Barcelona Metropolis

Algunes qüestions que emergeixen

Des del punt de vista de la política pública i des de l’experiència de la gestió d’un ajuntament com és el de Barcelona, la covid-19 ens ha posat, sobretot, davant la gestió d’una crisi sanitària. Aïllar per prevenir l’avenç, frenar la corba de nous casos i intervenir des del sector públic per no col·lapsar el sistema sanitari han estat les prioritats en tot aquest procés. És per aquest motiu que les característiques del confinament han estat tan excepcionals, amb un aïllament domiciliari i una paralització de tota activitat no essencial. Les limitacions que ha decretat l’estat d’alarma des del passat 10 de març de 2020 ens han suposat molts canvis i necessitarem força temps per avaluar-ne l’impacte; també han fet emergir grans debats, límits i contradiccions sobre el món en què vivim. La paralització ha fet visibles les grans llacunes i desigualtats del nostre model social, productiu i sanitari. Amb el confinament s’ha fet evident la duresa de la soledat i de la gestió quotidiana de les cures pròpies i de les persones que tenim a càrrec, i el valor del bé comú i d’allò públic i col·lectiu. En dos mesos, ha canviat la ciutat i també ho han fet les prioritats i accions de govern, que s’han redirigit per fer front a l’impacte de la covid-19 a Barcelona. De ben segur que tots aquests canvis no seran provisionals. Alhora, s’obren nous horitzons de canvi que fan imprescindible repensar profundament qüestions que tenen un efecte directe en la millora de la vida de les persones.

A l’Ajuntament es van activar tots els recursos de què es disposava per fer front a la crisi sanitària, i des del primer moment es va treballar per impedir que fos també una crisi social. La ciutat s’ha preparat per aquest abordatge més ampli, més enllà del sistema de salut, tenint molt present les històries de vida dels seus veïns i veïnes, les històries de precarietat, d’angoixa, de por i de soledat. La pandèmia ha imposat a la població una vida en aïllament per tal de frenar la corba de contagis, així com un tancament de la ciutat que ha impactat de forma diversa i que pot tenir conseqüències a llarg termini. Tot i les estrictes condicions que imposava el decret d’alarma per protegir la població, s’han posat en marxa diferents estratègies per permetre que tothom a la ciutat pogués dur a terme l’aïllament, sempre mirant de cobrir totes les necessitats bàsiques.

Una ciutat tancada no només vol dir que s’hagi frenat l’economia formal —per la qual l’Estat ja ha previst un mecanisme per la protecció dels seus treballadors i treballadores—, sinó que també s’ha frenat l’economia informal, i això ha impactat de ple en la vida de moltes persones que vivien de forma precària dins la informalitat. Per oferir algunes dades: a Barcelona s’han previst 714 places addicionals per tal que les persones sense llar puguin passar el seu confinament; s’ha incrementat un 113% el conjunt de programes d’àpats a la ciutat (àpats a domicili, àpats en companyia, menjadors socials); i els centres de serveis socials han atès en un mes i mig el 28% de persones que atenen en tot un any, més d’un 15% de les quals eren persones usuàries noves o feia més d’un any que no acudien a un centre de serveis socials. S’ha aturat el cobrament del lloguer d’habitatges públics municipals a 12.000 famílies i s’ha intentat mitigar la solitud reforçant programes adreçats a les persones grans sense companyia, com ara la teleassistència, el programa Radars i el programa Vincles.

Més enllà de les actuacions endegades per cobrir l’emergència social a la ciutat, cal aturar-se en allò que apareix ara amb més força i que haurà de ser la base per repensar, pel que fa a la salut, una ciutat post-covid-19.

1. La salut com un element central de la vida de les persones

L’impacte de la covid-19 ens ha fet prendre consciència de les nostres vulnerabilitats, tant les físiques —pel que suposa patir la malaltia— com les emocionals —sobreviure a un procés d’aïllament que multiplica la sensació de soledat i d’angoixa. Mai com ara la por a emmalaltir ens ha fet tan conscients de la importància d’una bona salut i de la necessitat de promocionar-la, de cuidar-la i de fer-ne prevenció. Vénen moments en què haurem de continuar alerta de les indicacions de salut pública per evitar els contagis, i de ben segur haurem de continuar aplicant mesures de distanciament, que en cap cas han de conduir a l’aïllament total de persones i col·lectius vulnerables. Serà el moment de reforçar els programes de promoció de la salut i la salut comunitària, i de situar l’atenció primària en el lloc central que li pertoca.

2. Les desigualtats socials i el seu impacte en la salut

Dèiem que l’impacte de la covid-19 ha estat més ampli en les zones més vulnerables de la ciutat on es donen alguns o diversos d’aquests factors: els tipus de feines més manuals, de cura, del tot essencials; el tipus d’habitatge, que dificulta seguir pautes d’aïllament a domicili i que suposa més risc per frenar-lo; o les zones amb població més envellida. Tots són factors que han tingut un impacte clar en la incidència de la malaltia. Les anàlisis des de la salut pública fa temps que ens alerten de les desigualtats i el seu impacte en la salut. És el moment d’instaurar mesures com ara l’ingrés mínim vital anunciat fa poc pel Govern de l’Estat, així com de canviar el marc regulador de les polítiques d’habitatge o les lleis d’estrangeria vigents, sense menystenir la necessitat d’un nou marc de polítiques laborals per construir un mercat de treball menys desigual. Des de la ciutat ens tocarà acompanyar els canvis amb polítiques locals de serveis socials que prioritzin i redimensionin les noves necessitats de Barcelona.

3. La cura com a part indispensable per la vida

Dèiem a l’inici que la importància de les cures en totes les seves dimensions s’ha fet més evident que mai. Les treballadores familiars, les dels equips d’espai públic, les dels equipaments de persones sense llar, les infermeres, les treballadores de la neteja... totes elles estan sostenint la ciutat. Cuidar és imprescindible per la vida, tot i que les professions i els espais de la cura no sempre són els més ben vistos, reconeguts o valorats. Potser un exemple extrem és el que estem veient a les residències de gent gran, on es posa en evidència com la cura de les persones més dependents és una situació mal resolta en aquesta societat que envelleix.

La importància d’aquest servei també s’ha fet visible a través del debat sobre el temps i la duresa de la cura continuada. El debat entorn a la criança i l’educació de nens i nenes durant el confinament segurament amaga molts debats en un, i no només la preocupació de les famílies per l’aprenentatge dels infants. També ha obert la caixa dels trons i ha descobert que les actuals polítiques de conciliació donen una resposta insuficient a les necessitats de mares i pares per atendre els infants, tant si teletreballen com si han d’incorporar-se a la feina de forma presencial. S’obre el debat de com afrontar una situació de desconfinament per fases sense tenir en compte que haurem de fer-ho compatible amb la cura quotidiana de les persones. Pot ser un bon moment per replantejar-nos les formes com ens organitzem socialment i el temps (i els valors) que hi dediquem.

4. La comunitat

Aquests mesos també hem pogut observar com les veïnes i els veïns s’han autoorganitzat, tot generant xarxes de suport mutu per ajudar-se en qüestions quotidianes com anar a comprar o tirar la brossa en temps de confinament, fer-se companyia a través del telèfon o connectar amb els serveis públics disponibles per fer front a l’emergència. Apareixen històries boniques que estan reforçant la vida entre comunitats de veïns i veïnes i que fan la vida a la ciutat més amable i més propera. Barcelona és una ciutat rica pel que fa al seu teixit social, que ha facilitat l’autogestió en plena crisi de la covid-19, i és possible que hagi sumat persones que fins abans de la crisi no estaven organitzades. És una experiència única i que haurà de tenir un paper rellevant en el futur de la ciutat després de la pandèmia.

Tot plegat ens obliga a repensar moltes coses, inclosa l’organització de la ciutat. Cal dissenyar nous projectes que tinguin les cures com a element central, com ara les superilles de la cura, que hauran de combinar un ritme diferent de la ciutat amb un paper imprescindible dels serveis públics i una comunitat forta i cuidadora. Caldrà revisar tot allò que s’ha constatat que no funciona i donar prioritat al més essencial, des de repensar les polítiques públiques de salut —tot defensant el reforç públic del nostre sistema sanitari— fins a dotar d’importància l’atenció primària. Caldrà revisar el model públic d’atenció residencial a la gent gran, després d’haver comprovat que requereix un canvi profund per atendre i cuidar en bones condicions. I caldrà defensar noves polítiques socials, econòmiques i d’habitatge que procurin una vida digna a la ciutat. Des dels municipis haurem d’empènyer per generar nous marcs que ens permetin avançar cap a ciutats socialment justes. I haurem de fer-ho de la mà de polítiques locals que apostin per una ciutat més pausada, amb un espai públic que permeti una vida més saludable i més humana.