-americans, Cortázar, Borges, perquè tenia un amic argentí que em feia de guia de lectura, i després els europeus. No va ser fins molt més tard que no vaig començar a llegir literatura catalana i en català. I quan llegeixo les Memòries de Sagarra amb 35 anys penso: quina meravella entendre-ho perfectament! Tots els referents, la llengua... Perquè si no, sempre estàs salvant distàncies culturals i lingüístiques...

No, no hi ha contrast d’idees, hi ha una ortodòxia, la coneixem uns quants, i jo parlo amb aquests. Però vaja, és un cognom que et dona entrada a molts llocs, perquè el Barça pesa molt.

Se’n parlava bastant a casa. Nosaltres li dèiem “l’avi”, perquè era l’avi del pare. El pare no el va conèixer perquè va morir jove, l’any 1929. El meu pare ara té 86 anys. Va néixer el 1933. Ell no anava molt al camp, va deixar d’anar-hi després de Kubala perquè el futbol que li agradava era el d’aquella època, quan es jugava amb cinc davanters. Però sí que anàvem al Trofeu Gamper i a algun partit, on vaig tenir alguna mena d’epifania.

Jo el que recordo és que quan hi havia un penal contra el Barça, el meu pare se n’anava al dormitori i ja no tornava a sortir. [Riu]. Perquè el veritable culé no veu mai el Barça; després en parla, però, i el critica molt. Però no el mira.

Jo em vaig formar en el futbol amb Maradona. Vaig començar amb Schuster a l’estadi, i quan va arribar Maradona vaig veure tots els partits. Vaig ser-hi, el dia que el Goikoetxea el va lesionar, a la final del Bernabéu on es van pegar amb els de l’Athletic de Bilbao, a la final de Saragossa que van guanyar contra el Madrid amb aquell gol de Marcos al final del partit... Aquell va ser per mi el partit definitiu on vaig entendre que el futbol era molt guai... Però la reacció amb Maradona... Ja sé que en el futbol és “Déu”, però em sembla que fem el ridícul quan traiem l’esport de l’àmbit tribal i comencem a donar-li més significat del que té.

Sí, tots dos estaven predestinats a trobar-se. Nàpols i Maradona són iguals, i aquella conjunció va crear un fenomen estratosfèric que aquí no s’hauria pogut donar en cap dels casos. La meva dona és napolitana i vaig poder fer un reportatge sobre totes les capelletes i llocs de culte a Maradona que hi ha a Nàpols. A sota de casa de la meva dona, per exemple, hi ha un bar on diuen que tenen un cabell de Maradona i la gent el va a veure. I la icona Maradona és fantàstica perquè era molt fotogènic, això diuen els experts en imatge. Maradona és molt més fotogènic que Messi.

No crec que quan juguen s’estiguin expressant, és una altra cosa. Ni tan sols ho controlen. El futbolista no sap ni què fa ni com ho fa, simplement li surt. És com un esdeveniment, i ell és com un instrument a través del qual succeeix. Passa amb Messi, del qual sóc devot.

Una vegada li vaig fer entrega del Trofeu Gamper. Suposo que ell està acostumat a ser mirat d’una determinada manera, i per tant ell et mira fixament als ulls, de manera que tu et sents estimat per ell, com si hi hagués una connexió. I li vaig dir gràcies, que és l’únic que li pots dir.

Sí, però ni ells estan a gust, ni jo tampoc. No és una experiència docent satisfactòria. No saps si t’escolten o no perquè no els veus, tenen la pantalla apagada. A classe pots veure qui està atent i qui no, si segueixen el fil, i pots cridar o renyar-los, però ara no. També els planyo a ells.

Tancadíssim a casa amb la família. Vam aconseguir estar molt bé perquè ens vam preparar i seguíem una rutina, fent exercici, etc. L’únic de nosaltres que, de tant en tant, perdia els estreps i el bon humor era jo. Sense mi, segur que haurien estat millor. [Riu].

D’una banda, hi ha hagut una obediència molt clara. Si exercir el poder significa aconseguir que la gent faci una cosa que preferiria no fer, s’ha exercit molt bé. Després és inevitable equivocar-se, i molt, en aquesta situació. No hi hagut ningú que no s’hagi equivocat. Ho demostra el fet que no és una situació que es pot resoldre d’una manera que diguis: que bé ho ha fet aquest govern. Els únics que ho van fer bé van ser els xinesos, com a mínim ho poden vendre així, tot i que, com que són opacs, no se sap ben bé. Però és evident que, quan més autoritari siguis i menys llibertats reconeguis a la gent, més fàcil serà gestionar una crisi com aquesta.

És que la millor manera d’ordenar una societat és mitjançant la repressió, les armes i el poder autoritari. La democràcia és desordre, és conflicte, és discrepància. I hem decidit viure-hi perquè valorem les llibertats individuals, però no perquè valorem l’ordre.

Sí, d’aquí a deu o quinze anys començarem a tenir estadístiques fiables de tot el que ha passat. Mentrestant, hi haurà eleccions i governs que cauran. Però hem de tenir en compte que la gent vota per emocions i sensacions, i no tant perquè tinguem una idea clara sobre què ha succeït.

Bé, el que deia Plató dels sofistes ja era això: vosaltres ensenyeu la gent a parlar sobre qualsevol cosa, amb independència que sigui veritat o mentida, perquè del que es tracta és de persuadir. Això forma part de la política, també ho diu Hannah Arendt. La veritat i la política són dos camps del coneixement diferents, dues epistemes diferents. La primera diu si plou o no plou, són fets determinables, mentre que la política es mou en l’àmbit de la persuasió, de la retòrica, de la sofística... una mica del tot s’hi val.

Sí, et deien: mira aquesta foto. No n’hi ha prou de mirar la foto, vull que me la interpretis. Això que una imatge val més que mil paraules no és veritat.

Sí, però s’hauria de veure què va passar el dia abans. I l’any abans? Aquella imatge, sense una interpretació, no és res. És un estímul com quan vas llegint el timeline del Twitter, que estàs sent travessat per emocions molt potents: t’indignes, t’entristeixes, t’alegres. Ho veus al tren, com la gent va somrient, que li va canviant la cara. I al final quedes com empudegat. Què m’ha passat en aquests vint minuts? Doncs m’ha passat de tot. M’he entristit i m’he indignat, i a més a més he contribuït a l’entristiment i a la indignació d’altra gent perquè he fet retuits i likes. Buf! Vull la vida normal!

Tinc Twitter, però l’utilitzo només una mica quan vull difondre alguna cosa que he fet. I no el porto al telèfon. Només el miro a l’ordinador una hora al dia. Penso que el millor seria no tenir-ne, però també m’agrada veure que hi ha algú que m’escolta.

Bé, jo soc de Sant Cugat i visc a Barcelona des de fa deu anys. Sempre hi he vingut a passejar, i a mi m’agrada passejar per Barcelona. És una ciutat que no me la miro com un d’aquí, sinó que encara me la miro amb un cert estupor i com si estigués de visita. Però fa patir, perquè s’ha fet una aposta pel turisme molt forta, no sé què ha fet que aquesta ciutat depengui tant d’aquests ingressos, no sé si ha estat una decisió conscient o simplement ha passat. Jo no vull fer el discurs romàntic de “la ciutat per als barcelonins”. Òbviament, m’agrada més passejar per la Rambla ara que abans. De fet, abans ni hi anaves, i ara resulta que és bonica i no te’n recordaves. Tampoc és que sigui espectacular, està molt bé, però darrere de tots els locals tancats, les persianes abaixades, hi ha pobresa, malestar social... Si t’ho jugues tot a una carta com la del turisme, després es demostra la fragilitat del model, perquè en qualsevol moment pot succeir la catàstrofe.

El dia que diguin que ens la podem treure, me la trauré, òbviament! És que és molt incòmoda, és desagradable. Jo no sé quina cara tens tu. Ens hem conegut així, i a ella també [Clara Soler, la fotògrafa], ens acomiadarem així i no tinc ni idea de quina cara teniu. I darrerament he fet amics a qui no reconeixeria sense la mascareta.