Barcelona Metropolis

En tinc molt bons records. Per mi, és com un petit oasi dins de la ciutat. I, a més, som a prop de la Diagonal...

He arribat a marxar dues vegades de Barcelona en els darrers anys i la meva sensació és que la ciutat ha anat a pitjor. Les raons per les quals vaig marxar segueixen vigents i multiplicades. Quan has tastat un altre tipus de vida, a una escala més humana i sense tota aquesta informació al teu voltant, tan innecessària, que et distreu, et posa de mal humor i et desvia de tu… ja no hi vols renunciar.

El disc Meridiana el vaig compondre precisament en prendre aquesta distància de la meva ciutat, poc després de marxar-ne per primera vegada. Necessitava parlar del meu lloc d’origen, d’aquella cosa que sentia cada vegada que entrava al meu barri i no sabia com explicar...

Concretament de la zona entre Navas i Sagrera, del carrer Espronceda, just davant de l’església aquella tan psicodèlica i retrofuturista construïda a finals dels anys seixanta [la parròquia de Sant Joan Bosco]. Hi vaig fer la primera comunió i la meva mare encara hi va, en fi… Quan vaig decidir fer Meridiana no pensava seguir amb l’analogia metafòrica a Diagonal, però vaig veure que es podia jugar amb aquest fet. Com que no parlo de classes socials, si no ja hauria esgotat els recursos, i parlo de temàtiques, d'àmbits de la nostra vida, dona per molt més. Quan em toqui compondre el proper disc, no sé si m’hauré cansat d’aquest joc.

En el meu món, en la simbologia que sense voler s’ha acabat creant en el meu cap, la Diagonal o els llocs al seu voltant han simbolitzat el poder, els diners, els negocis. És allà on t’has de moure i vendre si vols prosperar. També hi ha una altra Diagonal, molt diferent, a l’altra punta. Recordo que tenia uns oncles que vivien per la zona alta de la Diagonal, que tenien un altre estatus, i quan els visitàvem era com un viatge a un altre univers, a una altra classe social. Des de petit ho he interioritzat així, tot i que, insisteixo, en els meus discos mai he tingut un discurs classista. Més aviat la simbologia que empro té a veure amb el context social i polític. La Diagonal representa allà per on has de passar si vols prosperar i estic segur que a cada barri hi ha un espai semblant per on has de passar també, en sentit metafòric.

La veritat és que no. Quan vaig compondre Meridiana no tenia pensat seguir amb aquesta saga barcelonina, però quan vaig entendre el que necessitava treure i quin era el tema de fons en les cançons, vaig comprendre que Diagonal podia ser un disc complementari, una continuació o una resposta a allò que explico a Meridiana. És a dir, què se n’ha fet de les persones que hem sortit d’aquells barris, en aquest context actual que ens ha condicionat tant, i en què ens hem de guanyar la vida? A la majoria ens ha deixat bastant fotuts i molt tocats per l’educació que hem tingut. La realitat que vivim no és el que se’ns va vendre ni a casa, ni a l’escola, ni a la televisió. I no només tenim la gran tasca de desfer el que ens han inculcat, sinó que, a més, hem de trobar un lloc en el món, i això representa una muntanya de problemes tal com està muntada la societat.

Jo, com tothom, soc producte de tota aquesta allau d’informació i de les coses que passen, i els fets polítics dels últims anys han condicionat la meva manera de ser, d’estar en aquest món, i de compondre. Cada vegada més he anat prenent una certa consciència en un grau molt diferent del que estava acostumat. Vinc de la música hardcore i sempre he tingut consciència que el que estava fent tenia una vessant i una lectura polítiques, però mai ho havia portat a la superfície i a les lletres d’una manera tan explícita com ara, potser pel cansament o per la ràbia. Mai no m’havia sentit indignat, i això m’ha empès a ser molt més directe.

No, perquè tot i que els temes de què parlo són vigents, malauradament seguiran passant i venen de lluny. I en aquest sentit no em fan por i tampoc no hi he pensat gaire. Aquests temes m’han anat sortint espontàniament i en cap moment m’he plantejat de vetar-me o censurar-me. És una altra de les coses que he après amb el temps: a no limitar-me i que la meva millor eina és no pensar en el que estic fent ni en la repercussió que tindrà. He de deixar-me fer, no veure’m tant des de fora. Quan intentes calcular els efectes del que passarà amb la teva obra, primer, no l'encertes mai i, segon, estàs massa condicionat i serà menys veritat, deixarà de ser una cosa fresca.

Mai m’he deixat condicionar per això. Artísticament, sempre he fet el que m’ha vingut de gust fer.

Em vaig passar al castellà perquè tenia una necessitat brutal d’expressar-me en el meu idioma o en una llengua que dominés. I si ara faig cançons més directes és perquè he arribat a un nivell vital on necessito ser més horitzontal i directe. Si això és més o menys comercial a vegades et va a favor i, a vegades, en contra. A vegades faig coses que no entén ningú, com ara puc fer teatre i que no ho entengui ningú. Són coses que em vaig trobant en el camí però no em condicionen.

Parlo sobre la contradicció entre el que explico al disc i el que suposa publicar-lo. Parlo d’aquesta dificultat. Mai he intentat mostrar-me com el bo de la pel·lícula que lluita contra els dolents. Hi ha una altra lluita, que és la que un té amb si mateix, una lluita interna molt forta per descobrir allò pel que val la pena lluitar i allò pel que no, quines coses fas per inèrcia i quines fas perquè realment ho necessites. De tota aquesta lluita, intento parlar en el disc: la lluita important és aquesta que has fet dins teu. La cançó “La reconquista” parla de tornar a conquerir les coses importants, aquelles que posen en qüestió les dinàmiques a les quals el sistema ens aboca per prosperar a la vida o trobar un lloc còmode en el món. La comoditat i els diners sempre tenen un preu.

Escoltar un disc és un joc de projeccions. Poder oferir aquesta flexibilitat de significats forma part de la poesia; si no, em dedicaria a fer assajos! La música, la poesia, la cançó popular tenen aquesta capacitat de fer de mirall d’un mateix i tractar els temes d’una forma oberta perquè no només es puguin llegir d’una manera. I quan aconsegueixes trobar un concepte o una frase encertada, que no passa sempre, pots trobar moltes capes de significats. Aquesta frase es pot referir a qui està defensant la llibertat d’expressió des d’una presó, o al nen o l’adolescent que es revolta contra la seva mare, o a la persona que intenta trobar la seva vocació davant de tota aquesta bogeria general que l’empeny a fer qualsevol altra cosa. Són temes universals que es poden aplicar gairebé a cada cosa.

Encara no tinc gaire distància amb el disc, però tinc la sensació que no és tant un disc amb el qual em toca mostrar-me al món, sinó que sorgeix d’haver passat ja vint anys sortint al carrer a vendre la meva història, que de fet és el que he fet fins ara. I, a més, fent-ho d’una manera molt íntima, intentant explicar al món qui soc, què necessito explicar i compartir, i què m’he trobat en aquest camí. Quan comences a vendre i accedeixes a una dimensió més enllà de la teva realitat íntima, llavors comença el joc, sobretot si t’has de guanyar la vida. I això ha suposat moltes lliçons, moltes hòsties, molts aprenentatges, alguns dels quals surten reflectits al disc. La cançó “Bienvenido” parla d'això, de quan per algun motiu, ja sigui per un cop de sort o perquè tens talent, de cop i volta el focus es posa sobre teu i t'enlairen i no ets conscient del que això suposa, en què s'estan fixant en realitat, què volen de tu.

I tant!, i de tot tipus! En general a tots ens falta perspectiva sobre les coses i sobre el que volem fer a la vida. En el meu cas, vaig trobar en la música una eina per expressar-me i per bolcar una frustració i un malestar molt forts que tenia. I això és una força molt gran que t'estira. I, sobretot en el món artístic, és fàcil que perdis de vista les coses que realment són importants. Quan comences a tenir un cert èxit, encara es fa més difícil de gestionar: el preu de l’ambició, el preu de l’exigència... Diverses cançons de Diagonal en parlen. Al final es tracta d’estar bé amb tu mateix, aquí i ara. I res més. No es necessiten grans aventures i grans epopeies, perquè et porten més maldecaps que una altra cosa.

Molt! La meva professora de cant no entenia com podia cridar d’aquella manera en els primers discos de Standstill. Han estat diferents coses que han avançat en paral·lel. D’una banda, en les formes musicals, des d’aquesta rauxa o frustració inicial tan explícita del hardcore, el crit... Les formes canvien i he après nous recursos. Ha estat un procés en el qual m’he tret molts prejudicis i m’he anat obrint a nous llenguatges. Es tracta de trobar una veu pròpia i comunicar de la manera més directa possible.

He arribat a fer lletres molt críptiques, amb molts jocs de paraules, amb molta sofisticació, intentant posar en joc una intel·ligència que abans m'estimulava però avui ja no tant. Avui em resulta més estimulant trobar la paraula adequada tant per ajudar-me a mi com per compartir-ho amb els altres. També hi ha la qüestió d’on poso els esforços. He arribat a fer espectacles molt grans, i encara els puc fer, amb molts participants, molt pressupost, però amb el temps m’he adonat que potser prefereixo apostar per una cosa més senzilla i connectar amb la gent. Prefereixo no impressionar tant i comunicar més. Al final tot desemboca a descobrir què signifiquen la música i la cultura populars.

És que ens hem de treure prejudicis. Jo vinc d’una cultura musical totalment anglosaxona. Personalment, ha estat un viatge d’anada i tornada. I si es tractava de fer música popular i no necessàriament moderna ni res que pretengui ser nou, et trobes amb la música que s’ha fet aquí històricament. No ho he buscat, m’ho he trobat. No vaig de flamenco, simplement vull compartir en un disc totes aquelles influències que m’han arribat. I si em surt una melodia aflamencada, la faig i punt, no m’haig de justificar de res.

Hi ha un component generacional. La majoria d’aquests músics, com el cas del Nacho Vegas, venim d’una cultura musical més indie, amb la influència anglosaxona que suposa. Tots hem fet un viatge diferent però en una direcció semblant i cadascú ha trobat una resposta diferent i amb molt de caràcter.

Ara mateix, ben poca. M’està costant molt trobar allò que li demano a la música. Com que soc molt exigent amb mi mateix i poso el llistó molt alt, quan ho aplico a la música que escolto em costa gaudir-ne perquè l’analitzo. En qualsevol cas, m’interessen els artistes capaços de tocar l’ànima i les lletres capaces d’arribar als llocs més profunds usant un llenguatge universal. Se m’acudeixen mestres com Leonard Cohen, Jacques Brel, Nina Simone… És gent que ha aconseguit una cosa molt difícil: ser popular i alhora tenir un discurs molt profund i crític.

Crec que sí, perquè he entès que la música popular consisteix a compartir, a buscar una catarsi col·lectiva, i en part ho busco.

Això fa referència a aquesta catarsi que suposa la música popular. Una de les lliçons que m’he endut dels primers concerts de la gira de Diagonal és que després d’una hora de concert, de tot el desplegament de mitjans, del volum, del so, de l’amplificació… el públic recorda sobretot el moment en què sortim allà al mig, cantant a capella. Gairebé no ens sentim, però allà hi ha una energia real perquè compartim espai, moment i ho vivim amb una horitzontalitat literal. Aquesta és l’energia que la gent s’enduu a casa i és d'això del que ha de tractar la música popular. Aquest és el seu hàbitat natural. L’anomalia és l'amplificació, que t’obliga a pujar a un escenari i veure les coses des d’allà dalt. Malauradament, no puc fer-ho sempre per temes tècnics, però tant de bo!