Barcelona Metropolis

Els canvis que es produeixen en els noms de carrers i places de la ciutat són el reflex de cada mandat municipal. Per acció o omissió, el nomenclàtor diu molt de l’ADN ideològic. Superat el període franquista, ja es poden veure quins han estat els canvis —i com es poden interpretar— durant els mandats dels alcaldes Serra, Maragall, Clos, Hereu i Trias, i l’alcaldessa Colau.

El nom dels carrers ha estat un element de gran importància pel que fa a la representació política i el control de la memòria. Al llarg del temps, el nomenclàtor s’ha anat modificant en sincronia amb els diferents poders municipals, i ens ha ofert una imatge força exacta de cada etapa de la nostra història. Sobretot, ha estat així en els segles xix i xx, on les successives denominacions d’un mateix espai ens mostren el combat permanent per a la construcció d’un relat que reforci determinats sistemes de valors. Cap dedicatòria pública és innocent, la designació de les nostres voreres és un autèntic camp de batalla que genera rius de tinta als diaris; i, sovint, fa parlar.

Després del remolí de permutacions viscudes durant el període republicà i el posterior franquisme, el nomenclàtor no va ser cap prioritat per als ajuntaments predemocràtics de Barcelona, entre el 1976 i el 1979. Més enllà d’alguns canvis puntuals, el debat es va centrar sobretot en l’idioma de les retolacions, exigència que va fer seva la campanya “El català al carrer” impulsada pel Congrés de Cultura Catalana del 1977. Així doncs, les principals transformacions haurien d’esperar fins a la primera alcaldia democràtica.

Amb el poder municipal en mans de Narcís Serra, entre el 1979 i el 1982, es va retornar el nom original a l’avinguda Diagonal, el Paral·lel o la Gran Via de les Corts Catalanes. També es va recuperar l’antiga denominació d’una seixantena de carrers, com la Via Laietana o Nou de la Rambla, i es van tornar a batejar l’avinguda de les Drassanes, la plaça de Francesc Macià o el passeig de Lluís Companys. Decisions totes elles de gran contingut emocional. Per fi es van retolar els noms en català i, el 1980, es va crear la Ponència de Nomenclàtor. Aquesta va ser segurament l’etapa més dinàmica pel que fa a canvis, dedicada a esborrar el nomenclàtor de la dictadura.

Durant el mandat de Pasqual Maragall, entre el 1982 i el 1997, es van retornar denominacions populars, com és el cas del Torrent de l’Olla, la rambla del Poblenou, el carrer del Bisbe o la plaça de la Revolució del 1868. Així mateix, es van estrenar nous espais, amb noms de fort contingut polític i reivindicatiu, com les places de Salvador Allende, John F. Kennedy, Karl Marx, Buenaventura Durruti, Països Catalans o Primer de Maig. Això no obstant, la principal transformació d’aquesta època va ser resultat de l’organització dels Jocs Olímpics del 1992, que va suposar grans modificacions en zones concretes de Barcelona, com el Port Vell, el Poblenou o la muntanya de Montjuïc.

El va seguir l’alcaldia de Jordi Hereu, entre el 2006 i el 2011, protagonista de la fallida consulta popular sobre la reforma de la Diagonal, que no va anar més enllà de rebatejar indrets com les avingudes de Vallcarca i de Francesc Ferrer i Guàrdia, o els jardins de la Segona República. Els dos canvis més significatius del seu mandat van ser el rebateig de l’antiga plaça de Rius i Taulet amb el nom de Vila de Gràcia; i, sobretot, la campanya veïnal contra el carrer Duc de la Victòria, dedicat a Baldomero Espartero, el general que va bombardejar Barcelona el 1842, que va ser rebatejat pel més discret carrer del Duc.

Després de dos ajuntaments poc combatius amb el nomenclàtor, el mandat de Xavier Trias, entre el 2011 i el 2015, va introduir noves controvèrsies. La primera es va produir el 2012, quan la placa del passatge de La Canadenca, que commemora la vaga del 1919, va ser substituïda per una altra que recordava el fundador de l’empresa, Fred Stark Pearson. En aquella ocasió, el consistori es va veure obligat a retornar a la retolació original. L’any següent, el debat va girar a l’entorn del projecte municipal de batejar el passeig Olímpic de Montjuïc com a passeig de Joan Antoni Samaranch. La idea tampoc va reeixir. De fet, durant el govern Trias hi va haver pocs canvis, més enllà de la plaça de Josep Puig i Cadafalch, el carrer de John Maynard Keynes o el parc de Winston Churchill. Menció a part mereix la dedicatòria de dos jardins de les Corts a personatges femenins: Maria Àngels Anglada i Maria Teresa Vernet.

L’arribada al consistori de l’actual alcaldessa Ada Colau, el 2015, va significar una allau de canvis com no s’havia vist des dels temps de Serra o Maragall. L’enfocament en aquest tema va venir marcat, d’una banda, per la retirada dels darrers noms que quedaven d’època franquista: es va canviar Ramiro de Maeztu per Ana María Matute i Aviador Franco per Mecànic Pablo Rada. D’altra banda, es van eliminar noms monàrquics, com és el cas de la plaça de Joan Carles I, que ara es diu del Cinc d’Oros; dels jardins del Príncep de Girona i de les Infantes, anomenats del Baix Guinardó i de Magalí, o de les avingudes de Borbó i del Príncep d’Astúries, que han passat a dir-se dels Quinze i de la Riera de Cassoles, respectivament. També hi ha hagut una reformulació d’espais dedicats al feminisme, com la plaça del Vuit de Març, o a la classe treballadora, com la plaça del Moviment Obrer.

Entre les actuacions més debatudes d’aquest mandat figuren la reconversió del carrer de l’Almirall Cervera per Pepe Rubianes o del Secretari Coloma per Pau Alsina. I sobretot, el polèmic canvi de denominació de la plaça d’Antonio López, transformada en les placetes de Correus i d’Idrissa Diallo, un migrant africà mort en el Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca. A més de la permutació de l’antic carrer de Sant Domènec del Call per Salomó ben Adret, reivindicant així la desapareguda jueria barcelonina.