Barcelona Metropolis

Global és també la revolució tecnològica, tant en el desenvolupament com en les repercussions socials i en els intents de gestionar-la. Novament les democràcies troben aquí recursos escassos per governar la digitalització, en totes les seves vessants, i fer-la compatible amb els principis democràtics. La pandèmia va treure a la llum un intens debat sobre la vella disjuntiva entre llibertat i seguretat, aquesta vegada en la seva versió digital, i la guerra d’Ucraïna està mostrant la consolidació d’un nou espai, el ciberespai, com a lloc on cada cop es lliuren més batalles, inclosa la guerra entre Estats. Un àmbit privat que s’escapa amb molta facilitat de qualsevol intent de regulació.

En segon lloc, aquests desafiaments són sempre complexos. La complexitat es manifesta en la seva comprensió i en la dificultat de fer-los entenedors més enllà dels cercles d’experts. Això remet a la necessitat de donar un nou paper al coneixement en les democràcies, que no aconsegueixen articular mecanismes estables d’incorporació dels coneixements experts (en plural) a la presa de decisions polítiques.

La crisi climàtica és la manifestació de problemes del model de desenvolupament —la febre del planeta, se sol dir—, i ho canvia tot per si mateixa. Encara que costi d’entendre-ho, no suposa tant un problema per al planeta, que disposa de múltiples mecanismes de regeneració i resposta, com per als éssers vius que l’habitem. El canvi del clima va més enllà d’un increment de les temperatures. Es manifesta en una enorme variabilitat amb fenòmens encadenats que en bona mesura desconeixem. Per això la ciència adverteix, amb raó, que entrem en un terreny inexplorat.

En relació amb això, els moviments migratoris inclouen cada cop més factors que cal tenir en compte, la gestió dels quals es fa més complexa pel context de fons. Per posar un exemple, el debat sobre el reconeixement de la figura de refugiat climàtic xoca amb el temor d’obrir la Convenció de Ginebra per la possibilitat, atesa la correlació de forces actuals, d’estrènyer la protecció en lloc d’eixamplar-la. A més, als països desenvolupats els manquen polítiques migratòries capaces d’abordar el desafiament des de la defensa de la democràcia i els drets humans, cosa que els fa incórrer moltes vegades en contradiccions que una democràcia no hauria d’acceptar. La mort d’una vintena de migrants (aproximadament, ja que hi ha xifres diferents segons les fonts) el 24 de juny passat quan intentaven saltar la tanca de Melilla a les mans de la policia marroquina suposa un dur revés a la superioritat moral democràtica.

Una cosa semblant passa amb la revolució digital. Tot i que la ciència-ficció ha treballat profusament per crear escenaris ja no tan llunyans, les repercussions en l’àmbit psicològic, les relacions socials, les transformacions econòmiques i els riscos polítics amb prou feines han començat a aparèixer. Les primeres investigacions, per exemple, sobre la proliferació de xarxes socials, tiren per terra algunes de les pors que s’hi abocaven, com la menor sociabilitat dels seus usuaris, i fa emergir-ne d’altres, com la creació de bombolles cada vegada més autoreferencials.

La necessitat de polítiques multiactor

Els tres reptes presos com a exemple necessiten, per gestionar-se amb èxit, polítiques multiactor. O el que és el mateix, assumir que cap actor per si sol pot afrontar-los i que calen espais de creació de polítiques amb disciplines i sectors treballant conjuntament en un enfocament transdisciplinari.

La transició ecològica no es fa a cop de BOE ni podrien fer-la només els fons d’inversió —conscients com són del risc financer en què incorren en la situació actual—, ni les societats a força de voluntarisme i canvi de comportament. La transició ecològica necessita direcció política —actualment hi ha poques qüestions més ideològiques que aquesta—, treball reglamentari que creï incentius, inversions i desenvolupament de productes, l’acceptació social del desafiament i un treball ingent de coneixement transdisciplinari al seu servei.

Els moviments migratoris tampoc no s’acabaran aixecant tanques. Cal plantejar polítiques d’inversió als països d’origen, una gestió adequada de les fronteres, però també el concurs de les empreses en la garantia de respecte als drets i la formació, i, per descomptat, una actitud d’acollida de les societats molt allunyada de la por i l’amenaça amb què de vegades s’entenen els moviments migratoris.

De la mateixa manera, la revolució digital, amb tot el poder transformador que engloba, no es pot deixar en mans de tecnòlegs i empreses tecnològiques. Sense elles res no seria possible, però el paper de la política s’ha de reivindicar a l’hora d’establir regles en un nou espai, privat, on cada cop es desenvolupen més activitats de caràcter públic, el ciberespai. Les dificultats, com mostra la Declaració de principis i drets digitals, no són poques. Les societats necessiten comprendre la magnitud del canvi i anar adquirint seguretat.

La crisi al Sud

En aquest context, al sud d’Europa es donen elements que, encara que es comparteixin també amb altres països europeus, han adquirit a l’àrea meridional una importància especial: la desconfiança i la insatisfacció amb la política, el populisme, la crisi d’intermediació i l’increment de la desigualtat.

En aquestes pàgines no hi caben les consideracions de caràcter històric, econòmic i polític que comparteixen tots o gairebé tots aquests països, però és evident que una estructura econòmica molt orientada al sector serveis, o l’accés tardà a la democràcia de Portugal, Espanya i Grècia, així com el seu caràcter de frontera sud d’Europa, dibuixen un escenari propi i comú.

En primer lloc, les democràcies del sud d’Europa pateixen un greu problema de confiança en la política. Segons l’Eurobaròmetre, els països d’aquesta zona són els que tenen una taxa de satisfacció més baixa amb la democràcia, després dels països de l’Est. Alhora, se situen també entre els que menys confien en la Unió Europea (UE) i els que menys satisfets es troben amb la democràcia de la UE.

En el cas espanyol, si se sumen totes les opcions relacionades amb la política com a problema als estudis del CIS, es veurà com, almenys des de principis del 2021, la política apareix com la primera preocupació, per davant dels temes econòmics.

La desconfiança, prèvia a la crisi del 2008, troba en aquesta el seu gran accelerador i no ha deixat de créixer des d’aleshores. La política, almenys en el pla declaratiu, ja no es percep com una cosa útil per resoldre les dificultats comunes. Això no obstant, quan sorgeixen grans problemes com la pandèmia, la ciutadania mira la política buscant respostes i indicacions de què fer, cosa que convida a relativitzar una mica el que després es declara als estudis d’opinió.

La crisi de la democràcia no és només la de les institucions. També és la dels ens d’intermediació. Partits polítics i mitjans de comunicació en són alguns dels principals afectats. D’aquests, Sánchez-Cuenca (2022) en diu el següent: “El problema es concentra en aquests dos actors, partits i mitjans, i no tant en el règim democràtic. De fet, en el terreny de les idees no han sorgit alternatives a la democràcia”.

Increment del populisme

Tot i que no és exclusiu del sud d’Europa, els populismes han irromput amb força en una clara impugnació de les democràcies liberals. La disjuntiva nosaltres versus ells, la preferència per la democràcia directa en detriment de la intermediació, el replegament cap a l’estat nació com a element de rebuig a aquesta globalització i una cultura política ancorada en les emocions són elements que troben ressò en els qui han deixat de creure en les democràcies liberals occidentals. En definitiva, la seva resposta es basa en la crítica a les elits i la noció de poble com una cosa homogènia aliena al pluralisme.

Hi ha qui veu en l’aparició del populisme un símptoma dels problemes descrits anteriorment i els qui apunten que suposa molt més. Això no obstant, convé entendre que el populisme com a paradigma comprèn opcions polítiques molt diferents, de caràcter progressista les unes i reaccionàries les altres. Com a aspecte clau, l’element excloent de les segones. Tant Grècia com Itàlia, Espanya i, en menor mesura, Portugal han viscut un moment populista en les primeres dècades del segle xxi.

Hi ha qui posa en dubte la capacitat de les forces populistes d’ultradreta per destruir o limitar la democràcia. Així doncs, en molts casos l’arribada als governs d’aquests partits ha mostrat que les institucions i les regles democràtiques delimiten el perímetre d’un terreny de joc del qual no és tan fàcil sortir, per frustració dels que així ho volen. No obstant, convé no menysprear la capacitat que tenen de violentar els valors de convivència democràtica, de trencar consensos ja consolidats o d’impedir avançar en nous acords que permetin abordar els nous reptes.

En definitiva, cada temps té la crisi de la democràcia, i l’actual no és menor. Cada temps té la seva crisi i a nosaltres ens ha tocat aquesta. El començament del segle xxi ens situa davant d’uns desafiaments que obliguen les democràcies a perfeccionar-se o a entrar en zona de risc. Els nous desafiaments, tant els que tenen naturalesa global com els que són propis —tot i que no exclusius— d’algunes zones, com ara el sud d’Europa, necessiten més democràcia i que aquesta sigui millor.

Assolir una visió global sense que suposi homogeneïtzar, ser capaç de gestionar la complexitat i articular una nova governança multiactor són algunes de les mesures que caldrà abordar per poder fer front a la crisi climàtica, governar la revolució tecnològica o gestionar els moviments migratoris, entre d’altres. En aquest context, a més, les democràcies del sud d’Europa, tot i que no són les úniques, tenen problemes que en dificulten l’èxit.

La desafecció de la política, la crisi de desintermediació (que va més enllà del sistema polític, com bé van saber veure els indignats que van omplir les places el 2011), l’increment de la desigualtat i l’aparició amb força d’opcions populistes són problemes que se sumen als anteriors, i si no es resolen serà molt difícil que les democràcies surtin airoses dels nous reptes. És la nostra crisi i ens toca gestionar-la, com d’altres ho van fer abans amb la seva, i, sens dubte, altres ho faran després amb la propera.

Referències bibliogràfiques

Sánchez-Cuenca, I. El desorden político. Democracias sin intermediación. Madrid, Catarata, 2022.
Innerarity, D. La sociedad del desconocimiento. Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2022.
Fishman, R. M. Práctica democrática e inclusión. Madrid, Catarata, 2021.