Barcelona Metropolis

Fem una petita reflexió històrica. Pot ser que, des de temps molt antics, el poder s’hagi pres per una prerrogativa de la divinitat i l’hagin exercit de manera vicària persones que suposadament hi estan emparentades o els seus representants al món terrenal; però, des del moment en què hi ha hagut un grup d’individus amb poder econòmic, aquests s’han afanyat tot el possible per transmutar-lo en poder polític: és a dir, per aconseguir poder prendre les decisions ells mateixos, no tant amb la noble intenció de reorganitzar el sistema en pro de la justícia —si bé, de vegades, ha pogut ser així—, sinó amb la menys noble d’orientar-lo cap a la salvaguarda dels propis interessos. Precisament per combatre aquesta dinàmica va néixer, un dia llunyà, la democràcia: un sistema idealista i radical concebut perquè la desigualtat econòmica i de classe fos contrarestada per la igualtat política; però aquesta és una altra història. El fet és que el seguiment de l’eterna voluntat de convertir la riquesa en poder ens podria servir per reconstruir la història del món.

En els temps actuals, en què el creixement descontrolat de l’economia financera globalitzada ja ha generat una concentració de la riquesa sense precedents, comprovem que les poques mans que acumulen un poder econòmic tan ingent segueixen interessades, per descomptat, en la vella alquímia de transmutar-lo en un ingent —i nou— poder polític. La seva principal eina financera per a aquesta comesa ha estat, fins ara, el control dels diners i del deute. A través d’aquesta eina —o arma de destrucció massiva— s’han anat apoderant, a ritme galopant, dels recursos naturals, les fonts d’energia, la propietat del sòl, els mercats de seguretat i armament, els grans mitjans de comunicació de masses, el sector farmacèutic… i han aconseguit que allà on els idealistes veien un dret —l’alimentació, la salut, l’habitatge— hi hagi avui un vedat privat d’especulació i d’enriquiment.

Sens dubte, el control del deute ha estat l’arma material, però l’arma psicològica ha estat i continua sent la generació permanent d’una postveritat. Si en altres temps, quan la veritat era representada pels dogmes de la fe, el sistema dominant va tenir de la seva banda la religió (i no és que aquesta profitosa simbiosi ja hagi deixat d’existir), ara, quan l’única garantia universal i inqüestionable de debò sembla provenir de la ciència, el sistema intenta fer creure que compta amb el seu aval permanent, tot aplicant la perversa estratègia de presentar els postulats de la seva ideologia com a postulats de la ciència per evitar que es posin en qüestió.

Amb aquesta comesa operen actualment al món nombrosos think tanks i “institucions acadèmiques” consagrades a construir i promoure, amb mètodes opacs i ingents recursos materials i humans, el marc teòric que avali de manera “científica” la narrativa interessada del sistema dominant. Des del Centre per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC, per les sigles en anglès), l’Institut Fauci o la Fundació Bill & Melinda Gates en el tema de les vacunes mRNA i la covid-19, fins a la National Endowment for Democracy (NED) en la promoció de l’estratègia nord-americana a Ucraïna. Aquests són els responsables que creguem una cosa, encara que la realitat en demostri una altra. Que creguem, per exemple, que “la salut és el primer”, encara que deu mil persones perdin la vida cada dia per no poder-se pagar atenció sanitària o no tenir accés als sistemes de salut, encara que la tendència dels governs a tot el món —amb nombroses peticions explícites de la Comissió Europea als estats membres— sigui cap a les retallades en sanitat i pensions i cap a la privatització dels sistemes públics, i encara que la salut ja sigui avui un dels terrenys més pròspers d’enriquiment empresarial i d’especulació financera. Que creguem, per exemple, que “estem per la pau”, encara que un 11% de la humanitat visqui actualment en estat de guerra, embarcada en conflictes dels quals som, en bona mesura, responsables, i dels quals gairebé no tenim cap notícia. O també que creguem, per exemple, que, gràcies als plans d’austeritat de la Troika, Grècia és ara “una economia enfortida i viable” —com va declarar l’Eurogrup quan va decidir treure-la als mercats—, encara que, des que es va incloure als “rescats”, el seu deute hagi ascendit del 129% d’aleshores al 230% d’avui, hagi perdut el 25% del seu PIB i una de cada quatre persones visqui sota el llindar de la pobresa.

Gràcies a aquesta estratègia generalitzada, durant les darreres dècades del segle passat i les primeres d’aquest, els postulats del neoliberalisme, les aspiracions del neoconservadorisme anglosaxó i les ambicions de l’economia financera globalitzada han aconseguit un veritable “salt qualitatiu”: elevar-se subreptíciament de la categoria de teories econòmiques i geopolítiques qüestionables a la de dogmes científics inqüestionables, la qual cosa ha suscitat un estrany consens, gairebé universal, que ha catapultat cap a cotes inèdites el poder de facto de l’elit econòmica global i que ha propiciat que aquesta promogui, fins i tot, la creació d’estructures supranacionals per convertir-lo en un poder de iure per sobre dels estats tradicionals, de les constitucions, dels governs nacionals i d’altres eventuals “obstacles” als seus interessos particulars, com ara les conquestes seculars de l’estat de dret o de la mateixa democràcia. Fruit d’aquest “salt” tan reeixit és, per exemple, la creació de grups plutocràtics (G8, G12, Tríada) que actuen amb opacitat i desvergonyiment al marge de l’Organització de les Nacions Unides —ja malmesa—, la negociació semisecreta de polèmics tractats de lliure comerç (TTIP), el ressorgiment de l’OTAN com a presumpta garantia de pau i llibertat al món i, en general, la sospitosa manera de procedir d’institucions com l’FMI, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu: la famosa Troika de les polítiques d’austeritat, que van anteposar l’ambició dels creditors a la supervivència dels deutors i que han soscavat amb fets inqüestionables la credibilitat de la mateixa Unió Europea com a projecte solidari i progressista.

Cal reconèixer, com a autocrítica de la mateixa societat, que, a l’objectiu perniciós que el relat dominant es percebi com a veritat avalada per la ciència, hi han contribuït generosament tots els qui entenen la política com un joc de relacions públiques per a la salvaguarda d’interessos privats i tots els qui, per mandra reflexiva o covardia, decideixen secundar el discurs oficial de manera acrítica. Perquè, fins fa poc, el que es valorava era tenir esperit crític i indagador; però avui s’ha generat una forta tendència col·lectiva a degradar frívolament a la condició de “terraplanista”, “conspiranoic” i “asocial” —sense considerar la solvència d’objeccions o arguments— tothom qui qüestioni el relat oficial, ja que oposar-se al relat oficial es percep com una forassenyada oposició a la ciència. Hem preferit tornar al principi d’auctoritas, exercit avui per les “institucions”, els “mitjans” i els “benpensants”, i ja no és que els ortodoxos tinguin reconegut el seu dret a equivocar-se i els heterodoxos no (la qual cosa, per si mateixa, ja és una injustícia flagrant), sinó que els ortodoxos, encara que s’equivoquin, saben que mai no seran qüestionats ni represaliats, mentre que els heterodoxos ho seran, encara que els fets acabin demostrant que tenien raó.

Si seguim així, aviat —molt aviat— les nostres accions per afrontar les “crisis” ja no es regiran per la raó crítica ni per la ciència, sinó per la fe en el discurs dominant. El veritable problema del nostre temps, al meu entendre, és precisament aquest: haver consentit que —amb la connivència interessada de les elits, el “pessebrisme” intel·lectual i acadèmic, la manca de rigor de la premsa i la credulitat passiva de la societat en conjunt— el desideratum neoliberal i neocon hagi arribat a convertir-se en dogma inqüestionable falsament avalat per la ciència, i a conquerir de manera demolidora no sols la política i l’ètica, sinó el territori mateix de la veritat. Aquest és el veritable problema; la resta —tot el que vivim avui— només són conseqüències.